L'estiu de l'any 1995 estava, com tots els estius de la meua vida, a la caseta de la mar. Em disposava a menjar un plat de macarrons amb formatge ratllat per damunt, quan va vindre una xica de la meua colla a donar-me males notícies.
Cap persona havia faltat, no havia caigut un meteorit damunt de ma casa del poble.
Tampoc havia succeït cap desgràcia.
Simplement venia a amargar-me la resta de dies -mesos, diria jo-, com qui va tranquilament caminant pel carrer i decideix pegar-li una pedrada a un gat. Sense motiu, sense trellat, sense sentit, sense parar-se a pensar abans les conseqüències.
Li havia sortit un problema i no se li havia ocurrit millor sol.lució que culpar-me a mí, excusant-se en què "a mí no em molestaria donar la cara per ella" (sic).
Els següents dies em preguntava moltes vegades per què. Vaig arribar a la conclusió de que perquè tal volta jo era més feble, més ingenua, o parlant clar més imbècil.
Eixe fet em va tindre amargada una bona temporada, influint-me fins a tal punt en que no m'abellia anar allà on ella anara. D'eixa manera vaig anar allunyant-me d'aquelles situacions on ella estiguera, i encara que ella va propiciar aquell malestar, en certa manera va eixir "triomfant" i -el que és pitjor-, sense cap mena de penediment ni escrúpol.
Al cap dels anys, he segut capaç de veure què aquella putada amagava en el fons una raó possitiva, i inclús en el fons deuria afalagar-me. Això només he segut capaç de veure-ho a mesura què he anat canviat el xip mental i tracte d'entendre per què la gent es comporta d'una u altra manera.
Més tard ja vaig ser capaç d'anodar-me'n d'un factor en què no havia reparat:
El principi de Hanlon
Cap persona havia faltat, no havia caigut un meteorit damunt de ma casa del poble.
Tampoc havia succeït cap desgràcia.
Simplement venia a amargar-me la resta de dies -mesos, diria jo-, com qui va tranquilament caminant pel carrer i decideix pegar-li una pedrada a un gat. Sense motiu, sense trellat, sense sentit, sense parar-se a pensar abans les conseqüències.
Li havia sortit un problema i no se li havia ocurrit millor sol.lució que culpar-me a mí, excusant-se en què "a mí no em molestaria donar la cara per ella" (sic).
Els següents dies em preguntava moltes vegades per què. Vaig arribar a la conclusió de que perquè tal volta jo era més feble, més ingenua, o parlant clar més imbècil.
Eixe fet em va tindre amargada una bona temporada, influint-me fins a tal punt en que no m'abellia anar allà on ella anara. D'eixa manera vaig anar allunyant-me d'aquelles situacions on ella estiguera, i encara que ella va propiciar aquell malestar, en certa manera va eixir "triomfant" i -el que és pitjor-, sense cap mena de penediment ni escrúpol.
Al cap dels anys, he segut capaç de veure què aquella putada amagava en el fons una raó possitiva, i inclús en el fons deuria afalagar-me. Això només he segut capaç de veure-ho a mesura què he anat canviat el xip mental i tracte d'entendre per què la gent es comporta d'una u altra manera.
Més tard ja vaig ser capaç d'anodar-me'n d'un factor en què no havia reparat:
El principi de Hanlon
I, encara que no serveixca per a res saber-ne d'aquest principi, i que el mal ja estiguera fet, escolta, jo no em considere estúpida :D
Es clar! Me ha gustado mucho cómo has enfocado esta anécdota-putada. Como decía el viejecito en el dibujo de Goya, "todavía aprendo". Si esto no es actitud positiva, que baje Van Gaal y lo vea...
ResponEliminaBesets!