Pense què, a l'igual que passa amb el viure mateix, ú hauria primer de saber viure plenament, per a, una vegada aconseguida tota la "teoria" diguérem, poder triar l'estil, les prioritats, el ferelquensdónelagana -sempre amb els límits dels demés, és clar-. Així compare a la meua manera el traçat del pinzell d'alguns grans pintors. Arriben al punt de l'emmaranyament, de la mescolança quasi-impossible, però primer, han deprés a traçar el món tal i com és "objectivament".
El pintor, partint aleshores d'una realitat que es presenta tal qual, l'adorna, la distorsiona, la punteja, l'allarga... però no succeïx al revés, és a dir, no és plasmada directament partint del caos, sinó què el caos esdevé a partir d'unes llapisserades en principi "amb trellat".
L'any 1994 entrà vida a la meua vida. Vida en forma d'animalet, en forma de nous estudis i projectes i il.lusions. Vida en forma de quadres impresionistes, que anaven omplint fins arribar quasi a l'horror vacui les parets de casa els pares. De llibres que ma mare començà a comprar, i què jo fulletjava de tant en tant. Pot tornar, pot tornar l'il.lusió -tinc què recordar les paraules d'ahir de la Glòria al curs "no saps la vida les voltes que pot arribar a pegar", sí, gran frase, repetida mil voltes, però molt a tindre en compte precisament ara, que la vida a casa els pares sembla grisenca, que no hi han animalets, ni tampoc massa il.lusions ni projectes en general.
L'any 1995 vaig tindre la gran sort de pillar una exposició itinerant del Van Gogh a Viena. Allí, tothom va a vore Klimt -del que properament parlaré a propòsit d'una història curiosa que he llegit fa dos dies-, i com no, tota la parafernàlia de la Sissi, per no parlar de la Sachertorte. Turistes convencionals visitant el que és previsible -l'estrany seria no fer-ho, pense jo-. Jo tampoc fuig -ni cap intenció- d'ésser convencional, però entre les meus prioritats un dia, resultà que vaig optar amb dos, tres companys, de creuar la ciutat per vore què ens contava el Vincent. A Viena.
Ara, en uns anys d'encara una mica d'al.licient en forma de lectura -encara que no al nivell en el que ho ha estat els darrers anys, tal volta per deixadesa...-, en trobe un de nou en la forma en què una xica ens ha recomanat una exposició que està duent-se a terme a Madrid fins al 22 d'abril. Paris, L'Orsay, han vingut a nosaltres. Una mena de miracle. No sé si ella romandrà allí fins aleshores, ja que en principi estarà només una mesada vivint a la capi, però sí que hi estaran -trobe jo-, altres amics madrilenys o què per allí es troben circumstancialment. I el tren, amb un preu suficientment atractiu com per plantetjar-me una injeccioneta d'oxígen, cultura, risses i obres d'art... una altra vegada.
Més informació: ací.
Escrits
