Impressions

 
Pense què, a l'igual que passa amb el viure mateix, ú hauria primer de saber viure plenament, per a, una vegada aconseguida tota la "teoria" diguérem, poder triar l'estil, les prioritats, el ferelquensdónelagana -sempre amb els límits dels demés, és clar-. Així compare a la meua manera el traçat del pinzell d'alguns grans pintors. Arriben al punt de l'emmaranyament, de la mescolança quasi-impossible, però primer, han deprés a traçar el món tal i com és "objectivament". 

El pintor, partint aleshores d'una realitat que es presenta tal qual, l'adorna, la distorsiona, la punteja, l'allarga... però no succeïx al revés, és a dir, no és plasmada directament partint del caos, sinó què el caos esdevé a partir d'unes llapisserades en principi "amb trellat".

L'any 1994 entrà vida a la meua vida. Vida en forma d'animalet, en forma de nous estudis i projectes i il.lusions. Vida en forma de quadres impresionistes, que anaven omplint fins arribar quasi a l'horror vacui les parets de casa els pares. De llibres que ma mare començà a comprar, i què jo fulletjava de tant en tant. Pot tornar, pot tornar l'il.lusió -tinc què recordar les paraules d'ahir de la Glòria al curs "no saps la vida les voltes que pot arribar a pegar", sí, gran frase, repetida mil voltes, però molt a tindre en compte precisament ara, que la vida a casa els pares sembla grisenca, que no hi han animalets, ni tampoc massa il.lusions ni projectes en general.

L'any 1995 vaig tindre la gran sort de pillar una exposició itinerant del Van Gogh a Viena. Allí, tothom va a vore Klimt -del que properament parlaré a propòsit d'una història curiosa que he llegit fa dos dies-, i com no, tota la parafernàlia de la Sissi, per no parlar de la Sachertorte. Turistes convencionals visitant el que és previsible -l'estrany seria no fer-ho, pense jo-. Jo tampoc fuig -ni cap intenció- d'ésser convencional, però entre les meus prioritats un dia, resultà que vaig optar amb dos, tres companys, de creuar la ciutat per vore què ens contava el Vincent. A Viena.

Ara, en uns anys d'encara una mica d'al.licient en forma de lectura -encara que no al nivell en el que ho ha estat els darrers anys, tal volta per deixadesa...-, en trobe un de nou en la forma en què una xica ens ha recomanat una exposició que està duent-se a terme a Madrid fins al 22 d'abril. Paris, L'Orsay, han vingut a nosaltres. Una mena de miracle. No sé si ella romandrà allí fins aleshores, ja que en principi estarà només una mesada vivint a la capi, però sí que hi estaran -trobe jo-, altres amics madrilenys o què per allí es troben circumstancialment. I el tren, amb un preu suficientment atractiu com per plantetjar-me una injeccioneta d'oxígen, cultura, risses i obres d'art... una altra vegada.

Més informació: ací.

Goig




Goig del carrer

La joia pura del carrer
ens va reblir les mans de tendres grapats d'aigua
i ens rèiem, bovament ens rèiem,
i a tots els músculs era l'aigua viva del goig,
vinguda entre les herbes i les llebres. 

Anàvem sense cap motiu,
desitjant bona nit al matrimoni vell
i prement nostres cossos calladament, en veure
aquella jove mare,
donant el pit al fill .... 

Viure ens era un regal,
un teuladí de fang amb dos plomes pintades de fugina,
un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds,
com en una sardana de joguet,
fent-nos senyals, dient-nos: Adéu, adéu, amor! Mai no t'oblidaré! 

La vida ens era una sorpresa,
una granota viva a la butxaca,
una cúpula enorme de cristall,
un silenci, un desig rabent, un estupor,
un rellotge parat, que Algú ens havia
donat perquè a la fi el poguéssim obrir,
com des de nins volíem,
i no tenia res interessant a dins ... 

I ens tornàrem a riure! 

El temps estava en l'aire. I allargàvem les mans
cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era ...
Només era la joia del carrer.
I els crits

- Gol! Gol! -

dels infants que jugaven
al futbol en sortir de l'escola ... 

Vicent Andrés Estellés

Un gos davall la pluja



El veig quasi totes les setmanes. A vegades hi ha gent donant-li menjar, acaronant-lo, sobretot estrangers, faltaria més. Du una cadena, quina ràbia em donen les cadenes als colls. Allí està, banyant-se, tremolant. Amb "l' amo" a pocs metres sempre -l'amo del carxofar...preferisc callar...- Pense en què faig jo per ell, si no estaria millor acàs solt pel camp que amb eixa vida de gos que porta, sense dignitat, però què hi faig? res, eixa és la resposta: res. Si ni tan sols puc intercedir per a que eixe gos tinga la dignitat que tot ser viu mereix... de què m'he de queixar aleshores?

Paf



Són nombrosos els contes i llegendes que giren al voltant d'éssers que mai no han existit... que nosaltres sapiguem.

D'entre ells, un dels més fascinants, sense cap dubte... el drac.

Moltes històries amb final feliç, com toca ser, tenien a aquestos monstres voladors com a part determinant en el transcórrer dels aconteixements. Escopint foc, bategant l' enorme cua...

Els primers contes que vaig conéixer amb llengua valenciana a l'escola foren de dracs. Un conte començava amb: Tres i no res a la boca d'un drac....

... i una cançó amb moltíssima nostàlgia ens contava la història de Paf. Ara, ja de major, sé que no era Paf, sino Puff, però per a mí sempre serà tal com em va sonar aquells anys:

Puff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avurria molt
i sortia a jugar

Hi havia un nen petit
que se l'estimava molt,
es trobaven a la platja
tot jugant de sol a sol.
Tots dos van preparar
un viatge molt llarg,
volien anar a veure món
travessant el mar.

Puff era un drac...

Quan hi havia tempesta
s'ho arreglaven molt bé,
enfilant-se a la cua d'en Puff
vigilava el vent.
Nobles reis i prínceps
s'inclinaven al seu pas
i quan Puff els va fer un crit
els pirates van callar.

Puff era un drac...

Els dracs viuen per sempre
però els nens es fan grans,

i van conèixer altres jocs
que li van agradar tant,
que una nit molt gris i trista
el nen el va deixar,
i els brams de joia d'aquell drac
es van acabar.

Puff era un drac...

Doblegant el seu llarg coll,
el drac es va allunyar,
semblava que estava plovent
quan es va posar a plorar.
Tot sol, molt trist i moix,
el drac es va allunyar
i poc a poc, molt lentament,
se'n tornà al fons del mar.


La cançó original era dels Peter, Paul and Mary , però per a mí era tal com sona ací:



Espere que cadascú de nosaltres tinga encara una part, encara que siga xicoteta, dels nens que vam ser.

Dol



Als pobles mediterranis és d'allò més normal veure dones vestides la resta de les seues vides amb faldes antigues i bluses coentes de color negre.

Diuen que el color negre és el més adient per a vestir aquells dies en què ens aixequem indecisos del llit i sembla que qualsevol ropatge serà bò, o, el què és el mateix: els dies ens què ens sentim merdeta pura.

Vaig "vestir" -virtualment s'enten- una temporada de verd. El color verd, al món internetil, és com dir: estic de portes obertes, passa, ací estic, que entre qui vulga, tothom serà ben rebut.
Ara, per assumptes que no venen al cas, resulta que sóc de color negre, el color de les hueles de les què parlava abans, i mira, em veig afavorida, els cabells rogencosos i la blanca pal.lidesa contrasten d'allò més bé amb el color de les hueles coentes i antigues. N'estic contenta del meu color des de fa una temporada a l'Internet. Almenys, no m'enllegeix.

Durant uns anys vaig tindre moltíssima mania al gris. Bah, seria que era jove, i quan ú és jove ja se sap, volem o tot o res, extrems, o blanc o negre, roig ben viu, morat, taronja, ratlles...

Ara el gris no només no em desagrada sino que forma part de la meua vida. Avui, no cal anar més lluny, m'he comprat unes ballarines grises fosques. Fa poc unes botetes grises clares, i només vinguen rebaixes -si és què puc aguantar-me fins aleshores- compraré una bossa gris, potser lluenta, com s'estila ara.

Algunes petites alegries a la meua vida oscil.len entre el gris i el verd, sentint-me al dintre com si fos sempre de color negre.

També diuen els psicòlegs que quan ú perd una persona volguda necessita passar una temporada de dol, que la salut general i el cap en particular té per collons que passar un procés, què no hi ha d'altra. Un entra al color negre del dol i se sent -a banda de merdeta pura-, negra també. Amb la pell blanca, amb el pèl rogencós, però negra tota dins.

N'és trist perdre qualsevol cosa. Hi ha que es fa boig per perdre tan sols una partida de cartes, o un partit de futbol -inclús sense jugar ells!-, qué coses. Jo, sense anar més lluny, vaig perdre fa uns mesos una arracada d'argent i coral. M'encantava... aquella dona em va dir que era de Mèxic, a saber..., però mira, em va saber mal...

Perdre una persona no n'és una ximplesa. Perdoneu el tò humorístic-cínic-m'en fot que estic gastant-me. Cada persona ens aporta alguna coseta que una altra o altres que hi vinguen després -o ja estiguen- no ens pot aportar. El conjunt d'experiències, de rialles, de converses i anècdotes formen part ja per sempre de cadascun dels dos cervells, i ja pot vindre fulano o mengano o sotano, què, passat el temps, tot allò dolent haurà passat a millor vida, i tan sols hi recordarem el bonic, com toca ser.

Mireu quina foto més xuleta. Més esquemàtic impossible. A eixe trencacaps hi falta una peça. Hi vindran més peces, segurament més carinyoses, espontànies, receptives... però cap serà com la peça que s'ha perdut.

Aleshores ens queda el color negre, tan socorregut ell.

I, sobretot, el temps.

Manifest



 
Davant la inclusió en l'Avantprojecte de Llei d'Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d'expressió, informació i el dret d'accés a la cultura a través d'Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors de Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que ...

1 - Els drets d'autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d'innocència, a la tutela judicial efectiva ia la llibertat d'expressió.

2 - La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra del que estableix l'article 20.5 de la Constitució, posa en mans d'un òrgan no judicial-un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d'impedir als ciutadans espanyols l'accés a qualsevol pàgina web.

3 - La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la nostra economia, entorpint la creació d'empreses, introduint traves a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.

4 - La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s'ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5 - Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

6 - Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaços, creïbles i assequibles i que s'adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaços per tal que diuen perseguir.

7 - Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.

8 - Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d'una economia sostenible i realista de cara al futur.

9 - Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel lectual orientada a la seva fi: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10 - En democràcia les lleis i les seves modificacions s'han d'aprovar després de l'oportú debat públic i havent consultat prèviament a totes les parts implicades. No és de rebut que es facin canvis legislatius que afecten a drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Mares


Quines casualitats...

Anit el Pau em va llegir un conte a mí per a dormir-me. Era la primera vegada. Tractava sobre Pep, que anava al zoo...

Hui ma mare fa 65 anys, es jubila a la feina, i mira tu per a on, tal volta faça més de deu hores... malgrat ser el seu últim dia allí.

Mireu quina cosa més xula adorna la meua nevera des de fa uns mesos... :P

Atenció! pregunta...



Quan no hi ha manera humana de fer alguna cosa... és factible fer-la de manera animal?

Bastons



Alguns dies t'aixeques del llit i dius: "au, vinga, va, tira-li...", tractant de somriure't a tu mateixa. Mires al voltant i dius "xe, tampoc estic tan mal, com m'hi puc queixar?" I aleshores et sents culpable per queixar-te, si a tots els efectes n'eres una persona "afortunada". Quanta contradicció.

I t'aferres als teus bastons, a aquells bastons que finalment has triat, destriant-ne d'altres. I a un d'ells, perquè tems danyar-lo amb tanta catarsi, amb tanta vomitera, i a l'altre, perquè t'ha dit mil vegades que no és un bastó per a tu, i tu no vols acceptar-ho, no pots assimilar eixa franquesa, que per altra banda tant valores.

I res, que hi ha dies en els que la muntanya diària n'és infranquetjable, què no pots, què no hi arribes, què les forces se'n van, poc a poc.

Aniversari


 
En certa manera, el 2006 va ser un any catastròfic per a mi. Fins eixe any, fins el 8 d'abril, jo veia que, passara el que passara, tot acabava eixint bé, com si estiguera envoltada per un núvol de protecció i bona sort.

El 8 d'abril d'eixe any Rulla ens va deixar...

I tal dia com hui, fa ara tres anys, se me'n va anar un angelet de dintre. No seria molt més gran que una freseta, i imagine que hauria tingut també eixe color somrosadet. I hauria rist, jugat, crescut...

Mai sabré si li haurien agradat els animals, o el formatge, o si hauria segut un geni de les matemàtiques, o un artista. Mai ho sabré.

No passa mai un espai de temps gran sense que deixe de recordar-lo.

Ací li deixe aquest senzill homenatge, perquè a més paraules no demostraré més que el que jo sé que tinc dins meu.

Un passet de formiga...



"Nada está perdido si se tiene el valor de proclamar que todo está perdido y hay que empezar de nuevo"
(Julio Cortázar)

"Si comienza uno con certezas, terminará con dudas; mas si se acepta empezar con dudas, llegará a terminar con certezas"
(Sir Francis Bacon)

... però el primer passet!

Alegria

Doncs sí, sense menjar-ho ni beure-ho, ahir de vesprada vaig anar a "anivellar-me" en alemany oficialment, després d'uns quants anys pegant bacs i pals de cec, com es sol dir. Tinc que agraïr a aquells que m'han animat a fer-ho (Inma, Javi..), ja que jo no confie mai massa en les meues possibilitats, i necessite algú que m'espente anímicament a l'hora de mampendre alguna coseta nova.

M'esperen uns quants anys, no serà fàcil, però no totes les dies una té l'oportunitat de començar a un lloc botant-se "els preliminars".

Estic molt contenta,

Auf Wiederlessen!

Ja arriba la tardor...


"Qui té fam, somnia rotllos", diem ací, però bò, ja falta menys per començar a ficar-nos la roba d'entretemps (sí, eixa que només ens podem posar una setmana escasa dues vegades a l'any perquè passem de la fred a la calitxa i al contrari... :(). En fi, cadascú ha tingut la sort - o la casualitat- de caure a un lloc determinat del món, i els del sud ens queixem del que ens envejen els del Nord... la vida.

Per anar preparant-me, i servint també com un retorn als origens, perquè no, aprofitant un dissabte ociós (i esperat, tot siga dit) de pluja i ganes d'estar tranquila i amb mí mateixa, vaig recordar que em quedava a la caixonada del bany de dalt la mitat de la Henna Radhe Siam de color coure natural que no vaig arribar a gastar l'estiu del 2007. Després de quatre horetes amb una bossa del súper al cap (per a pegar-me un tir, va)...

... ací està el resultat :P

Let me sing you a waltz...

Una de les pel.lícules més guapetes que he vist en molts anys. De què serveixen a vegades els mitjos, si el més important de tot és un bon guió? Acàs en la vida él més important no és la interacció amb els altres? Què hi seríem sense compartir, sense parlar, sense fer-nos pensar els uns als altres?


Sense paraules

Sé d'algú que ho farà molt millor que jo, així que només dir que, una vegada vist com, què i de quina manera pintava aquest home, ja tot el que vaig vore després em va paréixer trist, obscur, tenebrós i depriment.

Si la bellesa és terapèutica, eixa visita em va curar, encara que hi falta molt per rascar :(.