Entrar dins i emocionar-me, tot una cosa. Quedar-me absorta en els meus pensaments, rodejada de quaranta persones i malgrat això, sentir-me sola, gaudint jo sola de la bellesa. Escoltant el silenci de la natura només trencat per la caiguda pausada de les gotes de pluja; pensant que eixe lloc està així des de fa milions d'anys, imperturbable. I que nosaltres venim i ens n'anem, però ella romandrà així per tota la eternitat.Una experiència totalment recomanable.
La natura, una vegada més, demostra que està per damunt de qualsevol obra d'art feta per l'home.
Estos son los lugares que nos hacen abrir los ojos y demostrarnos lo ínfimos que somos y susurrarnos al oído, mientras lo saboreamos todo con el alma desnuda, que estamos aquí de paso, que somos una pequeña pieza en el puzzle de la vida y que no somos nosotros los que controlamos el mundo, sinó que es él, a través de la naturaleza, el que guía nuestros pasos.Pequeñas gotas en un gran océano pero... qué bonito cuando nos hacen sentir importantes.
ResponEliminaGracias por tu comentario. Un besiño.
Poco puedo añadir. Esa es la idea, cómo nos empeñamos en vivir aprisa, y mal, y de repente... regresar a casa, a las cuevas, donde nos encondíamos del frío, de la noche, del miedo. Y ver que somos extranjeros del Mundo, que en lo esencial no hay relojes, y qué necesario es el silencio para poder escuchar nuestra propia voz.
ResponEliminaUna gran entrada.
Hola, Majo! On està això? És pels nostres voltants? Pareix interessant per visitar-ho. I molt bona la descripció de la sensació de pau en el refugi de la cova, mentre fora cau la pluja. Salut.
ResponEliminaDoncs sí, està situada a La Vall d'Ebo i val moltíssim la pena anar-hi.
ResponEliminaCelebre que vos haja agradat i gràcies per compartir les vostres impressions.
Què vols que et diga? Tu ja saps la meua debilitat pels animalets i que jo n'he perdut dos darrerament. Un post commovedor!
ResponElimina