ELS XIQUETS DE BABEL

 Tots tenim "diaes" en què, sabent que alguna cosa no ens assentarà bé, i sense ningú obligar-nos, ens tirem de cap al masoquisme emocional.

Estant fa poc al Marroc, travessant durant hores per camps d'oliveres, tarongers i zones quasi desèrtiques, mirant fixament per la finestra del bus de línia o el tren, veus molta cosa. Aleshores el cervell pensa en el que vaig dir fa poc de la felicitat entesa de diferents maneres, però el mal és que trobe que a voltes eixe pensament només el busquem per consolar-nos i no sentir pena.

La pena és un sentiment molt lleig, amb una vessant de superioritat encoberta per part de qui la sent, i eixa cosa encara et fa sentir pitjor. A tot açò, sentir pena més impotència, buf, qué no sabreu vosaltres.

Bé, la primera volta que vaig vore “Babel” recorde que em va impressionar -i a qui no?-: les tres històries, la manera en què ens les contaven, i el lligam entre elles. De tan evidents arriben a fer-nos mal físic les diferències (ara sé que cadascuna d'elles va estar acolorida de diferent manera amb total intencionalitat). El fet que siga ficció, com que saps que eixes coses passen, que eixa gent viu aixina i allina, no et fa sentir ni molt menys millor, i entres en bucle de ploreres i sensacions rares a l’estómac.

Estant fa poc allà, a Chaouen concretament, vam intentar vore-la perquè jo recordava eixe desert, eixe ramat, i eixos xiquets... Ni ens va eixir al Netflix ni ens va eixir a Amazon Prime (quan jo estava completament segura de què estava disponible a eixe catàleg). La cosa és que no va ser possible, i la cosa també va ser què, quan vam aconseguir una versió pirateta, com que ja eren hores horaes vaig caure morta de pacte.

Han passat ja algunes setmanes però les sensacions del viatge segueixen. A cadascú li pega per una cosa, hi ha qui descobreix un llibre, una persona, una feina, un el que siga, que et canvia per a sempre, i recordes la teua vida “abans” i “després” de.

Com els meus amics sabeu, el primer viatge allà baix em va impactar d’una manera més estètica. Encara vivint situacions tristes (ai, eixos xiquets...), va predominar encamant en la meua memòria selectiva pegolina el gust pels colorins i el tadelakt. Vaig fer fonda la tendeta del carrer la Pau (la de Mari Pili) amb pintures que canviaren el meu dia a dia i em feren recordar allò que tant m’havia fascinat.

Este segon viatge, més llarg, abraçant més àrees diferents i tocant més pals, m’ha deixat tocada d’una altra manera, i revore anit “Babel” al tapolar amb ella a Amazon Prime no ha fet més que rebolicar-me encara més. La cosa és que (sense fer cap spoiler), quan veus històries tan dures, encamant vols saber més, i et poses a buscar com va ser allò, com es va fer l’altra cosa, per què es van triar uns actors, unes localitzacions. I clar, una pel·lícula tan bona com esta, té moltíssim material a la Internet. I lliges coses que haveres preferit no llegir, perquè et demostra que, de la mateixa manera que passa a la pel·lícula (atenció, spoiler!!), les úniques històries que acaben bé són les que succeïxen als “rics”, i els pobres tenen les de perdre, només perquè sí, qué li hem de fer, els ha tocat a ells.

M’agradaria preguntar-vos, com si fora una xiqueta, quin Déu o quina religió (els que en tingueu) justifica este fet:

https://www.elperiodico.com/es/gente/20080828/el-nino-de-babel-suena-con-la-fama-34362