Fa cinc anys començava una etapa tranquileta a tots efectes. Aleshores em vaig prometre que un dia -marcat per l'absència d'objectes a mitjan morir- restaria jo, junt a la meua família, la casa... i només allò imprescindible.
No va poder ser ves tu a saber per què. Perquè no tocava, diuen les hueles -ai, les hueles, elles sí que saben, sí...-.
Fa uns quants mesos jo no estava gairebé mai contenta. Una mena d'amargor, incertesa i tristor m'invadien. Havia anat encadenant persones, substituint estimes, il.lusions i dependències. Només el pas del temps ens podrà indicar si van ser importants com a individus independents o, si per contra, van ser només presències, sense nom tan sols. Es comença per oblidar la veu, se segueix esborrant converses, fotos, sense cap mena de record ni remordiment. Ni fred ni calor, que solc dir jo. Netejant. Aclarint. Buidant.
A mesura que la casa -una casa pot ser qualsevol lloc, no només allà on vivim- es veu alliberada d'eixos objectes que ja no hi són necessaris-, ella, com a ésser abraçador d'històries, com a contenidor de memòries i testimoni de la nostra vida -allò més valuós que hi tenim- ens transmiteix eixa serenitat a la que tots aspirem. La pau que ens fa gaudir només davant la perspectiva d'una cridada o un correu d'un remitent nou, fins a cinc minuts abans desconegut. Estem expectants.
Il.lusió.
Papallones a la panxa.
Tristor alhora per les decepcions. Nus a la gola que primerament ens oprimeix i ens angoixa i què, poquet a poquet, va soltant-se, tornant-se fum. I res més (Poe una altra vegada ;)).
M'agraden els streamings que hi faig ací. No entra pas ningú a este raconet. Ningú. Em consta. I no repasse, no remire, no corrigeix ni tan sols. Bé està com estiga.
Fa uns mesos jo no hi era feliç. Pensava que podia ser-ho, però tenia totes les butlletes per a caure una bona bacada i fer-me mal. Eixes coses se saben. Ho veu la gent que t'estima, t'envolta i vol el millor per a tu. Ho veus tu, però tal volta pensar en tu sola fa una mica de por. I aleshores prefereixes el mal conegut que el bò per conéixer. I vas entrant dintre d'un bucle lleig, que et dóna tres hores de rialla per cinc de malestar i tristor. Tots hem estat ahí dins. Tots. Sortir-ne sense quebrar-se no és fàcil. Voldríem que hi fos, que els trànsits foren suaus i guapets. Però si així fos, no seria la vida. Què li hem de fer.
Em vaig ficar una data al cap. A mesura que aniria deixant de necessitar certs objectes; a mesura que anirien acabant-se, em trobaria millor. El que haguera de ser meu, passaren els anys que passaren, ho seria. El que no, simplement se n'aniria. Mai sabrem què ens portarà el futur. Ahí està la gràcia, ahí, i allò bonic de viure. Només cal no danyar, donar el millor del que som, no utilitzar mai, de cap manera, a la gent per benefici propi. Allò dolent que a vegades se fa hi ha perill de que torne cap a nosaltres, en el moment més inesperat, com ens contaven les moralitats dels contes de la nostra infantesa. Estar amb la gent, voler-la, alegrar-nos de què siguen per fi feliços. I res més. El temps juga al nostre favor per allò bo i per allò dolent. Maneres de retrobar-se hi ha tantes com maneres d'allunyar-se. Mais per sempres. Sempres per mais.
Hui, contra tot pronòstic, s'han acabat més objectes. Esta setmana, rient rient, uns quants, però hui, el que menys esperava que ho fera. Com una providència.
Tristor alhora per les decepcions. Nus a la gola que primerament ens oprimeix i ens angoixa i què, poquet a poquet, va soltant-se, tornant-se fum. I res més (Poe una altra vegada ;)).
M'agraden els streamings que hi faig ací. No entra pas ningú a este raconet. Ningú. Em consta. I no repasse, no remire, no corrigeix ni tan sols. Bé està com estiga.
Fa uns mesos jo no hi era feliç. Pensava que podia ser-ho, però tenia totes les butlletes per a caure una bona bacada i fer-me mal. Eixes coses se saben. Ho veu la gent que t'estima, t'envolta i vol el millor per a tu. Ho veus tu, però tal volta pensar en tu sola fa una mica de por. I aleshores prefereixes el mal conegut que el bò per conéixer. I vas entrant dintre d'un bucle lleig, que et dóna tres hores de rialla per cinc de malestar i tristor. Tots hem estat ahí dins. Tots. Sortir-ne sense quebrar-se no és fàcil. Voldríem que hi fos, que els trànsits foren suaus i guapets. Però si així fos, no seria la vida. Què li hem de fer.
Em vaig ficar una data al cap. A mesura que aniria deixant de necessitar certs objectes; a mesura que anirien acabant-se, em trobaria millor. El que haguera de ser meu, passaren els anys que passaren, ho seria. El que no, simplement se n'aniria. Mai sabrem què ens portarà el futur. Ahí està la gràcia, ahí, i allò bonic de viure. Només cal no danyar, donar el millor del que som, no utilitzar mai, de cap manera, a la gent per benefici propi. Allò dolent que a vegades se fa hi ha perill de que torne cap a nosaltres, en el moment més inesperat, com ens contaven les moralitats dels contes de la nostra infantesa. Estar amb la gent, voler-la, alegrar-nos de què siguen per fi feliços. I res més. El temps juga al nostre favor per allò bo i per allò dolent. Maneres de retrobar-se hi ha tantes com maneres d'allunyar-se. Mais per sempres. Sempres per mais.
Hui, contra tot pronòstic, s'han acabat més objectes. Esta setmana, rient rient, uns quants, però hui, el que menys esperava que ho fera. Com una providència.
Eixe fet m'ha fet conscient d'eixa pau que poc a poc ve a visitar-me. A partir d'ara, no pot anar res a pitjor. Només a més, a millor, a les coses bones, boniques i tendres.
Hui doncs, cal deixar constància ací que ha sigut un gran dia, malgrat algunes coses :)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Holeta, eres ben rebut...