(Kanagawa Oki Nami Ura, de Katsushika Hokusai)Vaig llegir una vegada una entrevista que li feien a Cindy Crawford (no us assusteu, les models també tenen cervell ;)). Venia a dir -parlant del part natural dels seus dos fills-, que sobre el patiment físic, el que calia fer era deixar-se dur, no tractant d'oposar-se a ell. Com si anàrem damunt d'una gran ona, tan sols deixant-nos dur suaument, a la seua voluntat...
Allò se me va quedar gravat (llàstima que quan em va tocar parir al meu fill sense cap mena d'anestèsia vaig caure presa de la histèria i l'ansietat, però això és una altra història...).
Ara, en aquestos moments, em sent com dintre d'una gran ona, com la del més famós quadre japonés que veieu dalt.
Bé, les circumstàncies tal volta s'han forçat en alguns aspectes on no calia haver ficat tanta voluntat. Però és l'hora de deslligar eixes cordes que començaren a podrir-se fa tal volta massa temps.
Recorde, arribats a este punt, una "anècdota" que sempre conte: una coneguda meua de tota la vida anava de primers llocs de llista d'un partit; en eixir del míting principal, amb el Teatre Municipal amb quatre gats i un miau, li digué al seu cap de llista: "-No ens volen, qué em de fer? no ens volen...". Però escolteu, no ho deia plorant, ni tan sols resignada. Ho deia amb ànims com el que diu: per qué forçar, si la realitat és aquesta?.
Ara, cal deixar-se dur per on em porte la vida, sense tractar de cavar dins la terra buscant el foc, com cantaren els Pixies a Dig for Fire. Si busquem dins la terra, probablement trobarem només aigua, i tot això tenint sort.
D'on no hi ha, no se'n pot traure, diuen. I la cosa és que així és la gran majoria de les voltes.
Allò se me va quedar gravat (llàstima que quan em va tocar parir al meu fill sense cap mena d'anestèsia vaig caure presa de la histèria i l'ansietat, però això és una altra història...).
Ara, en aquestos moments, em sent com dintre d'una gran ona, com la del més famós quadre japonés que veieu dalt.
Bé, les circumstàncies tal volta s'han forçat en alguns aspectes on no calia haver ficat tanta voluntat. Però és l'hora de deslligar eixes cordes que començaren a podrir-se fa tal volta massa temps.
Recorde, arribats a este punt, una "anècdota" que sempre conte: una coneguda meua de tota la vida anava de primers llocs de llista d'un partit; en eixir del míting principal, amb el Teatre Municipal amb quatre gats i un miau, li digué al seu cap de llista: "-No ens volen, qué em de fer? no ens volen...". Però escolteu, no ho deia plorant, ni tan sols resignada. Ho deia amb ànims com el que diu: per qué forçar, si la realitat és aquesta?.
Ara, cal deixar-se dur per on em porte la vida, sense tractar de cavar dins la terra buscant el foc, com cantaren els Pixies a Dig for Fire. Si busquem dins la terra, probablement trobarem només aigua, i tot això tenint sort.
D'on no hi ha, no se'n pot traure, diuen. I la cosa és que així és la gran majoria de les voltes.
Pues vaya dos personas más dispares (¿o no?) me has recordado con esta entrada.... La Jurado, por razones obvias. Y al joven Shakespeare enamorado exclamando a cada rato "¡Soy un juguete del destino!"...
ResponEliminaEn tu caso, ¿será más por la pasión chipionera o será por la pequeñez humana ante el azar del de Avon (Papaa llamaaa)?
Quién sabe! :p
Jajaja, Espejo, lo tuyo con la Jurado y mis entradas es algo que tendrás que hacerte mirar (uy, no, olvídalo, que hay quien por usar esa expresión es enviado a la Jogueraaa! :P).
ResponEliminaGracias por venir (a un sitio donde no viene ni el Tatorrr) ;)
No puedo contestar a tu entrada porque me cuesta entender el catalán, aunque aplaudo la elección de Hokusai. He dedicado mucho tiempo a deleitarme con sus grabados, especialmente a sumergirme en esa gran ola, sobre todo cuando la tuve delante de mí en una exposición en París.
ResponEliminaUn beso.
Hola, Miss!! que no vuelva a suceder eso que dices!:(. En la barra de la derecha, abajo del todo, hay un traductor al castellano. Lo puse aposta para que nadie se quedara sin entenderme.
ResponEliminaBesitos...