Venia a escriure una entrada informal sobre els Teleclubs, ja que fa poc vaig tenir dues converses "interessants" sobre eixos locals tan típics, a vegades tan mensypreats i sempre tan autèntics.
Però no, he canviat de pensar per complet. Per què? doncs prefereixc no escriure-ho, què més dóna?
Parlarè ara de la melancolia. I de la que està causada per la sensació de perdre alguna cosa valuosa, extremadament valuosa. No sé, és una sensació que sol vindre d'un segon a l'altre, sense estadis intermitjos de sospita, sense donar temps al cap a acostumar-se, encara que, per una altra banda, i per culpa de (o gràcies), a la meua tendència al realisme, sempre espere que les coses bones s'acaben, i procure exprimir els moments i les vivències sent conscient en eixos mateixos moments, i em sorprenc moltes vegades fixant-me en les olors, en els colors, en les veus, perquè sé que només acaben de succeïr, una mil.lèsima de segon després, ja formaran part del passat i dels records.
I no hi ha res de dolent en refugiar-nos en ell, en ells. Al cap i a la fi, com és ben sabut, són el seu conjunt els que formen les vivències, la vida i les experiències.
I no deixa de resultar-me un capritx del destí que precisament parlara fa dues entrades del misteri i atractiu de la novetat i de la "vulgaritat" d'allò que veiem a diari. Curiós...
Això era.
Però no, he canviat de pensar per complet. Per què? doncs prefereixc no escriure-ho, què més dóna?
Parlarè ara de la melancolia. I de la que està causada per la sensació de perdre alguna cosa valuosa, extremadament valuosa. No sé, és una sensació que sol vindre d'un segon a l'altre, sense estadis intermitjos de sospita, sense donar temps al cap a acostumar-se, encara que, per una altra banda, i per culpa de (o gràcies), a la meua tendència al realisme, sempre espere que les coses bones s'acaben, i procure exprimir els moments i les vivències sent conscient en eixos mateixos moments, i em sorprenc moltes vegades fixant-me en les olors, en els colors, en les veus, perquè sé que només acaben de succeïr, una mil.lèsima de segon després, ja formaran part del passat i dels records.
I no hi ha res de dolent en refugiar-nos en ell, en ells. Al cap i a la fi, com és ben sabut, són el seu conjunt els que formen les vivències, la vida i les experiències.
I no deixa de resultar-me un capritx del destí que precisament parlara fa dues entrades del misteri i atractiu de la novetat i de la "vulgaritat" d'allò que veiem a diari. Curiós...
Això era.
Futuro cada vez más jíbaro (Mario Benedetti)
A medida que la distancia
entre el presente y el final se acortan
y el futuro se aclara y se enaniza
y se está un poco harto
de husmear en los residuos del pasado
uno valora y hasta mitifica
la fusión con el cuerpo del amor
y una que otra mirada que atravesó la niebla
aquellos que se aman o se amaron
saben que allí estaba la clave
la negación del acabóse
y por supuesto la vacuna
contra el maldito desamparo
en el futuro cada vez más jíbaro
no figuran feriados ni esperanzas
menos aún llegan explicaciones
de por qué cómo dónde cuándo
el borde lejos ya está cerca
el borde cerca es un despeñadero
hay que aprender a sentir vértigo
como si fuese sed o hambre
entre el presente y el final se acortan
y el futuro se aclara y se enaniza
y se está un poco harto
de husmear en los residuos del pasado
uno valora y hasta mitifica
la fusión con el cuerpo del amor
y una que otra mirada que atravesó la niebla
aquellos que se aman o se amaron
saben que allí estaba la clave
la negación del acabóse
y por supuesto la vacuna
contra el maldito desamparo
en el futuro cada vez más jíbaro
no figuran feriados ni esperanzas
menos aún llegan explicaciones
de por qué cómo dónde cuándo
el borde lejos ya está cerca
el borde cerca es un despeñadero
hay que aprender a sentir vértigo
como si fuese sed o hambre
Moltes gracies per donar-me l'idea de canviar el meu nick, encara que la paternitat sigui del komadrejo :)
ResponEliminaNo llegiré aquesta entrada del blog fins que estigui trista, avui estic contenta tras una setmana molt negra i no em ve de gust llegir coses melancóliques.
Petons!
Si no luchas por aquello en lo que crees, ¿de qué sirve creer?
ResponEliminaSomos más dueños de lo que nos sucede de lo que reconocemos.
Preferimos convencernos de que algo o alguien es un brillo inalcanzable antes que soportar el no alcanzarlo.
Tendríamos que dar una colleja a Sun-Tzu y otra a Ovidio, por no haberse dado cuenta de cada uno carecía de la parte del otro. El libro definitivo del saber humano debería titularse "El Arte de la Guerra en el Arte de Amar"