dimarts, 7 d’octubre del 2008

Una... de l'Oest?


Acabe de veure (de nou): Jeremiah Johnson:

Com bé diu un amic meu, la natura a vegades és tractada com a personatge al cinema, inclús com a personatge principal. Aquesta pel.lícula n'és exemple, com també ho serien Into the wild, o Master and Commander... (sent haver-me apropiat dels teus exemples, turista accidental)

És un plaer per als sentits veure aquesta mena de cinema, enriquir el nostre cervellet, embellir els nostres ulls reflectant en ells aquells meravellosos paisatges nevats de les Muntanyes Rocoses i deixar gaudir els nostres oïts amb els remors dels rierols, del xiular del vent fred i el grall de les àligues, que ens obliguen a mirar cap al cèl i ser conscients què tota eixa bellesa ens pertany d'alguna manera, i que hem de tindre cura d'ella.

I que hem de intentar ser encara que siga una miqueta ecologistes, procurar-ho només.

Pense que tot açò val realment la pena. I veure aquesta pel.lícula val la pena, i intentar comprendre perquè una persona poc desitjar intensament la soledat i fugir de la vida còmoda anant-se'n a viure a les a vegades hostils muntanyes.

Tants i tants interrogants...

Una joieta que us recomane.

3 comentaris:

  1. Ains Redford!!! La soledad, la búsqueda de uno mismo.... Qué bueno recordar esta peli!!!

    Biquiños guapiña!!!

    ResponElimina
  2. La vieja pregunta de si cuando cae un árbol en el bosque, y nadie lo oye, hace algún ruido, se responde con películas como ésta.
    La Naturaleza está ahí, ante nosotros, dispuesta a ser escuchada mientras haya una sola persona que preste oídos... y casi siempre, mientras sea una persona sola.
    Y como tan bonito dices, pegolina, a través del grito de las águilas, del murmullo del arroyo en el valle, o del soplo del viento en las montañas.

    ResponElimina
  3. I tant que tot això val la pena!!!! els sorolls de la natura, el cor del bosc i dels rius, el cor d'u mateix que es trona més lliure que no mai. I tant que val la pena!

    És una peli molt bonica.

    ResponElimina

Holeta, eres ben rebut...