ELS DIES SENZILLS

 Els xiquets de poble dels anys ‘70 i ‘80 vivíem en cases. Típiques cases amb cambra i terrat -la meua inclús amb soterrani-, distribucions impossibles i impensables hui en dia, corrals o patis immensos i quartos de bany on a penes cabia una pica, la tassa del vàter i un polibà. El mal de cap dels arquitectes actuals, diria jo, però obeint sempre a coses pràctiques, com entrar el carro o tindre gallines.

Els pares dels xiquets dels ‘70 i ‘80 venien d’on venien. No érem fills de professions lliberals, sinó que la majoria treballaven al camp, havien conegut les penúries i qualsevol objecte era un tresor i valia inclús quan ja no funcionava. Potser per això acumulaven. Cases grans, molt de lloc, i caixes i caixes plenes de llibres d’escola obsolets, joguets, roba feta per la modista, radiocassets desbaratats, etc.

Jo pense que vaig nàixer ja sent minimalista. Una xiqueta un poc pesada i un molt de mitja uela que ja li deia a la mare: “podríem tirar tot això”, “i si llevàrem l’aparador?”, “i si tirem el moble-bar?”. Per a una persona com ma mare això era com insinuar fer coses lletges: “Qué dius? TIRAR? però si està nou”. ESTÀ NOU. Eixe era el seu mantra. I el meu, encara amb les dos coletes i la sabata ortopèdica: “mare, tirem”. Lluita de titans que no arribava mai a un enteniment.
Finalment el meu cervell infantil va arribar a la conclusió que la meua habitació era el meu paradís, i allí sí que podia fer de les meues, i encara que algunes coses també em costaven de tirar, tenia la trampa de pujar-les a la cambra dins d’una caixa a esperar a vore. I quan passava el temps, siggil.losament ho treia al contenidor. Eren les meues coses, el meu regne, l’ama del carxofar: TENIA EL PODER.

El respir de tant de moble de fusta fosca venia quan acabava la fira. A vegades no ens esperàvem ni al dia de l’Ecce-Homo, i era acabar “el moro” i marxar cap avall, a la caseta de la mar. Allí era tot verge, quasi com anar a un convent, amb habitacions encalades, una finestra, un armari “empotrat” i poca cosa més. Amb dos parells de sandàlies, quatre peces de roba, uns quants llibres juvenils i els joguets preferits, passàvem tres mesos sense trobar a faltar res del que s’havia quedat a la casa plena de coses del poble.

Em resultava difícil compartir amb algú eixe sentiment que em causava la necessitat de “buidor”, perquè eixos anys, i inclús més avant també, els conceptes tan de moda d’uns anys cap ací simplement no existien, les coses es guardaven PER SI DECÀS, i “no se hable más”.

Però potser va ser escoltar una cançó de Manolo García molts anys després la que em va fer pensar que no estava soles a eixe món de la raror, del menys és més. En concret deia:

“(...) Arreglar la huerta, hablar con los perros, pasear por las orillas del otoño. Porque de ti volví a aprender lo necesario, a prescindir de lo inútil, que nada es precario (...) A disfrutar el tiempo lento. (...) A tirar el lastre de eso que es la existencia...”

Hui en dia és tota una tendència el Feng-Shui i la Mariekondor. El sentit comú i la sostenibilitat pareix que estan calant en caps joves i no tan joves, i benvingudes siguen les modes... si les interioritzem i ens fan sentir bé. Si no és aixina, no tireu res que vos sàpiga mal, perquè ho tornareu a comprar.