No sé si serà el temps aquest tan fred, o les últimes setmanes amb problemetes (menors) de salut, o només que la meua manera de ser ho porta, però porte uns quants dies sentint-me com una formigueta xicoteta i insignificant.
La raó d'aquest sentir és la meua odiosa mania de comparar-me amb els demés. No sé si tal volta siga excesiu perfeccionisme, però veig escrits, blocs, molt més interessants que el que puga ser mai el meu, de gent molt més interessant del que puga arribar a ser jo tota la vida, i això, en lloc d'encoratjar-me a millorar, o a aspirar a ser alguna cosa més del poc que sóc, em fa afonar-me, pensant que no tinc res a fer mentre hi haja gent que val molt més que jo.
I, per una altra banda, quan una (es pensa què) està curada de tots els complexos infantils i arriba a certa edat, encara a vegades, sabent que el que importa és l'interior, i tindre encant personal i tal i qual i Pasqual, veure persones que a primer cop de vista captiven als altres amb la seua bellesa física, i gràcies a ella trenquen les barreres interpersonales cinc vegades amb més facilitat que les del montó, et dóna què pensar, una altra volta...
I, com sempre dic, coneixem la teoria, peeeerò... ains la pràctica, qué difícil és aplicar-la, i més en dies com hui, en què l'espill encara et torna un aspecte exterior més lamentable de l'habitual.
Res, com sempre hem de pensar: açò també passarà.
La raó d'aquest sentir és la meua odiosa mania de comparar-me amb els demés. No sé si tal volta siga excesiu perfeccionisme, però veig escrits, blocs, molt més interessants que el que puga ser mai el meu, de gent molt més interessant del que puga arribar a ser jo tota la vida, i això, en lloc d'encoratjar-me a millorar, o a aspirar a ser alguna cosa més del poc que sóc, em fa afonar-me, pensant que no tinc res a fer mentre hi haja gent que val molt més que jo.
I, per una altra banda, quan una (es pensa què) està curada de tots els complexos infantils i arriba a certa edat, encara a vegades, sabent que el que importa és l'interior, i tindre encant personal i tal i qual i Pasqual, veure persones que a primer cop de vista captiven als altres amb la seua bellesa física, i gràcies a ella trenquen les barreres interpersonales cinc vegades amb més facilitat que les del montó, et dóna què pensar, una altra volta...
I, com sempre dic, coneixem la teoria, peeeerò... ains la pràctica, qué difícil és aplicar-la, i més en dies com hui, en què l'espill encara et torna un aspecte exterior més lamentable de l'habitual.
Res, com sempre hem de pensar: açò també passarà.
"Ésa es la cuestión", que dice el príncipe Hamlet.
ResponElimina¿Cómo es de importante un espejo en tu imagen de ti misma? Con una entrada como ésta, parece que bastante.
La pega en "imagen personal" está en "imagen". Da la idea de aspecto exterior, cuando eso es sólo una parte. La importancia que se le da al aspecto ayuda mucho a etiquetar a la gente de menos superficial a más.
Por suerte, habrá personas que tendrán suficiente sensatez para observarte más allá de un reflejo. Hay tanto que rascar en cada uno de nosotros!
Y por eso te propongo que hagas lo mismo, y empezando por ti misma, te pongas a mirar... a través del espejo.