Tretze anys

Una vegada arribats al punt de tenir ja 34 anys cumplits, no puc menys que, tirant la vista cap arrere, i tenint en compte que la memòria humana és possitivament selectiva, veig que, malgrat els meus complexos físics i alguns problemetes familiars afortunadament solventats (tot açò passarà...), vaig ser una xiqueta absolutament feliç.

És del tot inevitable per a mi quedar-me en algunes ocasions absorta pensant i recordant aquells anys de còmics, llibres, llapisseres, dibuixos i històries que bullien dintre del meu cap, tant, que, a vegades la meua imaginació semblava inesgotable absolutament. En fi, només per eixa part de la meua vida, i mirant ara el meu present, on totes les persones a qui estime tenen salut, només em queda donar gràcies a la vida per haver-me tractat tan bé. Sense aquella infantesa i aquelles sensacions encara tant presents, no seria l'adulta xerraire i riallera que hi sóc. Aleshores, com cantaven Violeta Parra i Joan Báez: gràcies a la vida, que m'ha donat tant...