Maltracte als animals

Hui em sent mal, trista, hui Marc no vol contar rés. Vaig vore un documental ahir i despús-ahir a la 2 sobre un grup de 50 ximpanzés filmats al llarg de vint anys. Em vaig esborronar. Un monet, que sempre estava pegat als lloms de sa mare, que ja era velleta, no va poder suportar la mort d'aquesta, encara que ell ja tenia vuit anys. Va començar a plorar al costat del cos inert de sa mare, fins i tot li espantava les mosques. Finalment, es va habilitar un llit dalt d'un arbre prop del cadàver i va romandre allí sol, sense menjar ni beure, morint a les tres setmanes de pena. Una vegada més, històries com aquestes ens han de fer reflexionar.

Són COM NOSALTRES en tots els aspectes, no, perdó, no en tots, es diferencien de nosaltres en que tenen més educació i més bon cor. Per a acabar de rematar el dia, vé el meu marit del treball (afortunadament acaba avui a eixa empresa), i em conta com un dels "amos", xulejant i rient, contava que havia penjat feia poc a un pastor alemany d'una corda "perquè s'escapava". No calen comentaris. Però hui estic molt trista, super trista, he navegat una estona per la red, i finalment a la web de la societat protectora d'animals i plantes de valència m'he reconciliat amb l'ésser humà. Hi ha bones persones que van a un refugi i adopten animals malalts, lletjos, vells. Hi ha gent tant bona quasi com els propis animals. Menys mal.