divendres, 1 de febrer de 2013

Un clic amb els dits

M'ha recordat al "No volveré a ser joven" de Gil de Biedma. I m'ha fet plorar (però no ho fet perquè l'he llegit a la feina (açò que no ixca d'ací... ;)):

Trenc d'alba

A veure, ara que tinc
més anys que promeses per cumplir;
més gepa que pit,
més urpades que carícies,
tot i això, o potser per això,
vaig a la recerca
en cada trenc d'alba
del goig pel nou dia,
aferrant-me per no perdre
ni una purna de bogeria,
ni un toc d'ingenuïtat,
per reprendre l'alenada,
per sentir-me viva,
com si fos el primer dia,
com si fos l'últim,
com el qui estrena un vestit,
o rep un regal inesperat

(Xelo Llopis, del poemari "Guarda'm un secret, Ed. Germania, 2012)


divendres, 25 de maig de 2012

Passar pel món...


No importa el passat... tots aprofitem per a alguna cosa a altres en algun moment de la vida. Passem per eixes vides... passen ells per les nostres... se'n van... ens n'anem... i res, tot a seguir. I amb alegria, sempre sempre alegria :). Ú està on vol estar, i no està on no vol estar. Fàcil d'entendre... no?

Si has arribat ací de la manera que haja segut... et convide a gaudir una estona amb mí escoltant este concert. I recorda que sempre acaba sortint de nou el sol. Són dies molt feliços, amb un bon estat d'ànim i molta pau. Aconseguit tot això a dures penes i amb solitud, com toca ser abans d'entregar-me a qui siga. M'abelleix compartir-ho...


dimarts, 3 d’abril de 2012

El dia feliç que està arribant

Totes les coses bones costen. A vegades desesperen i exasperen tardant tant... però acaben arribant.
Ahir va ser un bon dia, tancant-se acords que havien arribat a fer-se fastigosos en el seu procés.
Hui ha segut un dia millor encara. Amb molta pau, desfent-me de ferros antinatura, rebent molt d'amor, i inclús mossegades carinyoses en forma de paraules!
El dia feliç que està arribant. El dia feliç que ja veig vindre...

dijous, 22 de desembre de 2011

Mira...


Mira, no pido mucho,
solamente tu mano, tenerla
como un sapito que duerme así contento.

Necesito esa puerta que me dabas
para entrar a tu mundo, ese trocito
de azúcar verde, de redondo alegre.

¿No me prestás tu mano en esta noche
de fin de año de lechuzas roncas?
No puedes, por razones técnicas.
Entonces la tramo en el aire, urdiendo cada dedo,
el durazno sedoso de la palma
y el dorso, ese país de azules árboles.

Así la tomo y la sostengo,
como si de ello dependiera
muchísimo del mundo,
la sucesión de las cuatro estaciones,
el canto de los gallos, el amor de los hombres
(Happy New Year, Julio Cortázar)

dissabte, 13 d’agost de 2011

Avís surrealista d'una vesprada d'agost


Notar a prop de nou eixa oloreta, envoltada en colors suaus i tendres. Notar eixa quietut quan acaba de menjar, i alhora, la satisfacció de ser capaç jo sola de donar vida i mantenir-la només amb la meua persona fins i tot un any sencer!
Crec que, en el fons, em falta una coseta només per a completar la meua vida, per a tindre una bona raó per anar-me'n el dia que siga que me'n vaja.
Pintar pedretes, pujar a les muntanyes, veure pardals i escoltar els bitxets de la nit que tant m'agraden.
Però... hi ha un problema. No puc jo sola. A canvi, ofereix converses de tot tipus, rialles, una vida estable i tranquileta i molt molt de carinyo (si serà per això!)
Persona adequada... si estàs per ahi i em llegeixes... pensa que potser sigues tu!

dimecres, 20 d’abril de 2011

20 d'abril... i no parlaré d'una cançó


Fa cinc anys començava una etapa tranquileta a tots efectes. Aleshores em vaig prometre que un dia -marcat per l'absència d'objectes a mitjan morir- restaria jo, junt a la meua família, la casa... i només allò imprescindible.

No va poder ser ves tu a saber per què. Perquè no tocava, diuen les hueles -ai, les hueles, elles sí que saben, sí...-.

Fa uns quants mesos jo no estava gairebé mai contenta. Una mena d'amargor, incertesa i tristor m'invadien. Havia anat encadenant persones, substituint estimes, il.lusions i dependències. Només el pas del temps ens podrà indicar si van ser importants com a individus independents o, si per contra, van ser només presències, sense nom tan sols. Es comença per oblidar la veu, se segueix esborrant converses, fotos, sense cap mena de record ni remordiment. Ni fred ni calor, que solc dir jo. Netejant. Aclarint. Buidant. 

A mesura que la casa -una casa pot ser qualsevol lloc, no només allà on vivim- es veu alliberada d'eixos objectes que ja no hi són necessaris-, ella, com a ésser abraçador d'històries, com a contenidor de memòries i testimoni de la nostra vida -allò més valuós que hi tenim- ens transmiteix eixa serenitat a la que tots aspirem. La pau que ens fa gaudir només davant la perspectiva d'una cridada o un correu d'un remitent nou, fins a cinc minuts abans desconegut. Estem expectants.

Il.lusió.

Papallones a la panxa.

Tristor alhora per les decepcions. Nus a la gola que primerament ens oprimeix i ens angoixa i què, poquet a poquet, va soltant-se, tornant-se fum. I res més (Poe una altra vegada ;)).

M'agraden els streamings que hi faig ací. No entra pas ningú a este raconet. Ningú. Em consta. I no repasse, no remire, no corrigeix ni tan sols. Bé està com estiga.

Fa uns mesos jo no hi era feliç. Pensava que podia ser-ho, però tenia totes les butlletes per a caure una bona bacada i fer-me mal. Eixes coses se saben. Ho veu la gent que t'estima, t'envolta i vol el millor per a tu. Ho veus tu, però tal volta pensar en tu sola fa una mica de por. I aleshores prefereixes el mal conegut que el bò per conéixer. I vas entrant dintre d'un bucle lleig, que et dóna tres hores de rialla per cinc de malestar i tristor. Tots hem estat ahí dins. Tots. Sortir-ne sense quebrar-se no és fàcil. Voldríem que hi fos, que els trànsits foren suaus i guapets. Però si així fos, no seria la vida. Què li hem de fer.

Em vaig ficar una data al cap. A mesura que aniria deixant de necessitar certs objectes; a mesura que anirien acabant-se, em trobaria millor. El que haguera de ser meu, passaren els anys que passaren, ho seria. El que no, simplement se n'aniria. Mai sabrem què ens portarà el futur. Ahí està la gràcia, ahí, i allò bonic de viure. Només cal no danyar, donar el millor del que som, no utilitzar mai, de cap manera, a la gent per benefici propi. Allò dolent que a vegades se fa hi ha perill de que torne cap a nosaltres, en el moment més inesperat, com ens contaven les moralitats dels contes de la nostra infantesa. Estar amb la gent, voler-la, alegrar-nos de què siguen per fi feliços. I res més. El temps juga al nostre favor per allò bo i per allò dolent. Maneres de retrobar-se hi ha tantes com maneres d'allunyar-se. Mais per sempres. Sempres per mais.

Hui, contra tot pronòstic, s'han acabat més objectes. Esta setmana, rient rient, uns quants, però hui, el que menys esperava que ho fera. Com una providència.

Eixe fet m'ha fet conscient d'eixa pau que poc a poc ve a visitar-me. A partir d'ara, no pot anar res a pitjor. Només a més, a millor, a les coses bones, boniques i tendres.

Hui doncs, cal deixar constància ací que ha sigut un gran dia, malgrat algunes coses :)

dissabte, 22 de gener de 2011

A les nostres cosetes mortes


Quan una coseta es mor, forma al voltant seu un conjunt finit de cercles que també han anant morint amb ella. Acabadeta de morir hi som tristos, i a banda, el discórrer dels dies ens va recordant, com menudes galtadetes, totes eixes cosetes menudes que també han desaparegut per sempre junt a la nostra coseta. Les llàgrimes més grosses i denses ja s'han anat soltant al principi, i les que ens cauen en companyia de la resta de lligams són menudetes i de color blau cel. Aleshores, l'últim dia de l'última llagrimeta també arriba, i el nus es torna suau, i tornem a dormir bé, respirem millor, i tornen les rialles, les ganes de començar coses noves amb gent nova. I deiem que tot això ja és aigua passada.

dimarts, 28 de setembre de 2010

Déiem ahir...



No hi ha millor i més gran alegria que aquella inesperada totalment. No tenir gana d'anar a un lloc, no saber qué és el que vas a trobar-te, però anar, clar que sí, eixa és la jugada! no deixar passar ni una sola oportunitat d'anar; que et pegue la brisa a la cara, que la llum de la lluna plena ens banye a tots, respirant, rient fins a reventar...

Escrivia al meu altre blog sobre una cançó, sobre la camarera que me la ficava els diumenges de vesprada. Qui anava a dir-me que, després de... cinc anys!!! ens tornaríem a veure. No van voler que jo ho sapiguera perquè fora una sorpresa... i tant que hi va ser! Vaig creuar aquell jardí plé de torxes i gent per a dir només: Lauriiiiiiii!!!

Després, veure que els vincles quan en son sòlids mai mai mai es trenquen, malgrat no comunicar-se -teoria meua cap enterra doncs...-. Tal volta siga finalment veritat que el temps a vegades és... necessari.  I diuen que d'una boda en surt una altra, i d'una festa, d'un reencontre, en surten de nous, i plans, i projectes, i viatges cap a ciutats meravelloses on una sap que té una casa, clar que sí.

Sí, no hi ha millor i més gran alegria que aquella que és compartida.

dissabte, 22 de maig de 2010

A l'estiu, tot el món viu


Pense que sempre és necessari l'estiu. No per la bonança del seu clima i les seues poquetes nits  tan agradoses i suaus -que també-, sino pel temps de reflexió, per tallar l'any per la mitat i per eixa nova oportunitat que ens dóna en tocar setembre...

Benvingut doncs el bon temps. No oblidem, després d'aquest hivern tan cru, que sempre que ha plogut, s'ha escampat, com diu un dels nostres refranys.

divendres, 23 d’abril de 2010

Una rosa i un llibre

 
Jo no sé a vosaltres, però a mí, entrar a una llibreria, o més encara, esquadrinyar entre montonades de llibres vells em fa unes cosconelles a la panxa que tant dóna que tinga deu que trenta-sis anys. L'emoció que sent pensant que, tal volta -i si no, no passa res-, puga trobar un llibre que em faça canviar els esquemes del meu món i del meu pensar és una emoció bonica, entranyable, i em val moltíssim la pena.

Hi ha un llibre que em va causar eixos efectes, i ja ha plogut d'ençà que el vaig descobrir. Estava per casa perquè li l'havien manat al meu germà mijtà com a lectura a l'institut. Es tracta de "Matèria de Bretanya", escrit per Carmelina Sánchez-Cutillas, i el vaig llegir almenys almenys... vint-i-cinc vegades!

Ací en teniu un trosset:
 "Cascun any en tornar al poble a l'estiu, tenia por que els amics s'haguessen oblidat de mi, aquells amics petits com jo, que corrien per les costeres descalços i sense adonar-se'n de les pedres del sòl. Els amics humils que jo admirava tant, i els quals mai no van tenir enveja de mi"

Amistat és admiració, alegria per l'alegria aliena. L'amistat és afecte, res més ximple.

Bon dia de Sant Jordi a tots!

dimecres, 7 d’abril de 2010

Deprenent a pensar


Si tire la vista enrere, recorde moltíssimes coses i esdeveniments que han anant construïnt qui sóc... la meua vida. Si tracte de recordar allò que em vaig ensenyar per passar el tràmit -fòrmules matemàtiques, físiques, valències químiques- no recorde gairebé res. No estic descobrint Amèrica ara. Però tracte de donar valor, servint-me de la meua experiència, a la mena d'ensenyament que van promoure algunes rames de l'educació clàssica. Formar persones abans, enriquir-les després.

Aquest matí he llegit a un correu que m'han enviat una coseta que m'abelleix compartir amb vosaltres. Es tracta del programa Filosofía para niños, que pareix ser que ja porta un bon grapat d'anys a Espanya -encara que jo me n'acabe d'assabentar ara-. Bò, siga com siga, em pareix summament interessant promoure més el raonament, el discórrer del cap, que no emplenar-lo de dates, dades i fòrmules, que, la majoria de vegades, cauen en l'oblit i poc més.

dissabte, 20 de març de 2010

Toca renovar-se

 
Holeta! com cada any després de cremades les Falles pertot arreu de la Comunitat, i per tant amb eixa sensació de purificació indirecta que arriba a les nostres cases i a les nostres vides, està a punt de vindre a visitar-nos de nou la primavera.

Jo no li faig lletjos a l'hivern i als cels grisencs, més bé al contrari, ja he dit alguna que altra vegada que m'agrada en especial la tardor. Però aquest any, tan remullat, tan fred, tan inhòspit, ja estava bé de mal oratge i estàvem tots una mica prou esperant temperatures suaus (encara que hui, mira tu per a on, el cel està boirós...)

Primerament, haureu (hauràs :)) comprovat que he canviat el disseny, tornant -de moment, que jo en això sóc molt canviant-, al color beiget o natural que tant m'agrada.

I ara, a la manera d'un bon diari, com si en lloc d'una dona feta i dreta (ummm, és un dir :P)  d'una adolescent es tractara, vaig a resumir alguns propòsits ximples però totalment efectius per a tractar de ser encara més feliç. Aixina, a partir d'ara vull:



Beure -o tal volta seria menjar ... no és massa espés?, quin dubte!- cada dia una taça de  xocolate. Em senta de bé...


Viatjar, eixir... encara que siga com ha estat sent fins ara, amb menudes escapades oxigenants de cap de setmana. Tant dóna que siguen mil kilòmetres com cent. Respirar altres vents amb altra gent.


Llegir més -en paper-, què la veritat és que no deixe mai de fer-ho, però vaig deixant les novel.les més llargues per a juliol i agost, i la resta de l'any passe massa hores davant de l'ordinador inclús al meu temps lliure.


Seguir escoltant la ràdio, seguir descobrint eixe món tan interessant i màgic de les veus sense cares; dependre cada dia una miqueta més mentre estic gitada panxa cap amunt damunt del llit.


I el més important, almenys per a la meua manera de ser, que a vegades -vaaaal, moltes vegades :$- peca d'excesiu calfament de cap:  RELAXAR-ME!!!!

dimarts, 2 de març de 2010

Un passeig


Vine... deixa't acaronar pels meus braços i pel vent mediterrani que et pega a la cara... 
Tanca els ulls i escolta el mar... sí, pareix que sone igual que el mar que tu coneixes, però fixa't bé, és un rumor diferent, càlid, acollidor, com d'altres temps.
Imagina't ara els desembarcaments de grecs i cartaginesos amb aquelles enormes naus de fusta.
Altra vegada tanca els ulls, ara una pastilla de sabó amb oloreta "de sempre" et recorre de dalt a baix. La brisa és càlida pel balcó, i et disposes a sortir a sopar... menjar del que a tu més t'agrade, el que més t'abelleixca...
Ja estàs situat? bé, doncs ara ja tens la panxa plena, plena de menjar i rialles. És de nit, refresca una mica, però el carrer està plé de gent.

Anem a passejar...


... tic-tac tic-tac tic-tac...

dimarts, 2 de febrer de 2010

Impressions

 
Pense què, a l'igual que passa amb el viure mateix, ú hauria primer de saber viure plenament, per a, una vegada aconseguida tota la "teoria" diguérem, poder triar l'estil, les prioritats, el ferelquensdónelagana -sempre amb els límits dels demés, és clar-. Així compare a la meua manera el traçat del pinzell d'alguns grans pintors. Arriben al punt de l'emmaranyament, de la mescolança quasi-impossible, però primer, han deprés a traçar el món tal i com és "objectivament". 

El pintor, partint aleshores d'una realitat que es presenta tal qual, l'adorna, la distorsiona, la punteja, l'allarga... però no succeïx al revés, és a dir, no és plasmada directament partint del caos, sinó què el caos esdevé a partir d'unes llapisserades en principi "amb trellat".

L'any 1994 entrà vida a la meua vida. Vida en forma d'animalet, en forma de nous estudis i projectes i il.lusions. Vida en forma de quadres impresionistes, que anaven omplint fins arribar quasi a l'horror vacui les parets de casa els pares. De llibres que ma mare començà a comprar, i què jo fulletjava de tant en tant. Pot tornar, pot tornar l'il.lusió -tinc què recordar les paraules d'ahir de la Glòria al curs "no saps la vida les voltes que pot arribar a pegar", sí, gran frase, repetida mil voltes, però molt a tindre en compte precisament ara, que la vida a casa els pares sembla grisenca, que no hi han animalets, ni tampoc massa il.lusions ni projectes en general.

L'any 1995 vaig tindre la gran sort de pillar una exposició itinerant del Van Gogh a Viena. Allí, tothom va a vore Klimt -del que properament parlaré a propòsit d'una història curiosa que he llegit fa dos dies-, i com no, tota la parafernàlia de la Sissi, per no parlar de la Sachertorte. Turistes convencionals visitant el que és previsible -l'estrany seria no fer-ho, pense jo-. Jo tampoc fuig -ni cap intenció- d'ésser convencional, però entre les meus prioritats un dia, resultà que vaig optar amb dos, tres companys, de creuar la ciutat per vore què ens contava el Vincent. A Viena.

Ara, en uns anys d'encara una mica d'al.licient en forma de lectura -encara que no al nivell en el que ho ha estat els darrers anys, tal volta per deixadesa...-, en trobe un de nou en la forma en què una xica ens ha recomanat una exposició que està duent-se a terme a Madrid fins al 22 d'abril. Paris, L'Orsay, han vingut a nosaltres. Una mena de miracle. No sé si ella romandrà allí fins aleshores, ja que en principi estarà només una mesada vivint a la capi, però sí que hi estaran -trobe jo-, altres amics madrilenys o què per allí es troben circumstancialment. I el tren, amb un preu suficientment atractiu com per plantetjar-me una injeccioneta d'oxígen, cultura, risses i obres d'art... una altra vegada.

Més informació: ací.

dilluns, 25 de gener de 2010

Goig



Goig del carrer

La joia pura del carrer
ens va reblir les mans de tendres grapats d'aigua
i ens rèiem, bovament ens rèiem,
i a tots els músculs era l'aigua viva del goig,
vinguda entre les herbes i les llebres. 

Anàvem sense cap motiu,
desitjant bona nit al matrimoni vell
i prement nostres cossos calladament, en veure
aquella jove mare,
donant el pit al fill .... 

Viure ens era un regal,
un teuladí de fang amb dos plomes pintades de fugina,
un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds,
com en una sardana de joguet,
fent-nos senyals, dient-nos: Adéu, adéu, amor! Mai no t'oblidaré! 

La vida ens era una sorpresa,
una granota viva a la butxaca,
una cúpula enorme de cristall,
un silenci, un desig rabent, un estupor,
un rellotge parat, que Algú ens havia
donat perquè a la fi el poguéssim obrir,
com des de nins volíem,
i no tenia res interessant a dins ... 

I ens tornàrem a riure! 

El temps estava en l'aire. I allargàvem les mans
cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era ...
Només era la joia del carrer.
I els crits

- Gol! Gol! -

dels infants que jugaven
al futbol en sortir de l'escola ... 

Vicent Andrés Estellés

dijous, 14 de gener de 2010

Punt


Hi ha moltes frases escrites que diuen moltíssim en poques paraules. Molts dels que em coneixen saben com m'agrada escarbar i trobar-ne de noves, i inclús crec que per ací ho he deixat caure alguna que altra vegada.

A dia d'avui, a hores d'ara, una és la que més clara tinc. Deixe constància d'ella per tal de no oblidar-la -cosa que tampoc hauria fet, de tota manera. Sobra dir que ja la coneixia, però torna recurrentment a mí, ara mateix sense anar més lluny...

Escriure les coses és el que té, que permaneixen, es queden, es fan immortals.

La frase és de Nietzsche, i diu exactament:

"El que em preocupa no és que m'hages mentit, sino què, d'ara endavant, ja no podré creure en tu"

Ú no és el mateix tota la seua vida, es suposa que deprenem de les errades, que moltes vegades necessitem que siga algú de fora el que ens ho diga: "ja ho vas fer així una vegada", "no et tornes a equivocar...", "ja saps el que va passar l'altra vegada, i, molt important, com et vas sentir després..."

Indubtablement, som animals de costums també, i solem repetir els mateixos rituals, solem procedir de la mateixa manera totes les vegades que mamprenem una nova empresa. Ens anticipem amb els comportaments dels altres, sí, però no som capaços moltes voltes d'anticipar-nos als nostres propis, sobre tot si els domina la passió...

La mentira pot arribar a ser com esta pedra de la imatge, i pesar més que tota una veritat dolorosa dita a temps. Qui pateix més finalment? no ho tinc massa clar, però no deu de donar gens de gust portar una càrrega tan pesada al llom. La vida deu de ser més difícil de continuar d'eixa manera. En fi...

Simplement m'agradaria arribar a confiar plenament en algú altra vegada, plenament.

dijous, 7 de gener de 2010

Un gos davall la pluja


El veig quasi totes les setmanes. A vegades hi ha gent donant-li menjar, acaronant-lo, sobretot estrangers, faltaria més. Du una cadena, quina ràbia em donen les cadenes als colls. Allí està, banyant-se, tremolant. Amb "l' amo" a pocs metres sempre -l'amo del carxofar...preferisc callar...- Pense en què faig jo per ell, si no estaria millor acàs solt pel camp que amb eixa vida de gos que porta, sense dignitat, però què hi faig? res, eixa és la resposta: res. Si ni tan sols puc intercedir per a que eixe gos tinga la dignitat que tot ser viu mereix... de què m'he de queixar aleshores?

dissabte, 26 de desembre de 2009

Paf


Són nombrosos els contes i llegendes que giren al voltant d'éssers que mai no han existit... que nosaltres sapiguem.

D'entre ells, un dels més fascinants, sense cap dubte... el drac.

Moltes històries amb final feliç, com toca ser, tenien a aquestos monstres voladors com a part determinant en el transcórrer dels aconteixements. Escopint foc, bategant l' enorme cua...

Els primers contes que vaig conéixer amb llengua valenciana a l'escola foren de dracs. Un conte començava amb: Tres i no res a la boca d'un drac....

... i una cançó amb moltíssima nostàlgia ens contava la història de Paf. Ara, ja de major, sé que no era Paf, sino Puff, però per a mí sempre serà tal com em va sonar aquells anys:

Puff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avurria molt
i sortia a jugar

Hi havia un nen petit
que se l'estimava molt,
es trobaven a la platja
tot jugant de sol a sol.
Tots dos van preparar
un viatge molt llarg,
volien anar a veure món
travessant el mar.

Puff era un drac...

Quan hi havia tempesta
s'ho arreglaven molt bé,
enfilant-se a la cua d'en Puff
vigilava el vent.
Nobles reis i prínceps
s'inclinaven al seu pas
i quan Puff els va fer un crit
els pirates van callar.

Puff era un drac...

Els dracs viuen per sempre
però els nens es fan grans,

i van conèixer altres jocs
que li van agradar tant,
que una nit molt gris i trista
el nen el va deixar,
i els brams de joia d'aquell drac
es van acabar.

Puff era un drac...

Doblegant el seu llarg coll,
el drac es va allunyar,
semblava que estava plovent
quan es va posar a plorar.
Tot sol, molt trist i moix,
el drac es va allunyar
i poc a poc, molt lentament,
se'n tornà al fons del mar.

La cançó original era dels Peter, Paul and Mary , però per a mí era tal com sona ací:


Espere que cadascú de nosaltres tinga encara una part, encara que siga xicoteta, dels nens que vam ser.

dijous, 10 de desembre de 2009

Dol


Als pobles mediterranis és d'allò més normal veure dones vestides la resta de les seues vides amb faldes antigues i bluses coentes de color negre.

Diuen que el color negre és el més adient per a vestir aquells dies en què ens aixequem indecisos del llit i sembla que qualsevol ropatge serà bò, o, el què és el mateix: els dies ens què ens sentim merdeta pura.

Vaig "vestir" -virtualment s'enten- una temporada de verd. El color verd, al món internetil, és com dir: estic de portes obertes, passa, ací estic, que entre qui vulga, tothom serà ben rebut.
Ara, per assumptes que no venen al cas, resulta que sóc de color negre, el color de les hueles de les què parlava abans, i mira, em veig afavorida, els cabells rogencosos i la blanca pal.lidesa contrasten d'allò més bé amb el color de les hueles coentes i antigues. N'estic contenta del meu color des de fa una temporada a l'Internet. Almenys, no m'enllegeix.

Durant uns anys vaig tindre moltíssima mania al gris. Bah, seria que era jove, i quan ú és jove ja se sap, volem o tot o res, extrems, o blanc o negre, roig ben viu, morat, taronja, ratlles...

Ara el gris no només no em desagrada sino que forma part de la meua vida. Avui, no cal anar més lluny, m'he comprat unes ballarines grises fosques. Fa poc unes botetes grises clares, i només vinguen rebaixes -si és què puc aguantar-me fins aleshores- compraré una bossa gris, potser lluenta, com s'estila ara.

Algunes petites alegries a la meua vida oscil.len entre el gris i el verd, sentint-me al dintre com si fos sempre de color negre.

També diuen els psicòlegs que quan ú perd una persona volguda necessita passar una temporada de dol, que la salut general i el cap en particular té per collons que passar un procés, què no hi ha d'altra. Un entra al color negre del dol i se sent -a banda de merdeta pura-, negra també. Amb la pell blanca, amb el pèl rogencós, però negra tota dins.

N'és trist perdre qualsevol cosa. Hi ha que es fa boig per perdre tan sols una partida de cartes, o un partit de futbol -inclús sense jugar ells!-, qué coses. Jo, sense anar més lluny, vaig perdre fa uns mesos una arracada d'argent i coral. M'encantava... aquella dona em va dir que era de Mèxic, a saber..., però mira, em va saber mal...

Perdre una persona no n'és una ximplesa. Perdoneu el tò humorístic-cínic-m'en fot que estic gastant-me. Cada persona ens aporta alguna coseta que una altra o altres que hi vinguen després -o ja estiguen- no ens pot aportar. El conjunt d'experiències, de rialles, de converses i anècdotes formen part ja per sempre de cadascun dels dos cervells, i ja pot vindre fulano o mengano o sotano, què, passat el temps, tot allò dolent haurà passat a millor vida, i tan sols hi recordarem el bonic, com toca ser.

Mireu quina foto més xuleta. Més esquemàtic impossible. A eixe trencacaps hi falta una peça. Hi vindran més peces, segurament més carinyoses, espontànies, receptives... però cap serà com la peça que s'ha perdut.

Aleshores ens queda el color negre, tan socorregut ell.

I, sobretot, el temps.

dilluns, 30 de novembre de 2009

Mares

Quines casualitats...

Anit el Pau em va llegir un conte a mí per a dormir-me. Era la primera vegada. Tractava sobre Pep, que anava al zoo...

Hui ma mare fa 65 anys, es jubila a la feina, i mira tu per a on, tal volta faça més de deu hores... malgrat ser el seu últim dia allí.

Mireu quina cosa més xula adorna la meua nevera des de fa uns mesos... :P