A la casa dels meus pares, entre molts, o moltíssims diria jo, hi ha un llibre escrit per algú o bé de Pego o que ha viscut ací. Seria un més entre d’altres, si no fora per algunes característiques que el fan una mica diferent: està escrit en castellà, és de ficció, l’autor no és cap reconegut escriptor, i parla molt de la nostàlgia.
Només pel que acabe de contar deuria -per respecte i admiració cap a tot escriptor que habita al món- posar ací el nom de l’autor, però no el recorde, encara que em compromet a anar un d’estos dies, rebuscar i editar este text. Recorde el títol, això sí: “Beatriz”. I recorde també la melancolia que va rebrotar en mi quan el vaig llegir, fa ja prou anys. Tot açò perquè parlava d’un començament d’algú que no té més remei que recomençar, i parlava de cases “de rics” (això òbviament no ho descrivia l’autor, però sí que ho remarque jo). Eixes cases, tancades un gran nombre d’elles, que adornen tot al llarg els carrers principals del poble. Cases obertes puntualment els dies de Pasqua i Nadal, hui mateix, sense anar més lluny: La placeta de Maria Cambrils feia goig, plena de xiquets i xiquetes “forasters” (hi ha molta gent de fora a la qual crida molt l’atenció que als pobles gastem tant esta expressió, que no sabria explicar si la majoria d’ocasions s’empra per a bé o, més bé denotant cert menyspreu cap a l’estrany). En este cas, eixos xiquets pertanyien a una d’estes cases de rics, que conserven façanes precioses i portons de fusta perfectament conservats.
Seria un plaer poder escarbar a les cambres de moltes d’estes cases, regirar còmodes i trobar fotografies que mai ningú potser veja. Algunes romanen tancades perennement, i tot el que les envolta i tota la seua gràcia i saviesa en forma d’objectes, quadres i energies desapareixeran pel fet que pertanyen a algú, i eixos centímetres de distància entre el carrer i dins no poden ser oberts sense ser el propietari d’una clau (seria un escàndol).
Quan passege pel poble pràcticament desert, com ha sigut el cas de hui, recorde molt a Beatriz (ja veus tu, la protagonista d’una novel·la va eclipsar en la meua memòria el seu autor). La imagine travessant les pèrgoles emparrades de la casa familiar i observant el poble des del balcó, rodejada de tarongers. Ella va tornar a la casa a soterrar records i en va modelar de nous.
Una abraçada a tots els que lluiteu cada dia contra la tristor dels records bonics. La nostàlgia, ben utilitzada, pot ser medicinal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Holeta, eres ben rebut...