Parlàvem fa poc un amic i jo de la frustració que suposa per a alguns egos tornar a casa.
Eixe, -com vaig llegir una volta al respecte del cantant Michel- passar de ser un cantant famós a l’Unió Soviètica a ser “Fulleraca”, només girar la corba de Les Aigües. I com, encara que fores un hipotètic i eminent cirurgià ortopèdic, en arribar al Bar Daniel, aniria Dani cap a tu i, davant de tots, et preguntaria: “Qué serà, Merda Seca/Basenilla/Boqueta de Xona/Botifarra/Llonganissa?”, anivellant-te de manera fulminant amb qui has sigut sempre, cosa què, al cap i a la fi, és qui eres, i res més, lluny de “titulitis” i engalanaments curriculars varis.Em va fer gràcia xarrar-ho perquè ni ell ni jo som (almenys fins ara), “cosa” en cap àmbit; més bé al contrari, som personetes de color beig (color què, per cert, m’encanta), que passen pel món més bé de puntelletes procurant no ixir massa a la foto. I li recordava, rient els dos des de la distància física, eixa costum que no caldria perdre mai de Dani el del bar, perquè és, com sol dir-se reiterativament: “una galtada de realitat”.
De tota manera, la realitat no sempre és justa, i totes les persones tenim dret a renàixer, si acàs és això el que ens demana el cos, soterrar eixos malnoms merdosos -mai millor dit- i inclús canviar-nos el Mari Carmen de tota la vida per un Mamen o un Mari si ens ix del forat que siga, i, en eixe cas, és on està el quid del tema: en el dret de no ser ja més qui vam ser per desgràcia, com el famós dret a l’oblit del Google, que sembla ser més fàcil que el del Bar Daniel.
Al respecte, recorde també un amic de qui no desvetlaré el nom ara :P, què, davant la febra nostàlgica que va suposar la creació del grup de Facebook “Fotos antigues de Pego”, davant dels comentaris carregats de sucre de l’estil: “és que quan torne cap a Pego i veig el campanar, se me roden els ulls d’aigua de l’emoció”, ell em confessava: “a mí em passa justament el contrari, plore d’emoció quan el deixe enrere”.
Hui hem vist la pel.lícula argentina “El ciudadano ilustre”. Genial, no puc resumir millor el que m’ha semblat, de veres, fantàstica, simple però molt crua també.
No faig cap spoiler si dic que una de les primeres frases que diu el personatge principal és resumir la seua vida d’èxits amb una sentència fulminant: “creo que lo único que hice en mi vida fue escapar de ese lugar”, referint-se a eixe poble de la infància on, a vegades -massa vegades-, no som més que “el fill de fulanito” o “la figamolla aquella que...”, o “eixe coent”.
En raó comentàvem el meu amic amb qui compartisc color i jo què la majoria de voltes quan llegim una entrevista a actors d’Òscar i Emmys i Goyes, el que ens tracten d’explicar als mortals quan diuen “cuando estoy con los míos, con los amigos de siempre, no dejan que haga tonterías ni que el ego me desborde”, és, en realitat: “cuando estoy con los míos, me recuerdan que, para ellos, sigo siendo el mismo mierda de siempre”.
.JPG)