dimecres, 14 d’abril del 2021

DANIEL I LA REALITAT

 Parlàvem fa poc un amic i jo de la frustració que suposa per a alguns egos tornar a casa.

Eixe, -com vaig llegir una volta al respecte del cantant Michel- passar de ser un cantant famós a l’Unió Soviètica a ser “Fulleraca”, només girar la corba de Les Aigües. I com, encara que fores un hipotètic i eminent cirurgià ortopèdic, en arribar al Bar Daniel, aniria Dani cap a tu i, davant de tots, et preguntaria: “Qué serà, Merda Seca/Basenilla/Boqueta de Xona/Botifarra/Llonganissa?”, anivellant-te de manera fulminant amb qui has sigut sempre, cosa què, al cap i a la fi, és qui eres, i res més, lluny de “titulitis” i engalanaments curriculars varis.
Em va fer gràcia xarrar-ho perquè ni ell ni jo som (almenys fins ara), “cosa” en cap àmbit; més bé al contrari, som personetes de color beig (color què, per cert, m’encanta), que passen pel món més bé de puntelletes procurant no ixir massa a la foto. I li recordava, rient els dos des de la distància física, eixa costum que no caldria perdre mai de Dani el del bar, perquè és, com sol dir-se reiterativament: “una galtada de realitat”.
De tota manera, la realitat no sempre és justa, i totes les persones tenim dret a renàixer, si acàs és això el que ens demana el cos, soterrar eixos malnoms merdosos -mai millor dit- i inclús canviar-nos el Mari Carmen de tota la vida per un Mamen o un Mari si ens ix del forat que siga, i, en eixe cas, és on està el quid del tema: en el dret de no ser ja més qui vam ser per desgràcia, com el famós dret a l’oblit del Google, que sembla ser més fàcil que el del Bar Daniel.
Al respecte, recorde també un amic de qui no desvetlaré el nom ara :P, què, davant la febra nostàlgica que va suposar la creació del grup de Facebook “Fotos antigues de Pego”, davant dels comentaris carregats de sucre de l’estil: “és que quan torne cap a Pego i veig el campanar, se me roden els ulls d’aigua de l’emoció”, ell em confessava: “a mí em passa justament el contrari, plore d’emoció quan el deixe enrere”.
Hui hem vist la pel.lícula argentina “El ciudadano ilustre”. Genial, no puc resumir millor el que m’ha semblat, de veres, fantàstica, simple però molt crua també.
No faig cap spoiler si dic que una de les primeres frases que diu el personatge principal és resumir la seua vida d’èxits amb una sentència fulminant: “creo que lo único que hice en mi vida fue escapar de ese lugar”, referint-se a eixe poble de la infància on, a vegades -massa vegades-, no som més que “el fill de fulanito” o “la figamolla aquella que...”, o “eixe coent”.
En raó comentàvem el meu amic amb qui compartisc color i jo què la majoria de voltes quan llegim una entrevista a actors d’Òscar i Emmys i Goyes, el que ens tracten d’explicar als mortals quan diuen “cuando estoy con los míos, con los amigos de siempre, no dejan que haga tonterías ni que el ego me desborde”, és, en realitat: “cuando estoy con los míos, me recuerdan que, para ellos, sigo siendo el mismo mierda de siempre”.

ELS XIQUETS DE BABEL

 Tots tenim "diaes" en què, sabent que alguna cosa no ens assentarà bé, i sense ningú obligar-nos, ens tirem de cap al masoquisme emocional.

Estant fa poc al Marroc, travessant durant hores per camps d'oliveres, tarongers i zones quasi desèrtiques, mirant fixament per la finestra del bus de línia o el tren, veus molta cosa. Aleshores el cervell pensa en el que vaig dir fa poc de la felicitat entesa de diferents maneres, però el mal és que trobe que a voltes eixe pensament només el busquem per consolar-nos i no sentir pena.

La pena és un sentiment molt lleig, amb una vessant de superioritat encoberta per part de qui la sent, i eixa cosa encara et fa sentir pitjor. A tot açò, sentir pena més impotència, buf, qué no sabreu vosaltres.

Bé, la primera volta que vaig vore “Babel” recorde que em va impressionar -i a qui no?-: les tres històries, la manera en què ens les contaven, i el lligam entre elles. De tan evidents arriben a fer-nos mal físic les diferències (ara sé que cadascuna d'elles va estar acolorida de diferent manera amb total intencionalitat). El fet que siga ficció, com que saps que eixes coses passen, que eixa gent viu aixina i allina, no et fa sentir ni molt menys millor, i entres en bucle de ploreres i sensacions rares a l’estómac.

Estant fa poc allà, a Chaouen concretament, vam intentar vore-la perquè jo recordava eixe desert, eixe ramat, i eixos xiquets... Ni ens va eixir al Netflix ni ens va eixir a Amazon Prime (quan jo estava completament segura de què estava disponible a eixe catàleg). La cosa és que no va ser possible, i la cosa també va ser què, quan vam aconseguir una versió pirateta, com que ja eren hores horaes vaig caure morta de pacte.

Han passat ja algunes setmanes però les sensacions del viatge segueixen. A cadascú li pega per una cosa, hi ha qui descobreix un llibre, una persona, una feina, un el que siga, que et canvia per a sempre, i recordes la teua vida “abans” i “després” de.

Com els meus amics sabeu, el primer viatge allà baix em va impactar d’una manera més estètica. Encara vivint situacions tristes (ai, eixos xiquets...), va predominar encamant en la meua memòria selectiva pegolina el gust pels colorins i el tadelakt. Vaig fer fonda la tendeta del carrer la Pau (la de Mari Pili) amb pintures que canviaren el meu dia a dia i em feren recordar allò que tant m’havia fascinat.

Este segon viatge, més llarg, abraçant més àrees diferents i tocant més pals, m’ha deixat tocada d’una altra manera, i revore anit “Babel” al tapolar amb ella a Amazon Prime no ha fet més que rebolicar-me encara més. La cosa és que (sense fer cap spoiler), quan veus històries tan dures, encamant vols saber més, i et poses a buscar com va ser allò, com es va fer l’altra cosa, per què es van triar uns actors, unes localitzacions. I clar, una pel·lícula tan bona com esta, té moltíssim material a la Internet. I lliges coses que haveres preferit no llegir, perquè et demostra que, de la mateixa manera que passa a la pel·lícula (atenció, spoiler!!), les úniques històries que acaben bé són les que succeïxen als “rics”, i els pobres tenen les de perdre, només perquè sí, qué li hem de fer, els ha tocat a ells.

M’agradaria preguntar-vos, com si fora una xiqueta, quin Déu o quina religió (els que en tingueu) justifica este fet:

https://www.elperiodico.com/es/gente/20080828/el-nino-de-babel-suena-con-la-fama-34362

LES CASES DELS RICS

 A la casa dels meus pares, entre molts, o moltíssims diria jo, hi ha un llibre escrit per algú o bé de Pego o que ha viscut ací. Seria un més entre d’altres, si no fora per algunes característiques que el fan una mica diferent: està escrit en castellà, és de ficció, l’autor no és cap reconegut escriptor, i parla molt de la nostàlgia.

Només pel que acabe de contar deuria -per respecte i admiració cap a tot escriptor que habita al món- posar ací el nom de l’autor, però no el recorde, encara que em compromet a anar un d’estos dies, rebuscar i editar este text. Recorde el títol, això sí: “Beatriz”. I recorde també la melancolia que va rebrotar en mi quan el vaig llegir, fa ja prou anys. Tot açò perquè parlava d’un començament d’algú que no té més remei que recomençar, i parlava de cases “de rics” (això òbviament no ho descrivia l’autor, però sí que ho remarque jo). Eixes cases, tancades un gran nombre d’elles, que adornen tot al llarg els carrers principals del poble. Cases obertes puntualment els dies de Pasqua i Nadal, hui mateix, sense anar més lluny: La placeta de Maria Cambrils feia goig, plena de xiquets i xiquetes “forasters” (hi ha molta gent de fora a la qual crida molt l’atenció que als pobles gastem tant esta expressió, que no sabria explicar si la majoria d’ocasions s’empra per a bé o, més bé denotant cert menyspreu cap a l’estrany). En este cas, eixos xiquets pertanyien a una d’estes cases de rics, que conserven façanes precioses i portons de fusta perfectament conservats.

Seria un plaer poder escarbar a les cambres de moltes d’estes cases, regirar còmodes i trobar fotografies que mai ningú potser veja. Algunes romanen tancades perennement, i tot el que les envolta i tota la seua gràcia i saviesa en forma d’objectes, quadres i energies desapareixeran pel fet que pertanyen a algú, i eixos centímetres de distància entre el carrer i dins no poden ser oberts sense ser el propietari d’una clau (seria un escàndol).

Quan passege pel poble pràcticament desert, com ha sigut el cas de hui, recorde molt a Beatriz (ja veus tu, la protagonista d’una novel·la va eclipsar en la meua memòria el seu autor). La imagine travessant les pèrgoles emparrades de la casa familiar i observant el poble des del balcó, rodejada de tarongers. Ella va tornar a la casa a soterrar records i en va modelar de nous.
Una abraçada a tots els que lluiteu cada dia contra la tristor dels records bonics. La nostàlgia, ben utilitzada, pot ser medicinal.

ELS DIES SENZILLS

 Els xiquets de poble dels anys ‘70 i ‘80 vivíem en cases. Típiques cases amb cambra i terrat -la meua inclús amb soterrani-, distribucions impossibles i impensables hui en dia, corrals o patis immensos i quartos de bany on a penes cabia una pica, la tassa del vàter i un polibà. El mal de cap dels arquitectes actuals, diria jo, però obeint sempre a coses pràctiques, com entrar el carro o tindre gallines.

Els pares dels xiquets dels ‘70 i ‘80 venien d’on venien. No érem fills de professions lliberals, sinó que la majoria treballaven al camp, havien conegut les penúries i qualsevol objecte era un tresor i valia inclús quan ja no funcionava. Potser per això acumulaven. Cases grans, molt de lloc, i caixes i caixes plenes de llibres d’escola obsolets, joguets, roba feta per la modista, radiocassets desbaratats, etc.

Jo pense que vaig nàixer ja sent minimalista. Una xiqueta un poc pesada i un molt de mitja uela que ja li deia a la mare: “podríem tirar tot això”, “i si llevàrem l’aparador?”, “i si tirem el moble-bar?”. Per a una persona com ma mare això era com insinuar fer coses lletges: “Qué dius? TIRAR? però si està nou”. ESTÀ NOU. Eixe era el seu mantra. I el meu, encara amb les dos coletes i la sabata ortopèdica: “mare, tirem”. Lluita de titans que no arribava mai a un enteniment.
Finalment el meu cervell infantil va arribar a la conclusió que la meua habitació era el meu paradís, i allí sí que podia fer de les meues, i encara que algunes coses també em costaven de tirar, tenia la trampa de pujar-les a la cambra dins d’una caixa a esperar a vore. I quan passava el temps, siggil.losament ho treia al contenidor. Eren les meues coses, el meu regne, l’ama del carxofar: TENIA EL PODER.

El respir de tant de moble de fusta fosca venia quan acabava la fira. A vegades no ens esperàvem ni al dia de l’Ecce-Homo, i era acabar “el moro” i marxar cap avall, a la caseta de la mar. Allí era tot verge, quasi com anar a un convent, amb habitacions encalades, una finestra, un armari “empotrat” i poca cosa més. Amb dos parells de sandàlies, quatre peces de roba, uns quants llibres juvenils i els joguets preferits, passàvem tres mesos sense trobar a faltar res del que s’havia quedat a la casa plena de coses del poble.

Em resultava difícil compartir amb algú eixe sentiment que em causava la necessitat de “buidor”, perquè eixos anys, i inclús més avant també, els conceptes tan de moda d’uns anys cap ací simplement no existien, les coses es guardaven PER SI DECÀS, i “no se hable más”.

Però potser va ser escoltar una cançó de Manolo García molts anys després la que em va fer pensar que no estava soles a eixe món de la raror, del menys és més. En concret deia:

“(...) Arreglar la huerta, hablar con los perros, pasear por las orillas del otoño. Porque de ti volví a aprender lo necesario, a prescindir de lo inútil, que nada es precario (...) A disfrutar el tiempo lento. (...) A tirar el lastre de eso que es la existencia...”

Hui en dia és tota una tendència el Feng-Shui i la Mariekondor. El sentit comú i la sostenibilitat pareix que estan calant en caps joves i no tan joves, i benvingudes siguen les modes... si les interioritzem i ens fan sentir bé. Si no és aixina, no tireu res que vos sàpiga mal, perquè ho tornareu a comprar.

I EL MÓN ES BALANCEJAVA

 De xiqueta vaig engendrar una utopia. Tossals de verd vellut, suaus, ondulants i acollidors. Ho veia de tant en tant en la sobretaula, l'hora del dia que preferisc, quan el dia es parteix en dos i el món queda quiet, estable, en pau.

M'asseia en una butaca quan el sòl quedava ja net de la trencadissa de l'hora de dinar, i ma mare abaixava la persiana fins a la mitat, com donant el senyal que començava l'estona del descans. I aleshores l'Oest, els deserts i les planes cobraven vida per la màgia de la tele a la casa de la platja. Jo volia viure allí, i cavalcar sense límits, i córrer sense topalls, bogues, parets ni finals. Lliure. Sentint la brisa en la meua cara. Era un imaginar la felicitat -i un arribar a sentir-la per projecció- en el qual l'única protagonista del meu estat era jo. L'estat ideal que poquíssims aconsegueixen.

Una altra vegada va succeir. La música. Despertar-me a la mitat d'un cicle escoltant una cançó concreta. I obrir els ulls, mirar al meu costat esquerre i al capdavant uns segons després i veure que era just aquesta música, aquest ritme repetitiu i suau, el que millor s'ajustava al que vaig vore en aquests moments: diverses motos circulant plàcidament, deixant-se portar per aquell món ondulant i suau. I jo en aquell estrany bus, sola, sense ningú a qui poder dirigir-me en l'idioma dels meus pensaments, ni el dels meus sentirs. Poder-se comunicar no és parlar; poder-se fer entendre no és poder-se expressar. No es trau l'essència exacta ni li la pot oferir en safata de plata a l'altre. És limitat. I l'ésser humà, el cervell i el cor no tenen límits.

divendres, 1 de febrer del 2013

Un clic amb els dits

M'ha recordat al "No volveré a ser joven" de Gil de Biedma. I m'ha fet plorar (però no ho fet perquè l'he llegit a la feina (açò que no ixca d'ací... ;)):

Trenc d'alba

A veure, ara que tinc
més anys que promeses per cumplir;
més gepa que pit,
més urpades que carícies,
tot i això, o potser per això,
vaig a la recerca
en cada trenc d'alba
del goig pel nou dia,
aferrant-me per no perdre
ni una purna de bogeria,
ni un toc d'ingenuïtat,
per reprendre l'alenada,
per sentir-me viva,
com si fos el primer dia,
com si fos l'últim,
com el qui estrena un vestit,
o rep un regal inesperat

(Xelo Llopis, del poemari "Guarda'm un secret, Ed. Germania, 2012)


divendres, 25 de maig del 2012

Passar pel món...


No importa el passat... tots aprofitem per a alguna cosa a altres en algun moment de la vida. Passem per eixes vides... passen ells per les nostres... se'n van... ens n'anem... i res, tot a seguir. I amb alegria, sempre sempre alegria :). Ú està on vol estar, i no està on no vol estar. Fàcil d'entendre... no?

Si has arribat ací de la manera que haja segut... et convide a gaudir una estona amb mí escoltant este concert. I recorda que sempre acaba sortint de nou el sol. Són dies molt feliços, amb un bon estat d'ànim i molta pau. Aconseguit tot això a dures penes i amb solitud, com toca ser abans d'entregar-me a qui siga. M'abelleix compartir-ho...


dimarts, 3 d’abril del 2012

El dia feliç que està arribant

Totes les coses bones costen. A vegades desesperen i exasperen tardant tant... però acaben arribant.
Ahir va ser un bon dia, tancant-se acords que havien arribat a fer-se fastigosos en el seu procés.
Hui ha segut un dia millor encara. Amb molta pau, desfent-me de ferros antinatura, rebent molt d'amor, i inclús mossegades carinyoses en forma de paraules!
El dia feliç que està arribant. El dia feliç que ja veig vindre...

dijous, 22 de desembre del 2011

Mira...


Mira, no pido mucho,
solamente tu mano, tenerla
como un sapito que duerme así contento.

Necesito esa puerta que me dabas
para entrar a tu mundo, ese trocito
de azúcar verde, de redondo alegre.

¿No me prestás tu mano en esta noche
de fin de año de lechuzas roncas?
No puedes, por razones técnicas.
Entonces la tramo en el aire, urdiendo cada dedo,
el durazno sedoso de la palma
y el dorso, ese país de azules árboles.

Así la tomo y la sostengo,
como si de ello dependiera
muchísimo del mundo,
la sucesión de las cuatro estaciones,
el canto de los gallos, el amor de los hombres
(Happy New Year, Julio Cortázar)

dissabte, 13 d’agost del 2011

Avís surrealista d'una vesprada d'agost


Notar a prop de nou eixa oloreta, envoltada en colors suaus i tendres. Notar eixa quietut quan acaba de menjar, i alhora, la satisfacció de ser capaç jo sola de donar vida i mantenir-la només amb la meua persona fins i tot un any sencer!
Crec que, en el fons, em falta una coseta només per a completar la meua vida, per a tindre una bona raó per anar-me'n el dia que siga que me'n vaja.
Pintar pedretes, pujar a les muntanyes, veure pardals i escoltar els bitxets de la nit que tant m'agraden.
Però... hi ha un problema. No puc jo sola. A canvi, ofereix converses de tot tipus, rialles, una vida estable i tranquileta i molt molt de carinyo (si serà per això!)
Persona adequada... si estàs per ahi i em llegeixes... pensa que potser sigues tu!

dimecres, 20 d’abril del 2011

20 d'abril... i no parlaré d'una cançó


Fa cinc anys començava una etapa tranquileta a tots efectes. Aleshores em vaig prometre que un dia -marcat per l'absència d'objectes a mitjan morir- restaria jo, junt a la meua família, la casa... i només allò imprescindible.

No va poder ser ves tu a saber per què. Perquè no tocava, diuen les hueles -ai, les hueles, elles sí que saben, sí...-.

Fa uns quants mesos jo no estava gairebé mai contenta. Una mena d'amargor, incertesa i tristor m'invadien. Havia anat encadenant persones, substituint estimes, il.lusions i dependències. Només el pas del temps ens podrà indicar si van ser importants com a individus independents o, si per contra, van ser només presències, sense nom tan sols. Es comença per oblidar la veu, se segueix esborrant converses, fotos, sense cap mena de record ni remordiment. Ni fred ni calor, que solc dir jo. Netejant. Aclarint. Buidant. 

A mesura que la casa -una casa pot ser qualsevol lloc, no només allà on vivim- es veu alliberada d'eixos objectes que ja no hi són necessaris-, ella, com a ésser abraçador d'històries, com a contenidor de memòries i testimoni de la nostra vida -allò més valuós que hi tenim- ens transmiteix eixa serenitat a la que tots aspirem. La pau que ens fa gaudir només davant la perspectiva d'una cridada o un correu d'un remitent nou, fins a cinc minuts abans desconegut. Estem expectants.

Il.lusió.

Papallones a la panxa.

Tristor alhora per les decepcions. Nus a la gola que primerament ens oprimeix i ens angoixa i què, poquet a poquet, va soltant-se, tornant-se fum. I res més (Poe una altra vegada ;)).

M'agraden els streamings que hi faig ací. No entra pas ningú a este raconet. Ningú. Em consta. I no repasse, no remire, no corrigeix ni tan sols. Bé està com estiga.

Fa uns mesos jo no hi era feliç. Pensava que podia ser-ho, però tenia totes les butlletes per a caure una bona bacada i fer-me mal. Eixes coses se saben. Ho veu la gent que t'estima, t'envolta i vol el millor per a tu. Ho veus tu, però tal volta pensar en tu sola fa una mica de por. I aleshores prefereixes el mal conegut que el bò per conéixer. I vas entrant dintre d'un bucle lleig, que et dóna tres hores de rialla per cinc de malestar i tristor. Tots hem estat ahí dins. Tots. Sortir-ne sense quebrar-se no és fàcil. Voldríem que hi fos, que els trànsits foren suaus i guapets. Però si així fos, no seria la vida. Què li hem de fer.

Em vaig ficar una data al cap. A mesura que aniria deixant de necessitar certs objectes; a mesura que anirien acabant-se, em trobaria millor. El que haguera de ser meu, passaren els anys que passaren, ho seria. El que no, simplement se n'aniria. Mai sabrem què ens portarà el futur. Ahí està la gràcia, ahí, i allò bonic de viure. Només cal no danyar, donar el millor del que som, no utilitzar mai, de cap manera, a la gent per benefici propi. Allò dolent que a vegades se fa hi ha perill de que torne cap a nosaltres, en el moment més inesperat, com ens contaven les moralitats dels contes de la nostra infantesa. Estar amb la gent, voler-la, alegrar-nos de què siguen per fi feliços. I res més. El temps juga al nostre favor per allò bo i per allò dolent. Maneres de retrobar-se hi ha tantes com maneres d'allunyar-se. Mais per sempres. Sempres per mais.

Hui, contra tot pronòstic, s'han acabat més objectes. Esta setmana, rient rient, uns quants, però hui, el que menys esperava que ho fera. Com una providència.

Eixe fet m'ha fet conscient d'eixa pau que poc a poc ve a visitar-me. A partir d'ara, no pot anar res a pitjor. Només a més, a millor, a les coses bones, boniques i tendres.

Hui doncs, cal deixar constància ací que ha sigut un gran dia, malgrat algunes coses :)

dissabte, 22 de gener del 2011

A les nostres cosetes mortes


Quan una coseta es mor, forma al voltant seu un conjunt finit de cercles que també han anant morint amb ella. Acabadeta de morir hi som tristos, i a banda, el discórrer dels dies ens va recordant, com menudes galtadetes, totes eixes cosetes menudes que també han desaparegut per sempre junt a la nostra coseta. Les llàgrimes més grosses i denses ja s'han anat soltant al principi, i les que ens cauen en companyia de la resta de lligams són menudetes i de color blau cel. Aleshores, l'últim dia de l'última llagrimeta també arriba, i el nus es torna suau, i tornem a dormir bé, respirem millor, i tornen les rialles, les ganes de començar coses noves amb gent nova. I deiem que tot això ja és aigua passada.

dimarts, 28 de setembre del 2010

Déiem ahir...



No hi ha millor i més gran alegria que aquella inesperada totalment. No tenir gana d'anar a un lloc, no saber qué és el que vas a trobar-te, però anar, clar que sí, eixa és la jugada! no deixar passar ni una sola oportunitat d'anar; que et pegue la brisa a la cara, que la llum de la lluna plena ens banye a tots, respirant, rient fins a reventar...

Escrivia al meu altre blog sobre una cançó, sobre la camarera que me la ficava els diumenges de vesprada. Qui anava a dir-me que, després de... cinc anys!!! ens tornaríem a veure. No van voler que jo ho sapiguera perquè fora una sorpresa... i tant que hi va ser! Vaig creuar aquell jardí plé de torxes i gent per a dir només: Lauriiiiiiii!!!

Després, veure que els vincles quan en son sòlids mai mai mai es trenquen, malgrat no comunicar-se -teoria meua cap enterra doncs...-. Tal volta siga finalment veritat que el temps a vegades és... necessari.  I diuen que d'una boda en surt una altra, i d'una festa, d'un reencontre, en surten de nous, i plans, i projectes, i viatges cap a ciutats meravelloses on una sap que té una casa, clar que sí.

Sí, no hi ha millor i més gran alegria que aquella que és compartida.

dissabte, 22 de maig del 2010

A l'estiu, tot el món viu


Pense que sempre és necessari l'estiu. No per la bonança del seu clima i les seues poquetes nits  tan agradoses i suaus -que també-, sino pel temps de reflexió, per tallar l'any per la mitat i per eixa nova oportunitat que ens dóna en tocar setembre...

Benvingut doncs el bon temps. No oblidem, després d'aquest hivern tan cru, que sempre que ha plogut, s'ha escampat, com diu un dels nostres refranys.

divendres, 23 d’abril del 2010

Una rosa i un llibre

 
Jo no sé a vosaltres, però a mí, entrar a una llibreria, o més encara, esquadrinyar entre montonades de llibres vells em fa unes cosconelles a la panxa que tant dóna que tinga deu que trenta-sis anys. L'emoció que sent pensant que, tal volta -i si no, no passa res-, puga trobar un llibre que em faça canviar els esquemes del meu món i del meu pensar és una emoció bonica, entranyable, i em val moltíssim la pena.

Hi ha un llibre que em va causar eixos efectes, i ja ha plogut d'ençà que el vaig descobrir. Estava per casa perquè li l'havien manat al meu germà mijtà com a lectura a l'institut. Es tracta de "Matèria de Bretanya", escrit per Carmelina Sánchez-Cutillas, i el vaig llegir almenys almenys... vint-i-cinc vegades!

Ací en teniu un trosset:
 "Cascun any en tornar al poble a l'estiu, tenia por que els amics s'haguessen oblidat de mi, aquells amics petits com jo, que corrien per les costeres descalços i sense adonar-se'n de les pedres del sòl. Els amics humils que jo admirava tant, i els quals mai no van tenir enveja de mi"

Amistat és admiració, alegria per l'alegria aliena. L'amistat és afecte, res més ximple.

Bon dia de Sant Jordi a tots!

dimecres, 7 d’abril del 2010

Deprenent a pensar


Si tire la vista enrere, recorde moltíssimes coses i esdeveniments que han anant construïnt qui sóc... la meua vida. Si tracte de recordar allò que em vaig ensenyar per passar el tràmit -fòrmules matemàtiques, físiques, valències químiques- no recorde gairebé res. No estic descobrint Amèrica ara. Però tracte de donar valor, servint-me de la meua experiència, a la mena d'ensenyament que van promoure algunes rames de l'educació clàssica. Formar persones abans, enriquir-les després.

Aquest matí he llegit a un correu que m'han enviat una coseta que m'abelleix compartir amb vosaltres. Es tracta del programa Filosofía para niños, que pareix ser que ja porta un bon grapat d'anys a Espanya -encara que jo me n'acabe d'assabentar ara-. Bò, siga com siga, em pareix summament interessant promoure més el raonament, el discórrer del cap, que no emplenar-lo de dates, dades i fòrmules, que, la majoria de vegades, cauen en l'oblit i poc més.

dissabte, 20 de març del 2010

Toca renovar-se

 
Holeta! com cada any després de cremades les Falles pertot arreu de la Comunitat, i per tant amb eixa sensació de purificació indirecta que arriba a les nostres cases i a les nostres vides, està a punt de vindre a visitar-nos de nou la primavera.

Jo no li faig lletjos a l'hivern i als cels grisencs, més bé al contrari, ja he dit alguna que altra vegada que m'agrada en especial la tardor. Però aquest any, tan remullat, tan fred, tan inhòspit, ja estava bé de mal oratge i estàvem tots una mica prou esperant temperatures suaus (encara que hui, mira tu per a on, el cel està boirós...)

Primerament, haureu (hauràs :)) comprovat que he canviat el disseny, tornant -de moment, que jo en això sóc molt canviant-, al color beiget o natural que tant m'agrada.

I ara, a la manera d'un bon diari, com si en lloc d'una dona feta i dreta (ummm, és un dir :P)  d'una adolescent es tractara, vaig a resumir alguns propòsits ximples però totalment efectius per a tractar de ser encara més feliç. Aixina, a partir d'ara vull:



Beure -o tal volta seria menjar ... no és massa espés?, quin dubte!- cada dia una taça de  xocolate. Em senta de bé...


Viatjar, eixir... encara que siga com ha estat sent fins ara, amb menudes escapades oxigenants de cap de setmana. Tant dóna que siguen mil kilòmetres com cent. Respirar altres vents amb altra gent.


Llegir més -en paper-, què la veritat és que no deixe mai de fer-ho, però vaig deixant les novel.les més llargues per a juliol i agost, i la resta de l'any passe massa hores davant de l'ordinador inclús al meu temps lliure.


Seguir escoltant la ràdio, seguir descobrint eixe món tan interessant i màgic de les veus sense cares; dependre cada dia una miqueta més mentre estic gitada panxa cap amunt damunt del llit.


I el més important, almenys per a la meua manera de ser, que a vegades -vaaaal, moltes vegades :$- peca d'excesiu calfament de cap:  RELAXAR-ME!!!!

dimarts, 2 de març del 2010

Un passeig


Vine... deixa't acaronar pels meus braços i pel vent mediterrani que et pega a la cara... 
Tanca els ulls i escolta el mar... sí, pareix que sone igual que el mar que tu coneixes, però fixa't bé, és un rumor diferent, càlid, acollidor, com d'altres temps.
Imagina't ara els desembarcaments de grecs i cartaginesos amb aquelles enormes naus de fusta.
Altra vegada tanca els ulls, ara una pastilla de sabó amb oloreta "de sempre" et recorre de dalt a baix. La brisa és càlida pel balcó, i et disposes a sortir a sopar... menjar del que a tu més t'agrade, el que més t'abelleixca...
Ja estàs situat? bé, doncs ara ja tens la panxa plena, plena de menjar i rialles. És de nit, refresca una mica, però el carrer està plé de gent.

Anem a passejar...


... tic-tac tic-tac tic-tac...

dimarts, 2 de febrer del 2010

Impressions

 
Pense què, a l'igual que passa amb el viure mateix, ú hauria primer de saber viure plenament, per a, una vegada aconseguida tota la "teoria" diguérem, poder triar l'estil, les prioritats, el ferelquensdónelagana -sempre amb els límits dels demés, és clar-. Així compare a la meua manera el traçat del pinzell d'alguns grans pintors. Arriben al punt de l'emmaranyament, de la mescolança quasi-impossible, però primer, han deprés a traçar el món tal i com és "objectivament". 

El pintor, partint aleshores d'una realitat que es presenta tal qual, l'adorna, la distorsiona, la punteja, l'allarga... però no succeïx al revés, és a dir, no és plasmada directament partint del caos, sinó què el caos esdevé a partir d'unes llapisserades en principi "amb trellat".

L'any 1994 entrà vida a la meua vida. Vida en forma d'animalet, en forma de nous estudis i projectes i il.lusions. Vida en forma de quadres impresionistes, que anaven omplint fins arribar quasi a l'horror vacui les parets de casa els pares. De llibres que ma mare començà a comprar, i què jo fulletjava de tant en tant. Pot tornar, pot tornar l'il.lusió -tinc què recordar les paraules d'ahir de la Glòria al curs "no saps la vida les voltes que pot arribar a pegar", sí, gran frase, repetida mil voltes, però molt a tindre en compte precisament ara, que la vida a casa els pares sembla grisenca, que no hi han animalets, ni tampoc massa il.lusions ni projectes en general.

L'any 1995 vaig tindre la gran sort de pillar una exposició itinerant del Van Gogh a Viena. Allí, tothom va a vore Klimt -del que properament parlaré a propòsit d'una història curiosa que he llegit fa dos dies-, i com no, tota la parafernàlia de la Sissi, per no parlar de la Sachertorte. Turistes convencionals visitant el que és previsible -l'estrany seria no fer-ho, pense jo-. Jo tampoc fuig -ni cap intenció- d'ésser convencional, però entre les meus prioritats un dia, resultà que vaig optar amb dos, tres companys, de creuar la ciutat per vore què ens contava el Vincent. A Viena.

Ara, en uns anys d'encara una mica d'al.licient en forma de lectura -encara que no al nivell en el que ho ha estat els darrers anys, tal volta per deixadesa...-, en trobe un de nou en la forma en què una xica ens ha recomanat una exposició que està duent-se a terme a Madrid fins al 22 d'abril. Paris, L'Orsay, han vingut a nosaltres. Una mena de miracle. No sé si ella romandrà allí fins aleshores, ja que en principi estarà només una mesada vivint a la capi, però sí que hi estaran -trobe jo-, altres amics madrilenys o què per allí es troben circumstancialment. I el tren, amb un preu suficientment atractiu com per plantetjar-me una injeccioneta d'oxígen, cultura, risses i obres d'art... una altra vegada.

Més informació: ací.

dilluns, 25 de gener del 2010

Goig



Goig del carrer

La joia pura del carrer
ens va reblir les mans de tendres grapats d'aigua
i ens rèiem, bovament ens rèiem,
i a tots els músculs era l'aigua viva del goig,
vinguda entre les herbes i les llebres. 

Anàvem sense cap motiu,
desitjant bona nit al matrimoni vell
i prement nostres cossos calladament, en veure
aquella jove mare,
donant el pit al fill .... 

Viure ens era un regal,
un teuladí de fang amb dos plomes pintades de fugina,
un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds,
com en una sardana de joguet,
fent-nos senyals, dient-nos: Adéu, adéu, amor! Mai no t'oblidaré! 

La vida ens era una sorpresa,
una granota viva a la butxaca,
una cúpula enorme de cristall,
un silenci, un desig rabent, un estupor,
un rellotge parat, que Algú ens havia
donat perquè a la fi el poguéssim obrir,
com des de nins volíem,
i no tenia res interessant a dins ... 

I ens tornàrem a riure! 

El temps estava en l'aire. I allargàvem les mans
cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era ...
Només era la joia del carrer.
I els crits

- Gol! Gol! -

dels infants que jugaven
al futbol en sortir de l'escola ... 

Vicent Andrés Estellés