Dènou anys

L'altre dia tornava a casa després del curs d'alemany, com sempre escoltant M-80, per a molts repetitiva, però que a mi és l'emisora musical amb que més m'identifique. Sonava Stairway to heaven, de Led Zeppelin...

Ja havia pensat amb ell, amb ells, unes hores abans. Sempre que arriben aquestes dates de maig no puc deixar de recordar aquell fatídic dia, fa avuí dènou anys, en que, a escasos quatre kilòmetres de casa, es deixaren la vida tres companys meus d'escola.

Mentiria si diguera que vaig sentir totes aquelles pèrdues per igual, i per què mentir? Tots ens coneixíem, és clar, però ell era especial.

Una d'aquelles persones amb les que les cadenes del temps t'uneixen irremediablement a la teua infantesa. Anar-se'n eixe any ens va fer a la resta que tant l'estimàvem -o l'havíem estimat- perdre de colp molts d'eixos anys.

L'any 1990 jo no sabia ben bé qué era la mort. Havia perdut avis, animals de casa... però mai cap amic. De sobte, en poc més d'any i mig, no només ells, sino dues xiques més de la meua edat i un
altre un any major, corrien la mateixa sort, també a les carreteres.

Era un bon xicot, físicament amb els mateixos colors que tinc jo, no sé si tindria alguna cosa a veure que els nostres pares són cosins germans, i que un besavi va ésser comú, però en certa manera ens semblàvem.

Tenia una veu fonda i clara, que feia que a les obres de teatre infantils se n'ixira, sent el més codiciat cada vegada que en planificàvem alguna.

Era una bona persona, volia dedicar-se a la electrònica, i va tindre la mala sort, la mala pata, la desgràcia de pujar aquella vesprada a aquell cotxe en lloc d'agafar el bus, como feia cada vesprada.

N'és aquell, des d'aquell dia, un lloc maldit, la curva de la Konga, que fa que, cada vegada que conduïm i arribem a ella, ens fa alçar el peu del pedal d'acceleració. Precisament perquè tenim molt present el que allí va passar fa quasi vint anys.

No el recorde a diari, ni tan sols setmanalment, però sí puc dir que no passa un parell de mesos d'ençà aquell 14 de maig en que no pense amb ell, en com seria a dia d'avui, com li hauria anat la vida, com sonaria aquella veu tan xula.

Sempre et recordaré(m), Carlos Fernando.