Impressions

 

Pense què, a l'igual que passa amb el viure mateix, ú hauria primer de saber viure plenament, per a, una vegada aconseguida tota la "teoria" diguérem, poder triar l'estil, les prioritats, el ferelquensdónelagana -sempre amb els límits dels demés, és clar-. Així compare a la meua manera el traçat del pinzell d'alguns grans pintors. Arriben al punt de l'emmaranyament, de la mescolança quasi-impossible, però primer, han deprés a traçar el món tal i com és "objectivament". 

El pintor, partint aleshores d'una realitat que es presenta tal qual, l'adorna, la distorsiona, la punteja, l'allarga... però no succeïx al revés, és a dir, no és plasmada directament partint del caos, sinó què el caos esdevé a partir d'unes llapisserades en principi "amb trellat".

L'any 1994 entrà vida a la meua vida. Vida en forma d'animalet, en forma de nous estudis i projectes i il.lusions. Vida en forma de quadres impresionistes, que anaven omplint fins arribar quasi a l'horror vacui les parets de casa els pares. De llibres que ma mare començà a comprar, i què jo fulletjava de tant en tant. Pot tornar, pot tornar l'il.lusió -tinc què recordar les paraules d'ahir de la Glòria al curs "no saps la vida les voltes que pot arribar a pegar", sí, gran frase, repetida mil voltes, però molt a tindre en compte precisament ara, que la vida a casa els pares sembla grisenca, que no hi han animalets, ni tampoc massa il.lusions ni projectes en general.

L'any 1995 vaig tindre la gran sort de pillar una exposició itinerant del Van Gogh a Viena. Allí, tothom va a vore Klimt -del que properament parlaré a propòsit d'una història curiosa que he llegit fa dos dies-, i com no, tota la parafernàlia de la Sissi, per no parlar de la Sachertorte. Turistes convencionals visitant el que és previsible -l'estrany seria no fer-ho, pense jo-. Jo tampoc fuig -ni cap intenció- d'ésser convencional, però entre les meus prioritats un dia, resultà que vaig optar amb dos, tres companys, de creuar la ciutat per vore què ens contava el Vincent. A Viena.

Ara, en uns anys d'encara una mica d'al.licient en forma de lectura -encara que no al nivell en el que ho ha estat els darrers anys, tal volta per deixadesa...-, en trobe un de nou en la forma en què una xica ens ha recomanat una exposició que està duent-se a terme a Madrid fins al 22 d'abril. Paris, L'Orsay, han vingut a nosaltres. Una mena de miracle. No sé si ella romandrà allí fins aleshores, ja que en principi estarà només una mesada vivint a la capi, però sí que hi estaran -trobe jo-, altres amics madrilenys o què per allí es troben circumstancialment. I el tren, amb un preu suficientment atractiu com per plantetjar-me una injeccioneta d'oxígen, cultura, risses i obres d'art... una altra vegada.

Més informació: ací.

Sense paraules

Sé d'algú que ho farà molt millor que jo, així que només dir que, una vegada vist com, què i de quina manera pintava aquest home, ja tot el que vaig vore després em va paréixer trist, obscur, tenebrós i depriment.

Si la bellesa és terapèutica, eixa visita em va curar, encara que hi falta molt per rascar :(.

Un pintor

Puc dir que m'agrada la pintura, però a la manera infantil, no sé si m'explique dient-ho d'aquesta forma. És a dir, m'agrada veure figures, colors, formes, no quedar-me en la sensació de que estan prenent-me el pèl mostrant-me un llenç tot lliç i tractant-me d'explicar que aixó és art, perquè per ahi no passe.

Encara recorde una exposició al Reina Sofía de Madrid allà per l'any 1995, i com una pila de caixetes de mistos amb un pubis dibuixat i quatre pèls (de figa?) pegats ocupaven el centre d'una de les sales. Art? que l'agafe el que el vulga, que jo serà que sóc molt més ximple, poc entesa o ignorant, però em quede en l'art que entra pels ulls, que és bellesa, que ens deleita i ens causa emocions plaentes, no mal rotllo.

Vaig perdre l'ocasió allà per març de l'any passat de veure l'exposició "Visiones de España" de Sorolla a València. Vaig arribar a pujar expresament, vaig agafar un taxi per arribar a primera hora d'un diumenge (l'únic dia que podia pujar), però en arribar, ja em van avisar que la cua era de mínim cinc hores!!!!. Obviament, amb un xiquet menut era del tot impossible estar tot eixe temps allí de plantó (no hi havia possibilitat de que ens guardaren el torn, és clar). Després, la xica d'informació ens va dir que francament era impossible pillar torn un cap de setmana, i menys encara un diumenge, i en fi... que no va poder ser.

Aquestos dies he escoltat per la ràdio que al Museu del Prado estarà fins al setembre (i amb possibilitat d'ampliar dues setmanes més) , i he recordat el perquè de les meues ganes de veurel en sentir comentaris al respecte dels locutors: la llum, les evocacions, les marines, els xiquets, la mar, el sol, la temperatura...

Aquest pintor fou capaç de plasmar tot això amb les seues mans. No li foren necessàries paraules ni ressenyes, i gràcies a ell, València i tot el que la envolta va ser coneguda arreu del món.

A gaudir.

Onada

(Kanagawa Oki Nami Ura, de Katsushika Hokusai)

Vaig llegir una vegada una entrevista que li feien a Cindy Crawford (no us assusteu, les models també tenen cervell ;)). Venia a dir -parlant del part natural dels seus dos fills-, que sobre el patiment físic, el que calia fer era deixar-se dur, no tractant d'oposar-se a ell. Com si anàrem damunt d'una gran ona, tan sols deixant-nos dur suaument, a la seua voluntat...

Allò se me va quedar gravat (llàstima que quan em va tocar parir al meu fill sense cap mena d'anestèsia vaig caure presa de la histèria i l'ansietat, però això és una altra història...).

Ara, en aquestos moments, em sent com dintre d'una gran ona, com la del més famós quadre japonés que veieu dalt.

Bé, les circumstàncies tal volta s'han forçat en alguns aspectes on no calia haver ficat tanta voluntat. Però és l'hora de deslligar eixes cordes que començaren a podrir-se fa tal volta massa temps.

Recorde, arribats a este punt, una "anècdota" que sempre conte: una coneguda meua de tota la vida anava de primers llocs de llista d'un partit; en eixir del míting principal, amb el Teatre Municipal amb quatre gats i un miau, li digué al seu cap de llista: "-No ens volen, qué em de fer? no ens volen...". Però escolteu, no ho deia plorant, ni tan sols resignada. Ho deia amb ànims com el que diu: per qué forçar, si la realitat és aquesta?.

Ara, cal deixar-se dur per on em porte la vida, sense tractar de cavar dins la terra buscant el foc, com cantaren els Pixies a Dig for Fire. Si busquem dins la terra, probablement trobarem només aigua, i tot això tenint sort.

D'on no hi ha, no se'n pot traure, diuen. I la cosa és que així és la gran majoria de les voltes.

Nit estrelada

Amb la intimitat que dóna la nit, parlant de donyets com Puck, em venen al cap versos curts, els mateixos amb els que acabava la primera història llarga que vaig escriure cap a l'any 1989. "L'obra" es titulava "Cada vegada que alenes", títol molt original, com podeu deduïr per a una adolescent dels vuitanta-noranta, enamorada de le cançons de Police, entre d'altres...

Aquella història d'amor acabava així:

L'herba estava fresca,
Cèl d'estiu,
Nit estrelada...