Déiem ahir...

No hi ha millor i més gran alegria que aquella inesperada totalment. No tenir gana d'anar a un lloc, no saber qué és el que vas a trobar-te, però anar, clar que sí, eixa és la jugada! no deixar passar ni una sola oportunitat d'anar; que et pegue la brisa a la cara, que la llum de la lluna plena ens banye a tots, respirant, rient fins a reventar...

Escrivia al meu altre blog sobre una cançó, sobre la camarera que me la ficava els diumenges de vesprada. Qui anava a dir-me que, després de... cinc anys!!! ens tornaríem a veure. No van voler que jo ho sapiguera perquè fora una sorpresa... i tant que hi va ser! Vaig creuar aquell jardí plé de torxes i gent per a dir només: Lauriiiiiiii!!!

Després, veure que els vincles quan en son sòlids mai mai mai es trenquen, malgrat no comunicar-se -teoria meua cap enterra doncs...-. Tal volta siga finalment veritat que el temps a vegades és... necessari.  I diuen que d'una boda en surt una altra, i d'una festa, d'un reencontre, en surten de nous, i plans, i projectes, i viatges cap a ciutats meravelloses on una sap que té una casa, clar que sí.

Sí, no hi ha millor i més gran alegria que aquella que és compartida.