Passar pel món...

No importa el passat... tots aprofitem per a alguna cosa a altres en algun moment de la vida. Passem per eixes vides... passen ells per les nostres... se'n van... ens n'anem... i res, tot a seguir. I amb alegria, sempre sempre alegria :). Ú està on vol estar, i no està on no vol estar. Fàcil d'entendre... no?

Si has arribat ací de la manera que haja segut... et convide a gaudir una estona amb mí escoltant este concert. I recorda que sempre acaba sortint de nou el sol. Són dies molt feliços, amb un bon estat d'ànim i molta pau. Aconseguit tot això a dures penes i amb solitud, com toca ser abans d'entregar-me a qui siga. M'abelleix compartir-ho...

Paf

Són nombrosos els contes i llegendes que giren al voltant d'éssers que mai no han existit... que nosaltres sapiguem.

D'entre ells, un dels més fascinants, sense cap dubte... el drac.

Moltes històries amb final feliç, com toca ser, tenien a aquestos monstres voladors com a part determinant en el transcórrer dels aconteixements. Escopint foc, bategant l' enorme cua...

Els primers contes que vaig conéixer amb llengua valenciana a l'escola foren de dracs. Un conte començava amb: Tres i no res a la boca d'un drac....

... i una cançó amb moltíssima nostàlgia ens contava la història de Paf. Ara, ja de major, sé que no era Paf, sino Puff, però per a mí sempre serà tal com em va sonar aquells anys:

Puff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avurria molt
i sortia a jugar

Hi havia un nen petit
que se l'estimava molt,
es trobaven a la platja
tot jugant de sol a sol.
Tots dos van preparar
un viatge molt llarg,
volien anar a veure món
travessant el mar.

Puff era un drac...

Quan hi havia tempesta
s'ho arreglaven molt bé,
enfilant-se a la cua d'en Puff
vigilava el vent.
Nobles reis i prínceps
s'inclinaven al seu pas
i quan Puff els va fer un crit
els pirates van callar.

Puff era un drac...

Els dracs viuen per sempre
però els nens es fan grans,
i van conèixer altres jocs
que li van agradar tant,
que una nit molt gris i trista
el nen el va deixar,
i els brams de joia d'aquell drac
es van acabar.

Puff era un drac...

Doblegant el seu llarg coll,
el drac es va allunyar,
semblava que estava plovent
quan es va posar a plorar.
Tot sol, molt trist i moix,
el drac es va allunyar
i poc a poc, molt lentament,
se'n tornà al fons del mar.

La cançó original era dels Peter, Paul and Mary , però per a mí era tal com sona ací:

Espere que cadascú de nosaltres tinga encara una part, encara que siga xicoteta, dels nens que vam ser.

Una cançó...

Els vaig escoltar cantant-la en directe a Gandia, a les festes d'octubre. Seria l'any 1992 o 93 i ja em pareixia que havia passat molt de temps. I només hi havien passat dos, tres anys...

La lletra té la nostàlgia a totes les seues paraules, la música és entranyable en totes les seues notes.

Potser què el 20 d'abril del '90 jo estiguera menjant taronges botant-me la classe de literatura, :$ o a la cantina començant a descobrir i compartir Nietzsche amb els meus companys i amics gràcies a Salvador Sebastià, aquell magnífic profe de Filosofia que em va tocar al COU (encara que Alejandro Archiles, l'any abans, també era un apassionat de l'alemany, y també era un magnífic professor).

Quina sort vaig tindre amb la majoria de profes que em tocaren en la vida. Em van fer apasionar-me per matèries que tal volta uns altres m'hagueren fet avorrir.

Mireu aquesta frase d'Horace Mann:

"El maestro que intenta enseñar sin inspirar en el alumno el deseo de aprender está tratando de forjar un hierro frío"

Tot un himne per a vàries generacions:

Em resulta fascinant

Quan era petita em vaig quedar fascinada en saber-ne què existia un llibre nomenat "Les mil i una nits" i en conéixer la meravellosa capsa d'històries que contenia aquest.

I com la Sherezade va aconseguir viure, viure, continuar vivint, gràcies a la seua prodigiosa imaginació.

Als deu anys ma mare em va regalar un volum luxosíssim, amb sobrecoberta de mil colors, tapa dura y llàmines il.lustrades dintre seu.

Vaig començar a llegir-lo, i el meu cap fàcilment em portava a aquells evocadors noms -ara, malauradament coneguts :(-: Bagdad, Ishlamabad...

Després, al COU, a l'assignatura d' Història de l'Art, m'admirava l'horror vacui, i el poder eixir al carrer, dins del meu poble, per trobar-ne vestigis d'aquella enriquidora cultura.

Visc a un lloc aleshores habitat per musulmans. Les meues muntanyes van ser seues, ells van admirar el paisatge que admire jo a dia de hui, i de fet, les seues fortalees -encara que siga en forma de ruïnes-, dominen les Valls.

Al-, Ben-, el blat picat de La Vall, el secà, el torró, els minxos...

I... com Tchaikovsky, nascut a la fred, criat a la fred, va ésser capaç d'imaginar aquell món i transformar-lo en música?

Ací teniu la Dansa Àrab del Trencanous. Gaudiu:

Els bojos del poble

A tots els pobles, en tots els records, hi ha la figura del boig del poble. Gent extravagant que sen's feia curiosa de menuts, amb eixa manera tan diferent de viure. Molts portaven roba estrafalària, colorins, anaven pel món sols, independents, passant de la resta d'éssers convencionals.

Ja de major, pense en eixes persones, i havent passat per més experiències que als deu anys (si no fora així, malament aniríem...), tinc que mirar-los amb altres ulls. I veig persones tal volta aturmentades, amb un passat, amb unes calfamentes de cap qui diu què desproporcionades, desembocant en la bogeria mateixa.

Solen anar acompanyats de gossos, mols gossos, i els seus ulls ho diuen tot.

Vull pensar que aquesta cançó va dedicada a una d'aquestes bojes:

I va també, una vegada més, per l'Ovidi.

Campus Stellae

Aquella va ésser una ciutat que em va deixar quasi tan al.lucinada com la mateixa Edimburg uns anys abans (Another time, another place...).

No són moltes les ocasions en què puges una costera de nit mentre sona de fons la versió tan manida del Sweet Home Alabama, ací feta himne pels Siniestro i nomenada Miña Terra Galega.

I si, al voltant d'eixa costera es veu la majestuosa catedral de fons, i és de nit, i la temperatura és la ideal, i la companyia és la ideal, l'instant esdevé màgia.

Diu una de les moltes llegendes:

En el Nord-oest d'Espanya, en la cèltica i verda Galícia, a la que els romans van cridar "Finis Terrae", per ser l'extrem més occidental del món fins llavors conegut, compta la tradició que va estar l'apòstol Santiago, com criden els espanyols a Jacob el fill de Zebedeo i germà de Juan l'Evangelista.

A ell li van ser adjudicades les terres espanyoles per a predicar l'Evangeli, i que en esta tasca va arribar fins a la desembocadura del riu Ulla. No obstant això amb poc èxit i escàs nombre de deixebles, va decidir la seua volta a Jerusalem.

Quan va tornar a Palestina, l'any 44, va ser torturat i decapitat per Herodes Agripa, i es va prohibir que fóra soterrat. No obstant això els seus deixebles, en secret, durant la nit van traslladar el seu cos fins a la vora del mar, on van trobar una barca preparada per a navegar però sense tripulació. Allí van depositar en un sepulcre de marbre el cos de l'apòstol que arribaria després de la travessia marítima, remuntant el riu Ulla fins al port romà, en la costa Gallega, d'Iria Flavia, la capital de la Galícia romana. Allí van soterrar el seu cos en un compostum o cementeri en el pròxim bosc de Liberum Donum, on van alçar un altar sobre l'arca de marbre.

Després de les persecucions i prohibicions de visitar el lloc, es va oblidar l'existència del mateix, fins que l'any 813 l'eremita Pelai va observar resplendors i càntics en el lloc. Basant-se en este succés es cridaria al lloc Campus Stellae, o Camp de l'Estrela, d'on derivaria a l'actual nom de Compostel·la.

Així ens la varen contar, damunt d'una teulada. Damunt la mateixa catedral venerada arreu del món. I eixa versió de l'origen del nom és la que prefereix quedar-me, ja que la trobe perfecta (encara què, pobre home, no mereixia un final tan tràgic :()

Continuarem endavant...

Malgrat haver estat fora d'aquest blog d'alguna manera uns quants mesos, per allò d'ampliar horitzons i tal... aniré ficant alguna coseta de tant en tant, com feia abans... amb contagotes.

Hi ha llums que mai s'apaguen

Escoltar-los em fa retrocedir als anys vuitanta, a l'institut, més concretament a 2on de BUP, ves tu a saber per què¡¡

I de veres, he de confessar que deuria haver conegut a determinada/des persona/es en eixos moments a L'Om, escoltant aquesta cançó, i parlant de l'idioma anglés, que tant m'apassionava ja aleshores.

Tal volta no hauria desviat la meua atenció i avui seria una feliç professora d'anglés... o no.

Octubre

Sempre m'ha agradat el mes que vaig nàixer. El mes de la tardor, del canvi de roba, de les fulles caigudes, del col.legi en horari normal, de tornar a la rutina que tant m'agrada.

Els U2 li van dedicar una cançó:

Octubre
I els arbres es queden nus
de tot el que portaven
qué m'importa?

Octubre
I naixen els regnes i moren els regnes
però tot el món continúa endavant
continúa endavant

On està la meua ment?

Tant de dir-ho, tant de dir-ho, i encara no l'havia ficada, ainssss.

Ací la teniu, la meua cançó prefe:

Where is my mind, dels Pixies:

Para!

Amb els peus en l'aire i el cap al sòl
Intenta aquest truc i gira, sí
El teu cap s'enderrocarà si no tens res dins
I et preguntaràs a tu mateix:

On està la meua ment? On està la meua ment?
Sortint de l'aigua, la veig nadant...

Hallellujah

Sister Golden Hair

Un estil de música tan fresc només pot venir dels EUA¡

Sympathy for the Devil

Una de les pel.lícules que més m'han agradat i impactat en la meua vida va ser Coming Back Home, ací traduïda com El Regreso. A banda de les escenes de sexe, que pense que són de les millors que he vist mai en un film nordamericà, està l'escena on el germà de l'amiga del personatge que interpreta la Jane Fonda se suicida. Mitjançant una injecció d'aire, i mentre escolta el Sympathy for the Devil dels Stones... Esgarrifadora.

Thank U

The Smashing Pumpkins

Tonight, tonight...

Closedown

Closedown

I'm running out of time I´m out of step and
closing down
And never sleep for wanting hours
The empty hours of greed
And uselessly always the need
To feel again the real belief
Of something more than mockery
If only I could fill my heart with love