Dol

Als pobles mediterranis és d'allò més normal veure dones vestides la resta de les seues vides amb faldes antigues i bluses coentes de color negre.

Diuen que el color negre és el més adient per a vestir aquells dies en què ens aixequem indecisos del llit i sembla que qualsevol ropatge serà bò, o, el què és el mateix: els dies ens què ens sentim merdeta pura.

Vaig "vestir" -virtualment s'enten- una temporada de verd. El color verd, al món internetil, és com dir: estic de portes obertes, passa, ací estic, que entre qui vulga, tothom serà ben rebut.

Ara, per assumptes que no venen al cas, resulta que sóc de color negre, el color de les hueles de les què parlava abans, i mira, em veig afavorida, els cabells rogencosos i la blanca pal.lidesa contrasten d'allò més bé amb el color de les hueles coentes i antigues. N'estic contenta del meu color des de fa una temporada a l'Internet. Almenys, no m'enllegeix.

Durant uns anys vaig tindre moltíssima mania al gris. Bah, seria que era jove, i quan ú és jove ja se sap, volem o tot o res, extrems, o blanc o negre, roig ben viu, morat, taronja, ratlles...

Ara el gris no només no em desagrada sino que forma part de la meua vida. Avui, no cal anar més lluny, m'he comprat unes ballarines grises fosques. Fa poc unes botetes grises clares, i només vinguen rebaixes -si és què puc aguantar-me fins aleshores- compraré una bossa gris, potser lluenta, com s'estila ara.

Algunes petites alegries a la meua vida oscil.len entre el gris i el verd, sentint-me al dintre com si fos sempre de color negre.

També diuen els psicòlegs que quan ú perd una persona volguda necessita passar una temporada de dol, que la salut general i el cap en particular té per collons que passar un procés, què no hi ha d'altra. Un entra al color negre del dol i se sent -a banda de merdeta pura-, negra també. Amb la pell blanca, amb el pèl rogencós, però negra tota dins.

N'és trist perdre qualsevol cosa. Hi ha que es fa boig per perdre tan sols una partida de cartes, o un partit de futbol -inclús sense jugar ells!-, qué coses. Jo, sense anar més lluny, vaig perdre fa uns mesos una arracada d'argent i coral. M'encantava... aquella dona em va dir que era de Mèxic, a saber..., però mira, em va saber mal...

Perdre una persona no n'és una ximplesa. Perdoneu el tò humorístic-cínic-m'en fot que estic gastant-me. Cada persona ens aporta alguna coseta que una altra o altres que hi vinguen després -o ja estiguen- no ens pot aportar. El conjunt d'experiències, de rialles, de converses i anècdotes formen part ja per sempre de cadascun dels dos cervells, i ja pot vindre fulano o mengano o sotano, què, passat el temps, tot allò dolent haurà passat a millor vida, i tan sols hi recordarem el bonic, com toca ser.

Mireu quina foto més xuleta. Més esquemàtic impossible. A eixe trencacaps hi falta una peça. Hi vindran més peces, segurament més carinyoses, espontànies, receptives... però cap serà com la peça que s'ha perdut.

Aleshores ens queda el color negre, tan socorregut ell.

I, sobretot, el temps.