A les nostres cosetes mortes

Quan una coseta es mor, forma al voltant seu un conjunt finit de cercles que també han anant morint amb ella. Acabadeta de morir hi som tristos, i a banda, el discórrer dels dies ens va recordant, com menudes galtadetes, totes eixes cosetes menudes que també han desaparegut per sempre junt a la nostra coseta. Les llàgrimes més grosses i denses ja s'han anat soltant al principi, i les que ens cauen en companyia de la resta de lligams són menudetes i de color blau cel. Aleshores, l'últim dia de l'última llagrimeta també arriba, i el nus es torna suau, i tornem a dormir bé, respirem millor, i tornen les rialles, les ganes de començar coses noves amb gent nova. I deiem que tot això ja és aigua passada.

Punt

Hi ha moltes frases escrites que diuen moltíssim en poques paraules. Molts dels que em coneixen saben com m'agrada escarbar i trobar-ne de noves, i inclús crec que per ací ho he deixat caure alguna que altra vegada.

A dia d'avui, a hores d'ara, una és la que més clara tinc. Deixe constància d'ella per tal de no oblidar-la -cosa que tampoc hauria fet, de tota manera. Sobra dir que ja la coneixia, però torna recurrentment a mí, ara mateix sense anar més lluny...

Escriure les coses és el que té, que permaneixen, es queden, es fan immortals.

La frase és de Nietzsche, i diu exactament:

"El que em preocupa no és que m'hages mentit, sino què, d'ara endavant, ja no podré creure en tu"

Ú no és el mateix tota la seua vida, es suposa que deprenem de les errades, que moltes vegades necessitem que siga algú de fora el que ens ho diga: "ja ho vas fer així una vegada", "no et tornes a equivocar...", "ja saps el que va passar l'altra vegada, i, molt important, com et vas sentir després..."

Indubtablement, som animals de costums també, i solem repetir els mateixos rituals, solem procedir de la mateixa manera totes les vegades que mamprenem una nova empresa. Ens anticipem amb els comportaments dels altres, sí, però no som capaços moltes voltes d'anticipar-nos als nostres propis, sobre tot si els domina la passió...

La mentira pot arribar a ser com esta pedra de la imatge, i pesar més que tota una veritat dolorosa dita a temps. Qui pateix més finalment? no ho tinc massa clar, però no deu de donar gens de gust portar una càrrega tan pesada al llom. La vida deu de ser més difícil de continuar d'eixa manera. En fi...

Simplement m'agradaria arribar a confiar plenament en algú altra vegada, plenament.

Un gos davall la pluja

El veig quasi totes les setmanes. A vegades hi ha gent donant-li menjar, acaronant-lo, sobretot estrangers, faltaria més. Du una cadena, quina ràbia em donen les cadenes als colls. Allí està, banyant-se, tremolant. Amb "l' amo" a pocs metres sempre -l'amo del carxofar...preferisc callar...- Pense en què faig jo per ell, si no estaria millor acàs solt pel camp que amb eixa vida de gos que porta, sense dignitat, però què hi faig? res, eixa és la resposta: res. Si ni tan sols puc intercedir per a que eixe gos tinga la dignitat que tot ser viu mereix... de què m'he de queixar aleshores?

Dol

Als pobles mediterranis és d'allò més normal veure dones vestides la resta de les seues vides amb faldes antigues i bluses coentes de color negre.

Diuen que el color negre és el més adient per a vestir aquells dies en què ens aixequem indecisos del llit i sembla que qualsevol ropatge serà bò, o, el què és el mateix: els dies ens què ens sentim merdeta pura.

Vaig "vestir" -virtualment s'enten- una temporada de verd. El color verd, al món internetil, és com dir: estic de portes obertes, passa, ací estic, que entre qui vulga, tothom serà ben rebut.

Ara, per assumptes que no venen al cas, resulta que sóc de color negre, el color de les hueles de les què parlava abans, i mira, em veig afavorida, els cabells rogencosos i la blanca pal.lidesa contrasten d'allò més bé amb el color de les hueles coentes i antigues. N'estic contenta del meu color des de fa una temporada a l'Internet. Almenys, no m'enllegeix.

Durant uns anys vaig tindre moltíssima mania al gris. Bah, seria que era jove, i quan ú és jove ja se sap, volem o tot o res, extrems, o blanc o negre, roig ben viu, morat, taronja, ratlles...

Ara el gris no només no em desagrada sino que forma part de la meua vida. Avui, no cal anar més lluny, m'he comprat unes ballarines grises fosques. Fa poc unes botetes grises clares, i només vinguen rebaixes -si és què puc aguantar-me fins aleshores- compraré una bossa gris, potser lluenta, com s'estila ara.

Algunes petites alegries a la meua vida oscil.len entre el gris i el verd, sentint-me al dintre com si fos sempre de color negre.

També diuen els psicòlegs que quan ú perd una persona volguda necessita passar una temporada de dol, que la salut general i el cap en particular té per collons que passar un procés, què no hi ha d'altra. Un entra al color negre del dol i se sent -a banda de merdeta pura-, negra també. Amb la pell blanca, amb el pèl rogencós, però negra tota dins.

N'és trist perdre qualsevol cosa. Hi ha que es fa boig per perdre tan sols una partida de cartes, o un partit de futbol -inclús sense jugar ells!-, qué coses. Jo, sense anar més lluny, vaig perdre fa uns mesos una arracada d'argent i coral. M'encantava... aquella dona em va dir que era de Mèxic, a saber..., però mira, em va saber mal...

Perdre una persona no n'és una ximplesa. Perdoneu el tò humorístic-cínic-m'en fot que estic gastant-me. Cada persona ens aporta alguna coseta que una altra o altres que hi vinguen després -o ja estiguen- no ens pot aportar. El conjunt d'experiències, de rialles, de converses i anècdotes formen part ja per sempre de cadascun dels dos cervells, i ja pot vindre fulano o mengano o sotano, què, passat el temps, tot allò dolent haurà passat a millor vida, i tan sols hi recordarem el bonic, com toca ser.

Mireu quina foto més xuleta. Més esquemàtic impossible. A eixe trencacaps hi falta una peça. Hi vindran més peces, segurament més carinyoses, espontànies, receptives... però cap serà com la peça que s'ha perdut.

Aleshores ens queda el color negre, tan socorregut ell.

I, sobretot, el temps.

Bastons

Alguns dies t'aixeques del llit i dius: "au, vinga, va, tira-li...", tractant de somriure't a tu mateixa. Mires al voltant i dius "xe, tampoc estic tan mal, com m'hi puc queixar?" I aleshores et sents culpable per queixar-te, si a tots els efectes n'eres una persona "afortunada". Quanta contradicció.

I t'aferres als teus bastons, a aquells bastons que finalment has triat, destriant-ne d'altres. I a un d'ells, perquè tems danyar-lo amb tanta catarsi, amb tanta vomitera, i a l'altre, perquè t'ha dit mil vegades que no és un bastó per a tu, i tu no vols acceptar-ho, no pots assimilar eixa franquesa, que per altra banda tant valores.

I res, que hi ha dies en els que la muntanya diària n'és infranquetjable, què no pots, què no hi arribes, què les forces se'n van, poc a poc.

Onada

(Kanagawa Oki Nami Ura, de Katsushika Hokusai)

Vaig llegir una vegada una entrevista que li feien a Cindy Crawford (no us assusteu, les models també tenen cervell ;)). Venia a dir -parlant del part natural dels seus dos fills-, que sobre el patiment físic, el que calia fer era deixar-se dur, no tractant d'oposar-se a ell. Com si anàrem damunt d'una gran ona, tan sols deixant-nos dur suaument, a la seua voluntat...

Allò se me va quedar gravat (llàstima que quan em va tocar parir al meu fill sense cap mena d'anestèsia vaig caure presa de la histèria i l'ansietat, però això és una altra història...).

Ara, en aquestos moments, em sent com dintre d'una gran ona, com la del més famós quadre japonés que veieu dalt.

Bé, les circumstàncies tal volta s'han forçat en alguns aspectes on no calia haver ficat tanta voluntat. Però és l'hora de deslligar eixes cordes que començaren a podrir-se fa tal volta massa temps.

Recorde, arribats a este punt, una "anècdota" que sempre conte: una coneguda meua de tota la vida anava de primers llocs de llista d'un partit; en eixir del míting principal, amb el Teatre Municipal amb quatre gats i un miau, li digué al seu cap de llista: "-No ens volen, qué em de fer? no ens volen...". Però escolteu, no ho deia plorant, ni tan sols resignada. Ho deia amb ànims com el que diu: per qué forçar, si la realitat és aquesta?.

Ara, cal deixar-se dur per on em porte la vida, sense tractar de cavar dins la terra buscant el foc, com cantaren els Pixies a Dig for Fire. Si busquem dins la terra, probablement trobarem només aigua, i tot això tenint sort.

D'on no hi ha, no se'n pot traure, diuen. I la cosa és que així és la gran majoria de les voltes.

Embrutasopars

L'estiu de l'any 1995 estava, com tots els estius de la meua vida, a la caseta de la mar. Em disposava a menjar un plat de macarrons amb formatge ratllat per damunt, quan va vindre una xica de la meua colla a donar-me males notícies.

Cap persona havia faltat, no havia caigut un meteorit damunt de ma casa del poble.

Tampoc havia succeït cap desgràcia.

Simplement venia a amargar-me la resta de dies -mesos, diria jo-, com qui va tranquilament caminant pel carrer i decideix pegar-li una pedrada a un gat. Sense motiu, sense trellat, sense sentit, sense parar-se a pensar abans les conseqüències.

Li havia sortit un problema i no se li havia ocurrit millor sol.lució que culpar-me a mí, excusant-se en què "a mí no em molestaria donar la cara per ella" (sic).

Els següents dies em preguntava moltes vegades per què. Vaig arribar a la conclusió de que perquè tal volta jo era més feble, més ingenua, o parlant clar més imbècil.

Eixe fet em va tindre amargada una bona temporada, influint-me fins a tal punt en que no m'abellia anar allà on ella anara. D'eixa manera vaig anar allunyant-me d'aquelles situacions on ella estiguera, i encara que ella va propiciar aquell malestar, en certa manera va eixir "triomfant" i -el que és pitjor-, sense cap mena de penediment ni escrúpol.

Al cap dels anys, he segut capaç de veure què aquella putada amagava en el fons una raó possitiva, i inclús en el fons deuria afalagar-me. Això només he segut capaç de veure-ho a mesura què he anat canviat el xip mental i tracte d'entendre per què la gent es comporta d'una u altra manera.

Més tard ja vaig ser capaç d'anodar-me'n d'un factor en què no havia reparat:

El principi de Hanlon

I, encara que no serveixca per a res saber-ne d'aquest principi, i que el mal ja estiguera fet, escolta, jo no em considere estúpida :D

Sobre el victimisme, l' auto-marginació i el vampirisme emocional...

No hi ha dia, per erre o per bé, que no em vinguen al cap eixe tipus de gent, malgrat que jo he pogut pecar a vegades d'eixa tara, i almenys ho reconec, i reconec també que procure adonar-me'n a temps i canviar el xip de la tonteria, que no sóm el melic del món, home ja!! (Loles León dixit)

Anem a parlar dels especímens ambs qui m'he creuat ja a l'edat adulta (que pareix mentida, als meus trentaitants):

Els que tenen complexe de mediocres però amb mala llet i enveja solapada:

Es consideren mediocres, inferiors. Es dirigeixen cap a tu amb intencions amigables i de simpatia i tendresa. Quan ja han captat la teua atenció, pareix com si la responsabilitat de tot el que succeïxca en eixa relació fora teua (a tu tal volta et consideren "superior"). Atenció: no superioritat intel.lectual ni acadèmica, sino superioritat emocional.

És fàcil per a ells mostrar-se com necessitats d'afecte, i deixar que sempre sigues tu el que els crides per telèfon, els òbrigues el Msn o els envies algun mail. Ara, cuidao el dia que no ho fas, perquè com deia el llibre aquell, Arde París!!.

Pareix que ells no són conscients què tu també penses, també plores a vegades, també et sents sòl, també t'agradaria que et malcriaren. No, ells sempre estan pitjor que tu.

I sempre que sen's creua un vampir d'aquestos la cosa sol acabar igual: malament.

M'explique amb un exemple viscut per mi, no cal anar molt lluny:

Persona amb qui tens una relació més o menys cordial via internetera. En una d'aquelles, parlant de tot un poc, et diu: - és que tu ets més popular que jo, a tu la gent t'estima més... ; La primera reacció teua és de sorpresa monumental: No, disculpa, reina, no perquè jo faça més soroll que tu significa que siga més popular, estàs molt equivocada. Com més parles, més n'erres, i precisament puc suscitar més antipaties que tu perquè parle el triple.

Després, quan ja estem acabant la conversa, li dic: mira, no és per res, però anem a fer una cosa, la propera vegada que t'abelleixca parlar amb mi, no dubtes en picar el meu nom; m'agradaria que em donares eixa sorpresa, ja que sempre et salude jo i agrairia que de tant en tant em saludares tu, no sé, per variar encara que fora...; resposta: ei, és que com tinc por de destorbar-te... (excusa principal dels còmodes). Eixe tindre por de destorbar-me dic jo que implica que ella pensa que el que estiga fent jo és més important que el que estiga fent ella, o que jo sóc algú important a qui demanar audiència, no sé...

La cosa és que, després de acomiadar-nos afectuosament (a Nadal farà un any), esperes i esperes i esperes, i tornes a esperar, i encara a hores d'ara segurament estaràs esperant, com aquell que diu.

Fa rissa si et pares a pensar, sempre hi ha que buscar-li el punt còmic a les situacions, però... quina conclusió s'ha de traure d'açò?

La suspicaç in extremis:

Tens una relació més bé cordial i diària, i comenceu a intimar, però arriba un dia en que no la saludes per qualsevol motiu exògen, i abans d'utilitzar "la navaja de Okcham", i sense parar-se i pensar els vertaders motius: una malaltia, més feina, problemes familiars, un viatge... , pensa que si no li parles és perquè "no és sant de la teua devoció". Una altra volta eixa persona et dóna a tu el poder, com a les pel.lícules de ciència-ficció, Tú tienes el poderrrrr !!

Ambdós maneres de ser porten a l'auto-marginació pel què respecta a la gent amb qui es relacionaven fins eixos moments, o siga, l'última mona, o siga, tu. És a dir, deixen de parlar-te però no per vies naturals (a vegades coneixem gent i el temps ens separa sense traumatismes), sino forçades, i amb acumulació de resentiment. I, el que és pitjor, resentiment per a les dues parts, que és el més trist.

Correspon aquest tipus de gent al conjunt d'encaradissos, que quan t'exprimeixen tot el suc passen a la següent "víctima"?

En fi... va dir Catón:

"Quan un té motius de queixar-se d'un amic convé separar-se d'ell gradualment, i deslligar més bé que trencar els llaços de l'amistat".

Stop!

No als hipòcrites: aquells que per un lloc estan rient-se amb tu i per l'altre estan rient-se de tu.

No als falsos: aquells que diuen que sempre els agrada tot el que fas, que sempre estan d'acord amb tot el que dius. Desconfie cegament d'aquest tipus de gent, que precisament quan el destí els desvia, i partiu cap a camins diferents, són els primers als qui no agrada res del que fas i que mai estan d'acord amb res del que dius.

No als malpensats, als qui els molesta que no els parle. Això només em porta a pensar que, per eixa regla de tres, si ells a mi no em parlen és per deixar-me caure que estan enfadats.

No als vampirs emocionals. Et contagien el seu mal rotllo, els seus sentiments d'inferioritat, absorbint-me la teua energia positiva, que merma poc a poc en la seua presència.

No als encaradissos, als que no són capaços de veure l'acció sense fixar-se en qui la fa. Als que miren qui ho diu abans que qué diu.

No als falsos amics. Els que s'encaren només quan estan avorrits, els que et diuen que eres allò, que eres el més, la més... i que encamant només tenen excuses a l'hora de la veritat.

No als desagraïts, que en l'era de la comunicació, tal volta l'època en que menys costa quedar bé, amb ordinadors, mòbils i telèfons fixes al seu abast, no són capaços de perdre un segon del seu temps per dir només: hola, o gràcies.

No als diplomàtics. És del tot impossible quedar bé amb tothom. Hi ha que recordar que, per a quedar bé amb algú, a vegades has de dir que no a un altre. Sinceritat abans que res.

No als classistes, a la prepotència dels qui es creuen més per tenir més estudis, que volen continuament rectificar a l'altre al.ludint que la seua font és més fiable que la teua.

No als maltractadors: de xiquets, de dones, d'animals, de gent feble.

No als insolidaris, als egoïstes, als masclistes, a les males persones.

Tothom som d'algun d'aquests tipus en menor o major mida en algun moment de la nostra vida.

Cal identificar el moment per a respirar fons, mirar cap amunt... i canviar el xip.

La resta ens ho agrairà. Nosaltres també.

"Cada fracàs ensenya a l'home alguna cosa que necessitava aprendre".

Quanta sabiduria tanquen les paraules escrites en forma de dites, proverbies, refranys...

"Benaventurat el que res espera, perquè mai serà defraudat".

Soltar lastres...

Doncs sí, per fi, per fi m'he decidit a llevar de la meua vida algunes "cosetes" i "noms" que no m'aportaven res possitiu. A l'igual que netegem els calaixos i tirem roba vella, usada, igualment és possitiu de tant en tant anar esborrant (rés més fàcil en aquest món d'Internet, per altra banda) el que em llevaba en lloc d'afegir-me.
I com dic jo: més clar: aigua.
Salut¡¡¡

Fàstic de vida

Mai en la seua vida havia estat tan a prop de trobar la felicitat... De menuda llegia històries que (quasi) sempre acabaven bé, i ella devia acabar bé la seua, sino, la vida no seria justa, qué va¡¡. I al cap de molts anys de convencionalismes, comoditat i covardia, en poc més d'uns mesos havia tocat el cèl amb els dits. Ara quadrava tot... ara ho entenia tot.

I de repent, sense fer res al respecte, tot allò va anar diluint-se, dispersant-se, i aleshores va vore que, fins les coses més boniques arribaven a la seua fi.

Maltracte als animals

Hui em sent mal, trista, hui Marc no vol contar rés. Vaig vore un documental ahir i despús-ahir a la 2 sobre un grup de 50 ximpanzés filmats al llarg de vint anys. Em vaig esborronar. Un monet, que sempre estava pegat als lloms de sa mare, que ja era velleta, no va poder suportar la mort d'aquesta, encara que ell ja tenia vuit anys. Va començar a plorar al costat del cos inert de sa mare, fins i tot li espantava les mosques. Finalment, es va habilitar un llit dalt d'un arbre prop del cadàver i va romandre allí sol, sense menjar ni beure, morint a les tres setmanes de pena. Una vegada més, històries com aquestes ens han de fer reflexionar.

Són COM NOSALTRES en tots els aspectes, no, perdó, no en tots, es diferencien de nosaltres en que tenen més educació i més bon cor. Per a acabar de rematar el dia, vé el meu marit del treball (afortunadament acaba avui a eixa empresa), i em conta com un dels "amos", xulejant i rient, contava que havia penjat feia poc a un pastor alemany d'una corda "perquè s'escapava". No calen comentaris. Però hui estic molt trista, super trista, he navegat una estona per la red, i finalment a la web de la societat protectora d'animals i plantes de valència m'he reconciliat amb l'ésser humà. Hi ha bones persones que van a un refugi i adopten animals malalts, lletjos, vells. Hi ha gent tant bona quasi com els propis animals. Menys mal.