I EL MÓN ES BALANCEJAVA

 De xiqueta vaig engendrar una utopia. Tossals de verd vellut, suaus, ondulants i acollidors. Ho veia de tant en tant en la sobretaula, l'hora del dia que preferisc, quan el dia es parteix en dos i el món queda quiet, estable, en pau.

M'asseia en una butaca quan el sòl quedava ja net de la trencadissa de l'hora de dinar, i ma mare abaixava la persiana fins a la mitat, com donant el senyal que començava l'estona del descans. I aleshores l'Oest, els deserts i les planes cobraven vida per la màgia de la tele a la casa de la platja. Jo volia viure allí, i cavalcar sense límits, i córrer sense topalls, bogues, parets ni finals. Lliure. Sentint la brisa en la meua cara. Era un imaginar la felicitat -i un arribar a sentir-la per projecció- en el qual l'única protagonista del meu estat era jo. L'estat ideal que poquíssims aconsegueixen.

Una altra vegada va succeir. La música. Despertar-me a la mitat d'un cicle escoltant una cançó concreta. I obrir els ulls, mirar al meu costat esquerre i al capdavant uns segons després i veure que era just aquesta música, aquest ritme repetitiu i suau, el que millor s'ajustava al que vaig vore en aquests moments: diverses motos circulant plàcidament, deixant-se portar per aquell món ondulant i suau. I jo en aquell estrany bus, sola, sense ningú a qui poder dirigir-me en l'idioma dels meus pensaments, ni el dels meus sentirs. Poder-se comunicar no és parlar; poder-se fer entendre no és poder-se expressar. No es trau l'essència exacta ni li la pot oferir en safata de plata a l'altre. És limitat. I l'ésser humà, el cervell i el cor no tenen límits.