Sobre el victimisme, l' auto-marginació i el vampirisme emocional...

No hi ha dia, per erre o per bé, que no em vinguen al cap eixe tipus de gent, malgrat que jo he pogut pecar a vegades d'eixa tara, i almenys ho reconec, i reconec també que procure adonar-me'n a temps i canviar el xip de la tonteria, que no sóm el melic del món, home ja!! (Loles León dixit)

Anem a parlar dels especímens ambs qui m'he creuat ja a l'edat adulta (que pareix mentida, als meus trentaitants):

Els que tenen complexe de mediocres però amb mala llet i enveja solapada:

Es consideren mediocres, inferiors. Es dirigeixen cap a tu amb intencions amigables i de simpatia i tendresa. Quan ja han captat la teua atenció, pareix com si la responsabilitat de tot el que succeïxca en eixa relació fora teua (a tu tal volta et consideren "superior"). Atenció: no superioritat intel.lectual ni acadèmica, sino superioritat emocional.

És fàcil per a ells mostrar-se com necessitats d'afecte, i deixar que sempre sigues tu el que els crides per telèfon, els òbrigues el Msn o els envies algun mail. Ara, cuidao el dia que no ho fas, perquè com deia el llibre aquell, Arde París!!.

Pareix que ells no són conscients què tu també penses, també plores a vegades, també et sents sòl, també t'agradaria que et malcriaren. No, ells sempre estan pitjor que tu.

I sempre que sen's creua un vampir d'aquestos la cosa sol acabar igual: malament.

M'explique amb un exemple viscut per mi, no cal anar molt lluny:

Persona amb qui tens una relació més o menys cordial via internetera. En una d'aquelles, parlant de tot un poc, et diu: - és que tu ets més popular que jo, a tu la gent t'estima més... ; La primera reacció teua és de sorpresa monumental: No, disculpa, reina, no perquè jo faça més soroll que tu significa que siga més popular, estàs molt equivocada. Com més parles, més n'erres, i precisament puc suscitar més antipaties que tu perquè parle el triple.

Després, quan ja estem acabant la conversa, li dic: mira, no és per res, però anem a fer una cosa, la propera vegada que t'abelleixca parlar amb mi, no dubtes en picar el meu nom; m'agradaria que em donares eixa sorpresa, ja que sempre et salude jo i agrairia que de tant en tant em saludares tu, no sé, per variar encara que fora...; resposta: ei, és que com tinc por de destorbar-te... (excusa principal dels còmodes). Eixe tindre por de destorbar-me dic jo que implica que ella pensa que el que estiga fent jo és més important que el que estiga fent ella, o que jo sóc algú important a qui demanar audiència, no sé...

La cosa és que, després de acomiadar-nos afectuosament (a Nadal farà un any), esperes i esperes i esperes, i tornes a esperar, i encara a hores d'ara segurament estaràs esperant, com aquell que diu.

Fa rissa si et pares a pensar, sempre hi ha que buscar-li el punt còmic a les situacions, però... quina conclusió s'ha de traure d'açò?

La suspicaç in extremis:

Tens una relació més bé cordial i diària, i comenceu a intimar, però arriba un dia en que no la saludes per qualsevol motiu exògen, i abans d'utilitzar "la navaja de Okcham", i sense parar-se i pensar els vertaders motius: una malaltia, més feina, problemes familiars, un viatge... , pensa que si no li parles és perquè "no és sant de la teua devoció". Una altra volta eixa persona et dóna a tu el poder, com a les pel.lícules de ciència-ficció, Tú tienes el poderrrrr !!

Ambdós maneres de ser porten a l'auto-marginació pel què respecta a la gent amb qui es relacionaven fins eixos moments, o siga, l'última mona, o siga, tu. És a dir, deixen de parlar-te però no per vies naturals (a vegades coneixem gent i el temps ens separa sense traumatismes), sino forçades, i amb acumulació de resentiment. I, el que és pitjor, resentiment per a les dues parts, que és el més trist.

Correspon aquest tipus de gent al conjunt d'encaradissos, que quan t'exprimeixen tot el suc passen a la següent "víctima"?

En fi... va dir Catón:

"Quan un té motius de queixar-se d'un amic convé separar-se d'ell gradualment, i deslligar més bé que trencar els llaços de l'amistat".