Goig

Goig del carrer

La joia pura del carrer

ens va reblir les mans de tendres grapats d'aigua

i ens rèiem, bovament ens rèiem,

i a tots els músculs era l'aigua viva del goig,

vinguda entre les herbes i les llebres. 

Anàvem sense cap motiu,

desitjant bona nit al matrimoni vell

i prement nostres cossos calladament, en veure

aquella jove mare,

donant el pit al fill .... 

Viure ens era un regal,

un teuladí de fang amb dos plomes pintades de fugina,

un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds,

com en una sardana de joguet,

fent-nos senyals, dient-nos: Adéu, adéu, amor! Mai no t'oblidaré! 

La vida ens era una sorpresa,

una granota viva a la butxaca,

una cúpula enorme de cristall,

un silenci, un desig rabent, un estupor,

un rellotge parat, que Algú ens havia

donat perquè a la fi el poguéssim obrir,

com des de nins volíem,

i no tenia res interessant a dins ... 

I ens tornàrem a riure! 

El temps estava en l'aire. I allargàvem les mans

cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era ...

Només era la joia del carrer.

I els crits

- Gol! Gol! -

dels infants que jugaven

al futbol en sortir de l'escola ... 

Vicent Andrés Estellés