Alguns dies t'aixeques del llit i dius: "au, vinga, va, tira-li...", tractant de somriure't a tu mateixa. Mires al voltant i dius "xe, tampoc estic tan mal, com m'hi puc queixar?" I aleshores et sents culpable per queixar-te, si a tots els efectes n'eres una persona "afortunada". Quanta contradicció.
I t'aferres als teus bastons, a aquells bastons que finalment has triat, destriant-ne d'altres. I a un d'ells, perquè tems danyar-lo amb tanta catarsi, amb tanta vomitera, i a l'altre, perquè t'ha dit mil vegades que no és un bastó per a tu, i tu no vols acceptar-ho, no pots assimilar eixa franquesa, que per altra banda tant valores.
I res, que hi ha dies en els que la muntanya diària n'és infranquetjable, què no pots, què no hi arribes, què les forces se'n van, poc a poc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Holeta, eres ben rebut...