Camp d'estreles

Mira...

2011-12-22T09:54:00.000+01:00

Mira, no pido mucho,
solamente tu mano, tenerla
como un sapito que duerme así contento.

Necesito esa puerta que me dabas
para entrar a tu mundo, ese trocito
de azúcar verde, de redondo alegre.

¿No me prestás tu mano en esta noche
de fìn de año de lechuzas roncas?
No puedes, por razones técnicas.
Entonces la tramo en el aire, urdiendo cada dedo,
el durazno sedoso de la palma
y el dorso, ese país de azules árboles.

Así la tomo y la sostengo,
como si de ello dependiera
muchísimo del mundo,
la sucesión de las cuatro estaciones,
el canto de los gallos, el amor de los hombres

(Happy New Year, Julio Cortázar)

Avís surrealista d'una vesprada d'agost

2011-08-13T19:38:00.002+02:00

Notar a prop de nou eixa oloreta, envoltada en colors suaus i tendres. Notar eixa quietut quan acaba de menjar, i alhora, la satisfacció de ser capaç jo sola de donar vida i mantenir-la només amb la meua persona fins i tot un any sencer!
Crec que, en el fons, em falta una coseta només per a completar la meua vida, per a tindre una bona raó per anar-me'n el dia que siga que me'n vaja.

Pintar pedretes, pujar a les muntanyes, veure pardals i escoltar els bitxets de la nit que tant m'agraden.
Però... hi ha un problema. No puc jo sola. A canvi, ofereix converses de tot tipus, rialles, una vida estable i tranquileta i molt molt de carinyo (si serà per això!)

Persona adequada... si estàs per ahi i em llegeixes... pensa que potser sigues tu!

20 d'abril... i no parlaré d'una cançó

2011-04-20T21:58:00.003+02:00

Fa cinc anys començava una etapa tranquileta a tots efectes. Aleshores em vaig prometre que un dia -marcat per l'absència d'objectes a mitjan morir- restaria jo, junt a la meua família, la casa... i només allò imprescindible.

No va poder ser ves tu a saber per què. Perquè no tocava, diuen les hueles -ai, les hueles, elles sí que saben, sí...-.

Fa uns quants mesos jo no estava gairebé mai contenta. Una mena d'amargor, incertesa i tristor m'invadien. Havia anat encadenant persones, substituint estimes, il.lusions i dependències. Només el pas del temps ens podrà indicar si van ser importants com a individus independents o, si per contra, van ser només presències, sense nom tan sols. Es comença per oblidar la veu, se segueix esborrant converses, fotos, sense cap mena de record ni remordiment. Ni fred ni calor, que solc dir jo. Netejant. Aclarint. Buidant.

A mesura que la casa -una casa pot ser qualsevol lloc, no només allà on vivim- es veu alliberada d'eixos objectes que ja no hi són necessaris-, ella, com a ésser abraçador d'històries, com a contenidor de memòries i testimoni de la nostra vida -allò més valuós que hi tenim- ens transmiteix eixa serenitat a la que tots aspirem. La pau que ens fa gaudir només davant la perspectiva d'una cridada o un correu d'un remitent nou, fins a cinc minuts abans desconegut. Estem expectants.

Il.lusió.

Papallones a la panxa.

Tristor alhora per les decepcions. Nus a la gola que primerament ens oprimeix i ens angoixa i què, poquet a poquet, va soltant-se, tornant-se fum. I res més (Poe una altra vegada ;)).

M'agraden els streamings que hi faig ací. No entra pas ningú a este raconet. Ningú. Em consta. I no repasse, no remire, no corrigeix ni tan sols. Bé està com estiga.

Fa uns mesos jo no hi era feliç. Pensava que podia ser-ho, però tenia totes les butlletes per a caure una bona bacada i fer-me mal. Eixes coses se saben. Ho veu la gent que t'estima, t'envolta i vol el millor per a tu. Ho veus tu, però tal volta pensar en tu sola fa una mica de por. I aleshores prefereixes el mal conegut que el bò per conéixer. I vas entrant dintre d'un bucle lleig, que et dóna tres hores de rialla per cinc de malestar i tristor. Tots hem estat ahí dins. Tots. Sortir-ne sense quebrar-se no és fàcil. Voldríem que hi fos, que els trànsits foren suaus i guapets. Però si així fos, no seria la vida. Què li hem de fer.

Em vaig ficar una data al cap. A mesura que aniria deixant de necessitar certs objectes; a mesura que anirien acabant-se, em trobaria millor. El que haguera de ser meu, passaren els anys que passaren, ho seria. El que no, simplement se n'aniria. Mai sabrem què ens portarà el futur. Ahí està la gràcia, ahí, i allò bonic de viure. Només cal no danyar, donar el millor del que som, no utilitzar mai, de cap manera, a la gent per benefici propi. Allò dolent que a vegades se fa hi ha perill de que torne cap a nosaltres, en el moment més inesperat, com ens contaven les moralitats dels contes de la nostra infantesa. Estar amb la gent, voler-la, alegrar-nos de què siguen per fi feliços. I res més. El temps juga al nostre favor per allò bo i per allò dolent. Maneres de retrobar-se hi ha tantes com maneres d'allunyar-se. Mais per sempres. Sempres per mais.

Hui, contra tot pronòstic, s'han acabat més objectes. Esta setmana, rient rient, uns quants, però hui, el que menys esperava que ho fera. Com una providència.

Eixe fet m'ha fet conscient d'eixa pau que poc a poc ve a visitar-me. A partir d'ara, no pot anar res a pitjor. Només a més, a millor, a les coses bones, boniques i tendres.

Hui doncs, cal deixar constància ací que ha sigut un gran dia, malgrat algunes coses :)

A les nostres cosetes mortes

2011-01-22T13:49:00.001+01:00

Quan una coseta es mor, forma al voltant seu un conjunt finit de cercles que també han anant morint amb ella. Acabadeta de morir hi som tristos, i a banda, el discórrer dels dies ens va recordant, com menudes galtadetes, totes eixes cosetes menudes que també han desaparegut per sempre junt a la nostra coseta. Les llàgrimes més grosses i denses ja s'han anat soltant al principi, i les que ens cauen en companyia de la resta de lligams són menudetes i de color blau cel. Aleshores, l'últim dia de l'última llagrimeta també arriba, i el nus es torna suau, i tornem a dormir bé, respirem millor, i tornen les rialles, les ganes de començar coses noves amb gent nova. I deiem que tot això ja és aigua passada.

Déiem ahir...

2010-09-28T08:51:00.000+02:00

No hi ha millor i més gran alegria que aquella inesperada totalment. No tenir gana d'anar a un lloc, no saber qué és el que vas a trobar-te, però anar, clar que sí, eixa és la jugada! no deixar passar ni una sola oportunitat d'anar; que et pegue la brisa a la cara, que la llum de la lluna plena ens banye a tots, respirant, rient fins a reventar...

Escrivia al meu altre blog sobre una cançó, sobre la camarera que me la ficava els diumenges de vesprada. Qui anava a dir-me que, després de... cinc anys!!! ens tornaríem a veure. No van voler que jo ho sapiguera perquè fora una sorpresa... i tant que hi va ser! Vaig creuar aquell jardí plé de torxes i gent per a dir només: Lauriiiiiiii!!!

Després, veure que els vincles quan en son sòlids mai mai mai es trenquen, malgrat no comunicar-se -teoria meua cap enterra doncs...-. Tal volta siga finalment veritat que el temps a vegades és... necessari. I diuen que d'una boda en surt una altra, i d'una festa, d'un reencontre, en surten de nous, i plans, i projectes, i viatges cap a ciutats meravelloses on una sap que té una casa, clar que sí.

Sí, no hi ha millor i més gran alegria que aquella que és compartida.

A l'estiu, tot el món viu

2010-05-22T12:06:00.001+02:00

Pense que sempre és necessari l'estiu. No per la bonança del seu clima i les seues poquetes nits tan agradoses i suaus -que també-, sino pel temps de reflexió, per tallar l'any per la mitat i per eixa nova oportunitat que ens dóna en tocar setembre...

Benvingut doncs el bon temps. No oblidem, després d'aquest hivern tan cru, que sempre que ha plogut, s'ha escampat, com diu un dels nostres refranys.

Una rosa i un llibre

2010-04-23T10:45:00.000+02:00

Jo no sé a vosaltres, però a mí, entrar a una llibreria, o més encara, esquadrinyar entre montonades de llibres vells em fa unes cosconelles a la panxa que tant dóna que tinga deu que trenta-sis anys. L'emoció que sent pensant que, tal volta -i si no, no passa res-, puga trobar un llibre que em faça canviar els esquemes del meu món i del meu pensar és una emoció bonica, entranyable, i em val moltíssim la pena.

Hi ha un llibre que em va causar eixos efectes, i ja ha plogut d'ençà que el vaig descobrir. Estava per casa perquè li l'havien manat al meu germà mijtà com a lectura a l'institut. Es tracta de "Matèria de Bretanya", escrit per Carmelina Sánchez-Cutillas, i el vaig llegir almenys almenys... vint-i-cinc vegades!

Ací en teniu un trosset:

"Cascun any en tornar al poble a l'estiu, tenia por que els amics s'haguessen oblidat de mi, aquells amics petits com jo, que corrien per les costeres descalços i sense adonar-se'n de les pedres del sòl. Els amics humils que jo admirava tant, i els quals mai no van tenir enveja de mi"

Amistat és admiració, alegria per l'alegria aliena. L'amistat és afecte, res més ximple.

Bon dia de Sant Jordi a tots!

Deprenent a pensar

2010-04-07T09:36:00.001+02:00

Si tire la vista enrere, recorde moltíssimes coses i esdeveniments que han anant construïnt qui sóc... la meua vida. Si tracte de recordar allò que em vaig ensenyar per passar el tràmit -fòrmules matemàtiques, físiques, valències químiques- no recorde gairebé res. No estic descobrint Amèrica ara. Però tracte de donar valor, servint-me de la meua experiència, a la mena d'ensenyament que van promoure algunes rames de l'educació clàssica. Formar persones abans, enriquir-les després.

Aquest matí he llegit a un correu que m'han enviat una coseta que m'abelleix compartir amb vosaltres. Es tracta del programa Filosofía para niños, que pareix ser que ja porta un bon grapat d'anys a Espanya -encara que jo me n'acabe d'assabentar ara-. Bò, siga com siga, em pareix summament interessant promoure més el raonament, el discórrer del cap, que no emplenar-lo de dates, dades i fòrmules, que, la majoria de vegades, cauen en l'oblit i poc més.

Més info ací.

Toca renovar-se

2010-03-20T11:18:00.005+01:00

Holeta! com cada any després de cremades les Falles pertot arreu de la Comunitat, i per tant amb eixa sensació de purificació indirecta que arriba a les nostres cases i a les nostres vides, està a punt de vindre a visitar-nos de nou la primavera.

Jo no li faig lletjos a l'hivern i als cels grisencs, més bé al contrari, ja he dit alguna que altra vegada que m'agrada en especial la tardor. Però aquest any, tan remullat, tan fred, tan inhòspit, ja estava bé de mal oratge i estàvem tots una mica prou esperant temperatures suaus (encara que hui, mira tu per a on, el cel està boirós...)

Primerament, haureu (hauràs :)) comprovat que he canviat el disseny, tornant -de moment, que jo en això sóc molt canviant-, al color beiget o natural que tant m'agrada.

I ara, a la manera d'un bon diari, com si en lloc d'una dona feta i dreta (ummm, és un dir :P) d'una adolescent es tractara, vaig a resumir alguns propòsits ximples però totalment efectius per a tractar de ser encara més feliç. Aixina, a partir d'ara vull:

Beure -o tal volta seria menjar ... no és massa espés?, quin dubte!- cada dia una taça de xocolate. Em senta de bé...

Viatjar, eixir... encara que siga com ha estat sent fins ara, amb menudes escapades oxigenants de cap de setmana. Tant dóna que siguen mil kilòmetres com cent. Respirar altres vents amb altra gent.

Llegir més -en paper-, què la veritat és que no deixe mai de fer-ho, però vaig deixant les novel.les més llargues per a juliol i agost, i la resta de l'any passe massa hores davant de l'ordinador inclús al meu temps lliure.

Seguir escoltant la ràdio, seguir descobrint eixe món tan interessant i màgic de les veus sense cares; dependre cada dia una miqueta més mentre estic gitada panxa cap amunt damunt del llit.

I el més important, almenys per a la meua manera de ser, que a vegades -vaaaal, moltes vegades :$- peca d'excesiu calfament de cap: RELAXAR-ME!!!!

Un passeig

2010-03-02T19:57:00.002+01:00

Vine... deixa't acaronar pels meus braços i pel vent mediterrani que et pega a la cara...

Tanca els ulls i escolta el mar... sí, pareix que sone igual que el mar que tu coneixes, però fixa't bé, és un rumor diferent, càlid, acollidor, com d'altres temps.

Imagina't ara els desembarcaments de grecs i cartaginesos amb aquelles enormes naus de fusta.

Altra vegada tanca els ulls, ara una pastilla de sabó amb oloreta "de sempre" et recorre de dalt a baix. La brisa és càlida pel balcó, i et disposes a sortir a sopar... menjar del que a tu més t'agrade, el que més t'abelleixca...

Ja estàs situat? bé, doncs ara ja tens la panxa plena, plena de menjar i rialles. És de nit, refresca una mica, però el carrer està plé de gent.

Anem a passejar...

... tic-tac tic-tac tic-tac...

Impressions

2010-02-02T09:39:00.002+01:00

Pense què, a l'igual que passa amb el viure mateix, ú hauria primer de saber viure plenament, per a, una vegada aconseguida tota la "teoria" diguérem, poder triar l'estil, les prioritats, el ferelquensdónelagana -sempre amb els límits dels demés, és clar-. Així compare a la meua manera el traçat del pinzell d'alguns grans pintors. Arriben al punt de l'emmaranyament, de la mescolança quasi-impossible, però primer, han deprés a traçar el món tal i com és "objectivament".

El pintor, partint aleshores d'una realitat que es presenta tal qual, l'adorna, la distorsiona, la punteja, l'allarga... però no succeïx al revés, és a dir, no és plasmada directament partint del caos, sinó què el caos esdevé a partir d'unes llapisserades en principi "amb trellat".

L'any 1994 entrà vida a la meua vida. Vida en forma d'animalet, en forma de nous estudis i projectes i il.lusions. Vida en forma de quadres impresionistes, que anaven omplint fins arribar quasi a l'horror vacui les parets de casa els pares. De llibres que ma mare començà a comprar, i què jo fulletjava de tant en tant. Pot tornar, pot tornar l'il.lusió -tinc què recordar les paraules d'ahir de la Glòria al curs "no saps la vida les voltes que pot arribar a pegar", sí, gran frase, repetida mil voltes, però molt a tindre en compte precisament ara, que la vida a casa els pares sembla grisenca, que no hi han animalets, ni tampoc massa il.lusions ni projectes en general.

L'any 1995 vaig tindre la gran sort de pillar una exposició itinerant del Van Gogh a Viena. Allí, tothom va a vore Klimt -del que properament parlaré a propòsit d'una història curiosa que he llegit fa dos dies-, i com no, tota la parafernàlia de la Sissi, per no parlar de la Sachertorte. Turistes convencionals visitant el que és previsible -l'estrany seria no fer-ho, pense jo-. Jo tampoc fuig -ni cap intenció- d'ésser convencional, però entre les meus prioritats un dia, resultà que vaig optar amb dos, tres companys, de creuar la ciutat per vore què ens contava el Vincent. A Viena.

Ara, en uns anys d'encara una mica d'al.licient en forma de lectura -encara que no al nivell en el que ho ha estat els darrers anys, tal volta per deixadesa...-, en trobe un de nou en la forma en què una xica ens ha recomanat una exposició que està duent-se a terme a Madrid fins al 22 d'abril. Paris, L'Orsay, han vingut a nosaltres. Una mena de miracle. No sé si ella romandrà allí fins aleshores, ja que en principi estarà només una mesada vivint a la capi, però sí que hi estaran -trobe jo-, altres amics madrilenys o què per allí es troben circumstancialment. I el tren, amb un preu suficientment atractiu com per plantetjar-me una injeccioneta d'oxígen, cultura, risses i obres d'art... una altra vegada.

Més informació: ací.

Goig

2010-01-25T18:58:00.001+01:00

Goig del carrer

La joia pura del carrer

ens va reblir les mans de tendres grapats d'aigua

i ens rèiem, bovament ens rèiem,

i a tots els músculs era l'aigua viva del goig,

vinguda entre les herbes i les llebres.

Anàvem sense cap motiu,

desitjant bona nit al matrimoni vell

i prement nostres cossos calladament, en veure

aquella jove mare,

donant el pit al fill ....

Viure ens era un regal,

un teuladí de fang amb dos plomes pintades de fugina,

un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds,

com en una sardana de joguet,

fent-nos senyals, dient-nos: Adéu, adéu, amor! Mai no t'oblidaré!

La vida ens era una sorpresa,

una granota viva a la butxaca,

una cúpula enorme de cristall,

un silenci, un desig rabent, un estupor,

un rellotge parat, que Algú ens havia

donat perquè a la fi el poguéssim obrir,

com des de nins volíem,

i no tenia res interessant a dins ...

I ens tornàrem a riure!

El temps estava en l'aire. I allargàvem les mans

cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era ...

Només era la joia del carrer.

I els crits

- Gol! Gol! -

dels infants que jugaven

al futbol en sortir de l'escola ...

Vicent Andrés Estellés

Un gos davall la pluja

2010-01-07T15:34:00.000+01:00

El veig quasi totes les setmanes. A vegades hi ha gent donant-li menjar, acaronant-lo, sobretot estrangers, faltaria més. Du una cadena, quina ràbia em donen les cadenes als colls. Allí està, banyant-se, tremolant. Amb "l' amo" a pocs metres sempre -l'amo del carxofar...preferisc callar...- Pense en què faig jo per ell, si no estaria millor acàs solt pel camp que amb eixa vida de gos que porta, sense dignitat, però què hi faig? res, eixa és la resposta: res. Si ni tan sols puc intercedir per a que eixe gos tinga la dignitat que tot ser viu mereix... de què m'he de queixar aleshores?

Paf

2009-12-26T12:13:00.003+01:00

Són nombrosos els contes i llegendes que giren al voltant d'éssers que mai no han existit... que nosaltres sapiguem.

D'entre ells, un dels més fascinants, sense cap dubte... el drac.

Moltes històries amb final feliç, com toca ser, tenien a aquestos monstres voladors com a part determinant en el transcórrer dels aconteixements. Escopint foc, bategant l' enorme cua...

Els primers contes que vaig conéixer amb llengua valenciana a l'escola foren de dracs. Un conte començava amb: Tres i no res a la boca d'un drac....

... i una cançó amb moltíssima nostàlgia ens contava la història de Paf. Ara, ja de major, sé que no era Paf, sino Puff, però per a mí sempre serà tal com em va sonar aquells anys:

Puff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avurria molt
i sortia a jugar

Hi havia un nen petit
que se l'estimava molt,
es trobaven a la platja
tot jugant de sol a sol.
Tots dos van preparar
un viatge molt llarg,
volien anar a veure món
travessant el mar.

Puff era un drac...

Quan hi havia tempesta
s'ho arreglaven molt bé,
enfilant-se a la cua d'en Puff
vigilava el vent.
Nobles reis i prínceps
s'inclinaven al seu pas
i quan Puff els va fer un crit
els pirates van callar.

Puff era un drac...

Els dracs viuen per sempre
però els nens es fan grans,
i van conèixer altres jocs
que li van agradar tant,
que una nit molt gris i trista
el nen el va deixar,
i els brams de joia d'aquell drac
es van acabar.

Puff era un drac...

Doblegant el seu llarg coll,
el drac es va allunyar,
semblava que estava plovent
quan es va posar a plorar.
Tot sol, molt trist i moix,
el drac es va allunyar
i poc a poc, molt lentament,
se'n tornà al fons del mar.

La cançó original era dels Peter, Paul and Mary , però per a mí era tal com sona ací:

Espere que cadascú de nosaltres tinga encara una part, encara que siga xicoteta, dels nens que vam ser.

Dol

2009-12-10T19:46:00.001+01:00

Als pobles mediterranis és d'allò més normal veure dones vestides la resta de les seues vides amb faldes antigues i bluses coentes de color negre.

Diuen que el color negre és el més adient per a vestir aquells dies en què ens aixequem indecisos del llit i sembla que qualsevol ropatge serà bò, o, el què és el mateix: els dies ens què ens sentim merdeta pura.

Vaig "vestir" -virtualment s'enten- una temporada de verd. El color verd, al món internetil, és com dir: estic de portes obertes, passa, ací estic, que entre qui vulga, tothom serà ben rebut.

Ara, per assumptes que no venen al cas, resulta que sóc de color negre, el color de les hueles de les què parlava abans, i mira, em veig afavorida, els cabells rogencosos i la blanca pal.lidesa contrasten d'allò més bé amb el color de les hueles coentes i antigues. N'estic contenta del meu color des de fa una temporada a l'Internet. Almenys, no m'enllegeix.

Durant uns anys vaig tindre moltíssima mania al gris. Bah, seria que era jove, i quan ú és jove ja se sap, volem o tot o res, extrems, o blanc o negre, roig ben viu, morat, taronja, ratlles...

Ara el gris no només no em desagrada sino que forma part de la meua vida. Avui, no cal anar més lluny, m'he comprat unes ballarines grises fosques. Fa poc unes botetes grises clares, i només vinguen rebaixes -si és què puc aguantar-me fins aleshores- compraré una bossa gris, potser lluenta, com s'estila ara.

Algunes petites alegries a la meua vida oscil.len entre el gris i el verd, sentint-me al dintre com si fos sempre de color negre.

També diuen els psicòlegs que quan ú perd una persona volguda necessita passar una temporada de dol, que la salut general i el cap en particular té per collons que passar un procés, què no hi ha d'altra. Un entra al color negre del dol i se sent -a banda de merdeta pura-, negra també. Amb la pell blanca, amb el pèl rogencós, però negra tota dins.

N'és trist perdre qualsevol cosa. Hi ha que es fa boig per perdre tan sols una partida de cartes, o un partit de futbol -inclús sense jugar ells!-, qué coses. Jo, sense anar més lluny, vaig perdre fa uns mesos una arracada d'argent i coral. M'encantava... aquella dona em va dir que era de Mèxic, a saber..., però mira, em va saber mal...

Perdre una persona no n'és una ximplesa. Perdoneu el tò humorístic-cínic-m'en fot que estic gastant-me. Cada persona ens aporta alguna coseta que una altra o altres que hi vinguen després -o ja estiguen- no ens pot aportar. El conjunt d'experiències, de rialles, de converses i anècdotes formen part ja per sempre de cadascun dels dos cervells, i ja pot vindre fulano o mengano o sotano, què, passat el temps, tot allò dolent haurà passat a millor vida, i tan sols hi recordarem el bonic, com toca ser.

Mireu quina foto més xuleta. Més esquemàtic impossible. A eixe trencacaps hi falta una peça. Hi vindran més peces, segurament més carinyoses, espontànies, receptives... però cap serà com la peça que s'ha perdut.

Aleshores ens queda el color negre, tan socorregut ell.

I, sobretot, el temps.

Manifest

2009-12-03T16:05:00.002+01:00

Davant la inclusió en l'Avantprojecte de Llei d'Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d'expressió, informació i el dret d'accés a la cultura a través d'Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors de Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que ...

1 - Els drets d'autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d'innocència, a la tutela judicial efectiva ia la llibertat d'expressió.

2 - La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra del que estableix l'article 20.5 de la Constitució, posa en mans d'un òrgan no judicial-un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d'impedir als ciutadans espanyols l'accés a qualsevol pàgina web.

3 - La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la nostra economia, entorpint la creació d'empreses, introduint traves a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.

4 - La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s'ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5 - Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

6 - Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaços, creïbles i assequibles i que s'adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaços per tal que diuen perseguir.

7 - Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.

8 - Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d'una economia sostenible i realista de cara al futur.

9 - Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel lectual orientada a la seva fi: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10 - En democràcia les lleis i les seves modificacions s'han d'aprovar després de l'oportú debat públic i havent consultat prèviament a totes les parts implicades. No és de rebut que es facin canvis legislatius que afecten a drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Mares

2009-11-30T15:32:00.000+01:00

Quines casualitats...

Anit el Pau em va llegir un conte a mí per a dormir-me. Era la primera vegada. Tractava sobre Pep, que anava al zoo...

Hui ma mare fa 65 anys, es jubila a la feina, i mira tu per a on, tal volta faça més de deu hores... malgrat ser el seu últim dia allí.

Mireu quina cosa més xula adorna la meua nevera des de fa uns mesos... :P

Atenció! pregunta...

2009-11-28T09:51:00.000+01:00

Quan no hi ha manera humana de fer alguna cosa... és factible fer-la de manera animal?

Bastons

2009-11-20T15:17:00.000+01:00

Alguns dies t'aixeques del llit i dius: "au, vinga, va, tira-li...", tractant de somriure't a tu mateixa. Mires al voltant i dius "xe, tampoc estic tan mal, com m'hi puc queixar?" I aleshores et sents culpable per queixar-te, si a tots els efectes n'eres una persona "afortunada". Quanta contradicció.

I t'aferres als teus bastons, a aquells bastons que finalment has triat, destriant-ne d'altres. I a un d'ells, perquè tems danyar-lo amb tanta catarsi, amb tanta vomitera, i a l'altre, perquè t'ha dit mil vegades que no és un bastó per a tu, i tu no vols acceptar-ho, no pots assimilar eixa franquesa, que per altra banda tant valores.

I res, que hi ha dies en els que la muntanya diària n'és infranquetjable, què no pots, què no hi arribes, què les forces se'n van, poc a poc.

Aniversari

2009-10-31T11:56:00.001+01:00

En certa manera, el 2006 va ser un any catastròfic per a mi. Fins eixe any, fins el 8 d'abril, jo veia que, passara el que passara, tot acabava eixint bé, com si estiguera envoltada per un núvol de protecció i bona sort.

El 8 d'abril d'eixe any Rulla ens va deixar...

I tal dia com hui, fa ara tres anys, se me'n va anar un angelet de dintre. No seria molt més gran que una freseta, i imagine que hauria tingut també eixe color somrosadet. I hauria rist, jugat, crescut...

Mai sabré si li haurien agradat els animals, o el formatge, o si hauria segut un geni de les matemàtiques, o un artista. Mai ho sabré.

No passa mai un espai de temps gran sense que deixe de recordar-lo.

Ací li deixe aquest senzill homenatge, perquè a més paraules no demostraré més que el que jo sé que tinc dins meu.

Un passet de formiga...

2009-10-17T12:42:00.003+02:00

"Nada está perdido si se tiene el valor de proclamar que todo está perdido y hay que empezar de nuevo"

(Julio Cortázar)

"Si comienza uno con certezas, terminará con dudas; mas si se acepta empezar con dudas, llegará a terminar con certezas"

(Sir Francis Bacon)

... però el primer passet!

Alegria

2009-09-17T12:51:00.003+02:00

Doncs sí, sense menjar-ho ni beure-ho, ahir de vesprada vaig anar a "anivellar-me" en alemany oficialment, després d'uns quants anys pegant bacs i pals de cec, com es sol dir. Tinc que agraïr a aquells que m'han animat a fer-ho (Inma, Javi..), ja que jo no confie mai massa en les meues possibilitats, i necessite algú que m'espente anímicament a l'hora de mampendre alguna coseta nova.

M'esperen uns quants anys, no serà fàcil, però no totes les dies una té l'oportunitat de començar a un lloc botant-se "els preliminars".

Estic molt contenta,

Auf Wiederlessen!

Ja arriba la tardor...

2009-09-06T17:18:00.003+02:00

"Qui té fam, somnia rotllos", diem ací, però bò, ja falta menys per començar a ficar-nos la roba d'entretemps (sí, eixa que només ens podem posar una setmana escasa dues vegades a l'any perquè passem de la fred a la calitxa i al contrari... :(). En fi, cadascú ha tingut la sort - o la casualitat- de caure a un lloc determinat del món, i els del sud ens queixem del que ens envejen els del Nord... la vida.

Per anar preparant-me, i servint també com un retorn als origens, perquè no, aprofitant un dissabte ociós (i esperat, tot siga dit) de pluja i ganes d'estar tranquila i amb mí mateixa, vaig recordar que em quedava a la caixonada del bany de dalt la mitat de la Henna Radhe Siam de color coure natural que no vaig arribar a gastar l'estiu del 2007. Després de quatre horetes amb una bossa del súper al cap (per a pegar-me un tir, va)...

... ací està el resultat :P

Let me sing you a waltz...

2009-08-20T17:40:00.003+02:00

Una de les pel.lícules més guapetes que he vist en molts anys. De què serveixen a vegades els mitjos, si el més important de tot és un bon guió? Acàs en la vida él més important no és la interacció amb els altres? Què hi seríem sense compartir, sense parlar, sense fer-nos pensar els uns als altres?

Sense paraules

2009-08-13T19:05:00.004+02:00

Sé d'algú que ho farà molt millor que jo, així que només dir que, una vegada vist com, què i de quina manera pintava aquest home, ja tot el que vaig vore després em va paréixer trist, obscur, tenebrós i depriment.

Si la bellesa és terapèutica, eixa visita em va curar, encara que hi falta molt per rascar :(.

Un pintor

2009-07-25T09:49:00.002+02:00

Puc dir que m'agrada la pintura, però a la manera infantil, no sé si m'explique dient-ho d'aquesta forma. És a dir, m'agrada veure figures, colors, formes, no quedar-me en la sensació de que estan prenent-me el pèl mostrant-me un llenç tot lliç i tractant-me d'explicar que aixó és art, perquè per ahi no passe.

Encara recorde una exposició al Reina Sofía de Madrid allà per l'any 1995, i com una pila de caixetes de mistos amb un pubis dibuixat i quatre pèls (de figa?) pegats ocupaven el centre d'una de les sales. Art? que l'agafe el que el vulga, que jo serà que sóc molt més ximple, poc entesa o ignorant, però em quede en l'art que entra pels ulls, que és bellesa, que ens deleita i ens causa emocions plaentes, no mal rotllo.

Vaig perdre l'ocasió allà per març de l'any passat de veure l'exposició "Visiones de España" de Sorolla a València. Vaig arribar a pujar expresament, vaig agafar un taxi per arribar a primera hora d'un diumenge (l'únic dia que podia pujar), però en arribar, ja em van avisar que la cua era de mínim cinc hores!!!!. Obviament, amb un xiquet menut era del tot impossible estar tot eixe temps allí de plantó (no hi havia possibilitat de que ens guardaren el torn, és clar). Després, la xica d'informació ens va dir que francament era impossible pillar torn un cap de setmana, i menys encara un diumenge, i en fi... que no va poder ser.

Aquestos dies he escoltat per la ràdio que al Museu del Prado estarà fins al setembre (i amb possibilitat d'ampliar dues setmanes més) , i he recordat el perquè de les meues ganes de veurel en sentir comentaris al respecte dels locutors: la llum, les evocacions, les marines, els xiquets, la mar, el sol, la temperatura...

Aquest pintor fou capaç de plasmar tot això amb les seues mans. No li foren necessàries paraules ni ressenyes, i gràcies a ell, València i tot el que la envolta va ser coneguda arreu del món.

A gaudir.

Un filòsof i una poesia

2009-06-24T22:27:00.005+02:00

A vegades n'és més fàcil condensar el pensament d'una persona amb una (o vàries) frases curtes. Sóc una entusiasta de la brevetat que tant diu, dels refranys, dels proverbis, del menys és més...

Vagen ací unes quantes frases del pensar d'Unamuno:

"Hay que sentir el pensamiento y pensar el sentimiento"

"Cuando se muere alguien que nos sueña, se muere una parte de nosotros"

"Todo acto de bondad es una demostración de poderío"

"Lo sabe todo, absolutamente todo, figúrense lo tonto que será"

"A veces, el silencio es la peor mentira"

Vaja ara una poesia:

Leer, leer, leer, vivir la vida
que otros soñaron.
Leer, leer, leer, el alma olvida
las cosas que pasaron.
Se quedan las que quedan, las ficciones,
las flores de la pluma,
las solas, las humanas creaciones,
el poso de la espuma.
Leer, leer, leer; ¿seré lectura
mañana también yo?
¿Seré mi creador, mi criatura,
seré lo que pasó?

Vaja ara que vos desitge que sigue feliços, i si no ho aconseguiu ser, recordeu que una de les ventatges de no ser feliç és que es pot desitjar la felicitat.

Una muntanya

2009-06-17T23:06:00.002+02:00

No sé si l'orografia condiciona el caràcter de la gent; si aquells que creixem rodejats de muntanyes som tan accidentats i cambiants com el paisatge que ens envolta, i per altra banda si els que només veuen planície tenen maneres de ser més planes i invariables.

La muntanya ha protegit generacions senceres, com immensa mole infranquejable; ha segut i és frontera natural, i terreny inexpugnable e inexplorat.

Fa 400 años es va produir el -per a molts- primer genocidi de l'Era moderna a Europa: l'expulsió dels moriscos:

"Més de 42.000 persones, al voltant de dos terços de la població del moment, obligats a deixar la seua terra; milers de morts darrere una llarga i cruenta guerra durant el regnat de Felip III; un esdeveniment que va marcar l'època i continuà teixint la història d'una comarca com la Marina Alta sobre els paisatges de la qual, encara hui, roman afonada l'emprenta d'una cultura que, en realitat, mai la va abandonar del tot"

(Sergi García, Diari Información de 2 d'abril de 2009)

No sóc pas historiadora, no puc parlar de termes polítics ni socials... puc parlar de poc, en realitat. Però contribueixc amb aquest petit granet d'arena a recordar tots aquells que foren tan injustament tractats ací a casa meua.

Onada

2009-05-22T13:53:00.008+02:00

(Kanagawa Oki Nami Ura, de Katsushika Hokusai)

Vaig llegir una vegada una entrevista que li feien a Cindy Crawford (no us assusteu, les models també tenen cervell ;)). Venia a dir -parlant del part natural dels seus dos fills-, que sobre el patiment físic, el que calia fer era deixar-se dur, no tractant d'oposar-se a ell. Com si anàrem damunt d'una gran ona, tan sols deixant-nos dur suaument, a la seua voluntat...

Allò se me va quedar gravat (llàstima que quan em va tocar parir al meu fill sense cap mena d'anestèsia vaig caure presa de la histèria i l'ansietat, però això és una altra història...).

Ara, en aquestos moments, em sent com dintre d'una gran ona, com la del més famós quadre japonés que veieu dalt.

Bé, les circumstàncies tal volta s'han forçat en alguns aspectes on no calia haver ficat tanta voluntat. Però és l'hora de deslligar eixes cordes que començaren a podrir-se fa tal volta massa temps.

Recorde, arribats a este punt, una "anècdota" que sempre conte: una coneguda meua de tota la vida anava de primers llocs de llista d'un partit; en eixir del míting principal, amb el Teatre Municipal amb quatre gats i un miau, li digué al seu cap de llista: "-No ens volen, qué em de fer? no ens volen...". Però escolteu, no ho deia plorant, ni tan sols resignada. Ho deia amb ànims com el que diu: per qué forçar, si la realitat és aquesta?.

Ara, cal deixar-se dur per on em porte la vida, sense tractar de cavar dins la terra buscant el foc, com cantaren els Pixies a Dig for Fire. Si busquem dins la terra, probablement trobarem només aigua, i tot això tenint sort.

D'on no hi ha, no se'n pot traure, diuen. I la cosa és que així és la gran majoria de les voltes.

Adéu, Mario

2009-05-18T09:31:00.004+02:00

No tinc costum de ficar a la blogosfera notícies d'actualitat. Pense que ja hi ha moltíssima gent que ho fa -i molt millor del que ho faria jo mateixa, és clar-.

Però avui és precís, necessari, obligatori, forçat... que li dedique unes línies al gran escriptor i poeta uruguaià que sen's ha anat (físicament) per sempre.

Al fòrum en que he participat durant tres anys hi ha un fil minoritari de poesia. No deu resultar estrany, doncs la poesia, malgrat estar a l'abast de tothom, no arriba al cor de tots. Hi ha que ficar una miqueta de nosaltres per arribar a ella, entendre-la i estimar-la. Dins de la minoria de gent que ha volgut participar, he segut una de les més participatives, i dec haver posat un 90 % de poesies de Benedetti. Ara mateix no sé quina triar, però una de les més adients ací és aquesta, espere que vos agrade:

COMO SI FUÉRAMOS INMORTALES

Todos sabemos que nada ni nadie habrá de ahorrarnos el final
sin embargo hay que vivir como si fuéramos inmortales
sabemos que los caballos y los perros tienen las patas sobre la tierra
pero no es descartable que en una nochebuena se lancen a volar

sabemos que en una esquina no rosada aguarda el ultimátum de la envidia
pero en definitiva será el tiempo el que diga dónde es dónde y quién es quién

sabemos que tras cada victoria el enemigo regresa buscando más triunfos
y que volveremos a ser inexorablemente derrotados vale decir que venceremos

sabemos que el odio viene lleno de imposturas
pero que las va a perder antes del diluvio o después del carnaval
sabemos que el hambre está desnuda desde hace siglos
pero también que los saciados responderán por los hambrientos

sabemos que la melancolía es un resplandor y sólo eso
pero a los melancólicos nadie les quita lo bailado
sabemos que los bondadosos instalan cerrojos de seguridad
pero la bondad suele escaparse por los tejados
sabemos que los decididores deciden como locos o miserables
y que mañana o pasado alguien decidirá que no decidan

sintetizando / todos sabemos que nada ni nadie habrá de ahorrarnos el final
pero así y todo hay que vivir como si fuéramos inmortales

Dènou anys

2009-05-14T09:36:00.012+02:00

L'altre dia tornava a casa després del curs d'alemany, com sempre escoltant M-80, per a molts repetitiva, però que a mi és l'emisora musical amb que més m'identifique. Sonava Stairway to heaven, de Led Zeppelin...

Ja havia pensat amb ell, amb ells, unes hores abans. Sempre que arriben aquestes dates de maig no puc deixar de recordar aquell fatídic dia, fa avuí dènou anys, en que, a escasos quatre kilòmetres de casa, es deixaren la vida tres companys meus d'escola.

Mentiria si diguera que vaig sentir totes aquelles pèrdues per igual, i per què mentir? Tots ens coneixíem, és clar, però ell era especial.

Una d'aquelles persones amb les que les cadenes del temps t'uneixen irremediablement a la teua infantesa. Anar-se'n eixe any ens va fer a la resta que tant l'estimàvem -o l'havíem estimat- perdre de colp molts d'eixos anys.

L'any 1990 jo no sabia ben bé qué era la mort. Havia perdut avis, animals de casa... però mai cap amic. De sobte, en poc més d'any i mig, no només ells, sino dues xiques més de la meua edat i un
altre un any major, corrien la mateixa sort, també a les carreteres.

Era un bon xicot, físicament amb els mateixos colors que tinc jo, no sé si tindria alguna cosa a veure que els nostres pares són cosins germans, i que un besavi va ésser comú, però en certa manera ens semblàvem.

Tenia una veu fonda i clara, que feia que a les obres de teatre infantils se n'ixira, sent el més codiciat cada vegada que en planificàvem alguna.

Era una bona persona, volia dedicar-se a la electrònica, i va tindre la mala sort, la mala pata, la desgràcia de pujar aquella vesprada a aquell cotxe en lloc d'agafar el bus, como feia cada vesprada.

N'és aquell, des d'aquell dia, un lloc maldit, la curva de la Konga, que fa que, cada vegada que conduïm i arribem a ella, ens fa alçar el peu del pedal d'acceleració. Precisament perquè tenim molt present el que allí va passar fa quasi vint anys.

No el recorde a diari, ni tan sols setmanalment, però sí puc dir que no passa un parell de mesos d'ençà aquell 14 de maig en que no pense amb ell, en com seria a dia d'avui, com li hauria anat la vida, com sonaria aquella veu tan xula.

Sempre et recordaré(m), Carlos Fernando.

Embrutasopars

2009-05-01T09:50:00.006+02:00

L'estiu de l'any 1995 estava, com tots els estius de la meua vida, a la caseta de la mar. Em disposava a menjar un plat de macarrons amb formatge ratllat per damunt, quan va vindre una xica de la meua colla a donar-me males notícies.

Cap persona havia faltat, no havia caigut un meteorit damunt de ma casa del poble.

Tampoc havia succeït cap desgràcia.

Simplement venia a amargar-me la resta de dies -mesos, diria jo-, com qui va tranquilament caminant pel carrer i decideix pegar-li una pedrada a un gat. Sense motiu, sense trellat, sense sentit, sense parar-se a pensar abans les conseqüències.

Li havia sortit un problema i no se li havia ocurrit millor sol.lució que culpar-me a mí, excusant-se en què "a mí no em molestaria donar la cara per ella" (sic).

Els següents dies em preguntava moltes vegades per què. Vaig arribar a la conclusió de que perquè tal volta jo era més feble, més ingenua, o parlant clar més imbècil.

Eixe fet em va tindre amargada una bona temporada, influint-me fins a tal punt en que no m'abellia anar allà on ella anara. D'eixa manera vaig anar allunyant-me d'aquelles situacions on ella estiguera, i encara que ella va propiciar aquell malestar, en certa manera va eixir "triomfant" i -el que és pitjor-, sense cap mena de penediment ni escrúpol.

Al cap dels anys, he segut capaç de veure què aquella putada amagava en el fons una raó possitiva, i inclús en el fons deuria afalagar-me. Això només he segut capaç de veure-ho a mesura què he anat canviat el xip mental i tracte d'entendre per què la gent es comporta d'una u altra manera.

Més tard ja vaig ser capaç d'anodar-me'n d'un factor en què no havia reparat:

El principi de Hanlon

I, encara que no serveixca per a res saber-ne d'aquest principi, i que el mal ja estiguera fet, escolta, jo no em considere estúpida :D

Una rosa i unes línies...

2009-04-22T20:23:00.004+02:00

Cada any, des de 1965, se celebra el Dia Internacional del Llibre Infantil el dos d'abril, commemorant el dia del naixement de Hans Christian Andersen.

L'Ibby encarrega cada any a un escriptor i a un il.lustrador d'un país el cartell, amb un missatge i un dibuix, per tal d'escampar la lectura per tot arreu.

Aquest any s'ha encarregat Egipte, i l'any que vé serà l'Estat Espanyol.

Jo sóc el món, i el món es aquest jo mateix,
perquè a través dels meus llibres puc ser tot el que vull ser.
Paraules i dibuixos, prosa i poesia
em porten a llocs que són propers i alhora plens de llunyania.

A la terra dels sultans i de l'or,
mil històries que arriben al cor,
de genis de llànties meravelloses, ogresses, sindbads
i catifes voladores, li conten els seus secrets a Xarazad.

Jo, amb cada mot de cada full de paper,
viatge a través de l'espai i del temps,
I, damunt de les ales de la fantasia,
de terra i mar mon esperit fa travessia.

Com més llegesc, més m'adone i sé
que jo amb el meu llibre sempre estaré
en la més bona de les companyies.

Una cançó...

2009-04-20T10:21:00.006+02:00

Els vaig escoltar cantant-la en directe a Gandia, a les festes d'octubre. Seria l'any 1992 o 93 i ja em pareixia que havia passat molt de temps. I només hi havien passat dos, tres anys...

La lletra té la nostàlgia a totes les seues paraules, la música és entranyable en totes les seues notes.

Potser què el 20 d'abril del '90 jo estiguera menjant taronges botant-me la classe de literatura, :$ o a la cantina començant a descobrir i compartir Nietzsche amb els meus companys i amics gràcies a Salvador Sebastià, aquell magnífic profe de Filosofia que em va tocar al COU (encara que Alejandro Archiles, l'any abans, també era un apassionat de l'alemany, y també era un magnífic professor).

Quina sort vaig tindre amb la majoria de profes que em tocaren en la vida. Em van fer apasionar-me per matèries que tal volta uns altres m'hagueren fet avorrir.

Mireu aquesta frase d'Horace Mann:

"El maestro que intenta enseñar sin inspirar en el alumno el deseo de aprender está tratando de forjar un hierro frío"

Tot un himne per a vàries generacions:

Només temps

2009-04-11T20:47:00.005+02:00

Per molt insignificants que ens sentim; per molt que pensem que la nostra aportació al món no té la mínima importància, i que, fem el que fem res canviarà les coses ni molt menys arreglarà els problemes importants, no deuríem mai oblidar que de mica en mica, s'ompli la pica...

"Todo lo que hice en mi vida es sólamente una gota en el océano, pero me consuela pensar que si yo no lo hubiera hecho, al océano le faltaría mi gota"

(Teresa de Calcuta)

"El mayor error lo comete el que no hace nada porque sólo podría hacer un poco"

(Edmund Burice)

El temps que dediques a fer coses productives mai serà temps perdut. No ho oblides ;)

Em resulta fascinant

2009-03-19T15:34:00.003+01:00

Quan era petita em vaig quedar fascinada en saber-ne què existia un llibre nomenat "Les mil i una nits" i en conéixer la meravellosa capsa d'històries que contenia aquest.

I com la Sherezade va aconseguir viure, viure, continuar vivint, gràcies a la seua prodigiosa imaginació.

Als deu anys ma mare em va regalar un volum luxosíssim, amb sobrecoberta de mil colors, tapa dura y llàmines il.lustrades dintre seu.

Vaig començar a llegir-lo, i el meu cap fàcilment em portava a aquells evocadors noms -ara, malauradament coneguts :(-: Bagdad, Ishlamabad...

Després, al COU, a l'assignatura d' Història de l'Art, m'admirava l'horror vacui, i el poder eixir al carrer, dins del meu poble, per trobar-ne vestigis d'aquella enriquidora cultura.

Visc a un lloc aleshores habitat per musulmans. Les meues muntanyes van ser seues, ells van admirar el paisatge que admire jo a dia de hui, i de fet, les seues fortalees -encara que siga en forma de ruïnes-, dominen les Valls.

Al-, Ben-, el blat picat de La Vall, el secà, el torró, els minxos...

I... com Tchaikovsky, nascut a la fred, criat a la fred, va ésser capaç d'imaginar aquell món i transformar-lo en música?

Ací teniu la Dansa Àrab del Trencanous. Gaudiu:

Els bojos del poble

2009-03-14T13:32:00.003+01:00

A tots els pobles, en tots els records, hi ha la figura del boig del poble. Gent extravagant que sen's feia curiosa de menuts, amb eixa manera tan diferent de viure. Molts portaven roba estrafalària, colorins, anaven pel món sols, independents, passant de la resta d'éssers convencionals.

Ja de major, pense en eixes persones, i havent passat per més experiències que als deu anys (si no fora així, malament aniríem...), tinc que mirar-los amb altres ulls. I veig persones tal volta aturmentades, amb un passat, amb unes calfamentes de cap qui diu què desproporcionades, desembocant en la bogeria mateixa.

Solen anar acompanyats de gossos, mols gossos, i els seus ulls ho diuen tot.

Vull pensar que aquesta cançó va dedicada a una d'aquestes bojes:

I va també, una vegada més, per l'Ovidi.

L'encant de la senzillesa

2009-03-12T19:57:00.005+01:00

Vaig descobrir el Vicent Andrés Estellés allà pel 1989 -com no, amb el seu meravellós Llibre de Meravelles, valga la redundància-. D'ençà, sempre torne a ell d'una o d'altra manera. Per a mí representa el costumbrisme valencià, la senzillesa de viure, gaudir i sentir.

N'és un llibre petit, sense pretencions, amb eixa enquadernació de tapa blava de cartolina...

Vos deixe una de les meravelles que en eixes pàgines habiten:

Demà serà una cançó

Ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat
(Pere March)

Animal de records, lent i trist animal,
ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes
haver viscut alguna volta en alguna banda.

Felicitat suprema, l’hora d’escriure els versos.
No els versos estellats, apressats, que escrivies,
sinó els versos solemnes —solemnes?— del record.

Et permets recordar amb un paisatge i tot:
les butaques del cine, el film que es projectava,
del que no vàreu fer gens de cas, està clar;

i evoques l’Albereda, les granotes del riu,
les carcasses obrint-se en el cel de la fira,
tota València en flames la nit de Sant Josep
mentre féieu l’amor en aquella terrassa.

Animal de records, lent i trist animal,
ara evoques i penses la carn fresca i suau
per on les teues mans o els teus besos anaven,
la glòria d’unes teles alegres i lleugeres,
els cavallons de teules rovellades, la brossa
que creixia, adorable, de sobte, entre unes teules.

Animal de records, lent i trist animal.

Nota: V.A. Estellés no solia separar els seus poemes amb pàrrafs; no obstant això, he preferit fer-ho per facilitar-ne la seua lectura.

Campus Stellae

2009-03-09T13:56:00.007+01:00

Aquella va ésser una ciutat que em va deixar quasi tan al.lucinada com la mateixa Edimburg uns anys abans (Another time, another place...).

No són moltes les ocasions en què puges una costera de nit mentre sona de fons la versió tan manida del Sweet Home Alabama, ací feta himne pels Siniestro i nomenada Miña Terra Galega.

I si, al voltant d'eixa costera es veu la majestuosa catedral de fons, i és de nit, i la temperatura és la ideal, i la companyia és la ideal, l'instant esdevé màgia.

Diu una de les moltes llegendes:

En el Nord-oest d'Espanya, en la cèltica i verda Galícia, a la que els romans van cridar "Finis Terrae", per ser l'extrem més occidental del món fins llavors conegut, compta la tradició que va estar l'apòstol Santiago, com criden els espanyols a Jacob el fill de Zebedeo i germà de Juan l'Evangelista.

A ell li van ser adjudicades les terres espanyoles per a predicar l'Evangeli, i que en esta tasca va arribar fins a la desembocadura del riu Ulla. No obstant això amb poc èxit i escàs nombre de deixebles, va decidir la seua volta a Jerusalem.

Quan va tornar a Palestina, l'any 44, va ser torturat i decapitat per Herodes Agripa, i es va prohibir que fóra soterrat. No obstant això els seus deixebles, en secret, durant la nit van traslladar el seu cos fins a la vora del mar, on van trobar una barca preparada per a navegar però sense tripulació. Allí van depositar en un sepulcre de marbre el cos de l'apòstol que arribaria després de la travessia marítima, remuntant el riu Ulla fins al port romà, en la costa Gallega, d'Iria Flavia, la capital de la Galícia romana. Allí van soterrar el seu cos en un compostum o cementeri en el pròxim bosc de Liberum Donum, on van alçar un altar sobre l'arca de marbre.

Després de les persecucions i prohibicions de visitar el lloc, es va oblidar l'existència del mateix, fins que l'any 813 l'eremita Pelai va observar resplendors i càntics en el lloc. Basant-se en este succés es cridaria al lloc Campus Stellae, o Camp de l'Estrela, d'on derivaria a l'actual nom de Compostel·la.

Així ens la varen contar, damunt d'una teulada. Damunt la mateixa catedral venerada arreu del món. I eixa versió de l'origen del nom és la que prefereix quedar-me, ja que la trobe perfecta (encara què, pobre home, no mereixia un final tan tràgic :()

Estats d'ànim

2009-03-06T10:42:00.004+01:00

Estados de ánimo

A veces me siento como un águila en el aire.
-Pablo Milanés-

Unas veces me siento como pobre colina
y otras como montaña de cumbres repetidas.

Unas veces me siento como un acantilado
y en otras como un cielo azul pero lejano.

A veces uno es manantial entre rocas
y otras veces un árbol con las últimas hojas.

Pero hoy me siento apenas
como laguna insomne con un embarcadero
ya sin embarcaciones
una laguna verde inmóvil y paciente
conforme con sus algas sus musgos y sus peces,
sereno en mi confianza
confiando en que una tarde te acerques y te mires,
te mires al mirarme

Mario Benedetti

Continuarem endavant...

2009-03-04T16:53:00.004+01:00

Malgrat haver estat fora d'aquest blog d'alguna manera uns quants mesos, per allò d'ampliar horitzons i tal... aniré ficant alguna coseta de tant en tant, com feia abans... amb contagotes.

Comparacions tan odioses

2008-12-15T11:49:00.000+01:00

No sé si serà el temps aquest tan fred, o les últimes setmanes amb problemetes (menors) de salut, o només que la meua manera de ser ho porta, però porte uns quants dies sentint-me com una formigueta xicoteta i insignificant.

La raó d'aquest sentir és la meua odiosa mania de comparar-me amb els demés. No sé si tal volta siga excesiu perfeccionisme, però veig escrits, blocs, molt més interessants que el que puga ser mai el meu, de gent molt més interessant del que puga arribar a ser jo tota la vida, i això, en lloc d'encoratjar-me a millorar, o a aspirar a ser alguna cosa més del poc que sóc, em fa afonar-me, pensant que no tinc res a fer mentre hi haja gent que val molt més que jo.

I, per una altra banda, quan una (es pensa què) està curada de tots els complexos infantils i arriba a certa edat, encara a vegades, sabent que el que importa és l'interior, i tindre encant personal i tal i qual i Pasqual, veure persones que a primer cop de vista captiven als altres amb la seua bellesa física, i gràcies a ella trenquen les barreres interpersonales cinc vegades amb més facilitat que les del montó, et dóna què pensar, una altra volta...

I, com sempre dic, coneixem la teoria, peeeerò... ains la pràctica, qué difícil és aplicar-la, i més en dies com hui, en què l'espill encara et torna un aspecte exterior més lamentable de l'habitual.

Res, com sempre hem de pensar: açò també passarà.

En algun lloc comú ens trobarem...

2008-12-14T12:48:00.000+01:00

El temps en separa d'aquells que hem admirat, ficant trossos de buit espacial entre uns i d'altres. Naixem, morim, naixem, morim...; a vegades coincidim, altres ens haguera agradat fer-ho. Però queda el que s'ha deixat escrit. Les paraules se les endú el vent, els escrits romandran sempre per tota l'eternitat.

Mireu quins dos semblants tan diferents: l'amargor, la alegria; la desesperança, l'entusiasme, el turment intern, la intel.ligència emocional. Res a vore, i malgrat això, l'un va admirar a l'altre. I com que era llest ho va plasmar en paper, no conformant-se en dir-ho en veu alta a uns pocs elegits.

I nosaltres ara ho podem llegir:

Edgar Allan Poe

Pompas del mármol, negra anatomía
que ultrajan los gusanos sepulcrales,
del triunfo de la muerte los glaciales
símbolos congregó. No los temía.

Temía la otra sombra, la amorosa,
las comunes venturas de la gente;
no lo cegó el metal resplandeciente
ni el mármol sepulcral sino la rosa.

Como del otro lado del espejo
se entregó solitario a su complejo
destino de inventor de pesadillas.

Quizá, del otro lado de la muerte,
siga erigiendo solitario y fuerte
espléndidas y atroces maravillas.

Jorge Luis Borges

Melancolia

2008-12-13T12:12:00.000+01:00

Venia a escriure una entrada informal sobre els Teleclubs, ja que fa poc vaig tenir dues converses "interessants" sobre eixos locals tan típics, a vegades tan mensypreats i sempre tan autèntics.

Però no, he canviat de pensar per complet. Per què? doncs prefereixc no escriure-ho, què més dóna?

Parlarè ara de la melancolia. I de la que està causada per la sensació de perdre alguna cosa valuosa, extremadament valuosa. No sé, és una sensació que sol vindre d'un segon a l'altre, sense estadis intermitjos de sospita, sense donar temps al cap a acostumar-se, encara que, per una altra banda, i per culpa de (o gràcies), a la meua tendència al realisme, sempre espere que les coses bones s'acaben, i procure exprimir els moments i les vivències sent conscient en eixos mateixos moments, i em sorprenc moltes vegades fixant-me en les olors, en els colors, en les veus, perquè sé que només acaben de succeïr, una mil.lèsima de segon després, ja formaran part del passat i dels records.

I no hi ha res de dolent en refugiar-nos en ell, en ells. Al cap i a la fi, com és ben sabut, són el seu conjunt els que formen les vivències, la vida i les experiències.

I no deixa de resultar-me un capritx del destí que precisament parlara fa dues entrades del misteri i atractiu de la novetat i de la "vulgaritat" d'allò que veiem a diari. Curiós...

Això era.

Futuro cada vez más jíbaro (Mario Benedetti)

A medida que la distancia
entre el presente y el final se acortan
y el futuro se aclara y se enaniza
y se está un poco harto
de husmear en los residuos del pasado
uno valora y hasta mitifica
la fusión con el cuerpo del amor
y una que otra mirada que atravesó la niebla

aquellos que se aman o se amaron
saben que allí estaba la clave
la negación del acabóse
y por supuesto la vacuna
contra el maldito desamparo

en el futuro cada vez más jíbaro
no figuran feriados ni esperanzas
menos aún llegan explicaciones
de por qué cómo dónde cuándo

el borde lejos ya está cerca
el borde cerca es un despeñadero
hay que aprender a sentir vértigo
como si fuese sed o hambre

Sex in the City (jis jis)

2008-12-11T13:11:00.001+01:00

Al més pur estil de la sèrie eixa tan fashion (que no he vist mai, tot siga dit), ens vam reunir ahir per dinar la majoria de les que encara quedem al poble, en vistes a repetir-ho, si no mensualment (com va proposar la Raque), almenys fer-ho a cada canvi d'estació. I cada vegada que ens ajuntem ens adonem de la poca comunicació que hi ha entre nosaltres. A cada pregunta que llançava una a qualsevol altra, la resposta era per l'estil... ui!, ja fa tres mesos... ; fa més d'un mes; ja fa un any...

Sobren les paraules, menys pantalla i més telèfon!

Bellesa al nostre abast

2008-12-04T15:24:00.001+01:00

Vaig vore fa una setmana poc dalt o baix una pel.lícula que em va fer pensar en la importància de l'entorn físic a la nostra vida. La pel.li era "Cándida", i retratava, com tantes altres, els barris marginals, amb eixes finques "niu de abella" tan lletges i impersonals, amb eixes façanes brutes, el soroll de fons de les grans ciutats i la misèria (... i companyia).

I aleshores vaig pensar en eixa gent, en alguns drogodependents en potència, en persones sense il.lusió, sense feina, sense esperances, i els vaig ubicar mentalment a qualsevol altre lloc de la terra amb bellesa física.

Entorns on el veinat tira una maneta quan cal, amb les muntanyes o el mar als nostres ulls només alçant la vista cap a l'horitzó. En eixos llocs, els problemes pareixen menys problemes. La bellesa de l'entorn, medicina per a l'ànima, és gratuïta d'admirar, ens pertany a tots nosaltres.

I fa molts anys, a un dels entorns més lletjos que haja tingut que viure una persona, emmig d'una guerra cruenta i cerril (com totes les guerres), una xiqueta ja se'n va adonar. Li deien Anna Frank:

"El mejor remedio para quienes sienten miedo, soledad o desconsuelo, es salir a algún sitio donde puedan estar a solas con el firmamento, con la naturaleza y con Dios. Porque sólo entonces siente uno que todo es como debe ser, y que Dios desea ver a la gente feliz, rodeada de la sencilla belleza de la naturaleza. Mientras esto exista, y seguramente existirá siempre, yo sé que habrá consuelo para todas las penas, cualesquiera que sean las circunstancias, y estoy firmemente convencida de que la naturaleza brinda alivio a todos los pesares".

El món reial

2008-12-03T14:04:00.001+01:00

Aquest cap de setmana vaig estar una mica desconectada del món virtual, i encara que de tots és sabut que Allò essencial és invisible als ulls, que va dir Saint-Exupery al "Petit Príncep", cada vegada que el destí, l'entorn, les circunstàncies o la feina m'allunyen de qualsevol aparell amb monitor i conectat a la llum em replantege moltes coses, vivint com ho faig immersa en aquests móns tans plens de gent i d' informació.

Per a la majoria de nosaltres les rutines diàries, - llevat de aviar els nostres fills i a nosaltres mateixos per tal de començar jornades escolars i laborals-, passen per una revisió a tots els nostres lligams virtuals: xequegem el mail, enxufem l' msn o l'ebuddy, entrem als fòrums on participem... Jo mateixa m'he sorprés fent-ho a vegades sense gana, com una autòmata, com si fora una rentada de cara o de dents o una ficada de mug al microones carregat de lleteta sencera i Nesquik.

I aquestos dos dies, com deia, vaig aprofitar per parlar amb amics que feia temps que no veia, per entrar a llocs on feia temps que no entrava, i sobretot per tindre una conversa prou desfogadora amb una amiga de fa molts anys davant d'un grup be abondós de picadetes variades (per una altra part, què bò estava el menjar!).

I em va passar pel cap que si en eixe moment totes les xarxes virtuals es trencaren per sempre, realment continuaria tenint contacte i interessant-me per tots aquells que han arribat a tocar-me el cor d'una o d'altra manera; per tots aquells que tinc a una Agenda de paper amb les seues adresses o els seus telèfons fixes.

No tots els que he conegut durant aquests anys "d'amistats" virtuals s'alegrarien si de veritat alguna vegada els cridara i els diguera: xé, què vaig!! Sé què inclús a alguns els cauria el món al damunt. Però hi ha uns pocs que sé que em dirien: benvinguda, vine quan vulgues.

I aleshores ja no hi hauria que separar entre món reial i món virtual, perquè tots ells entrarien a la mateixa categoria: simplement la d'amics.

PD: Perdoneu la poca inspiració, Lady K m'ha obligat a escriure :P

Chocolat o la Tolerància

2008-11-23T18:06:00.000+01:00

Pel.lícula tan deliciosa com el nom. Actors fantàstics, com no podia ser menys tractant-se de Juliette Binoche, Judi Dench i Johnny Depp.

Unes poques paraules defineixen la lliçó que vol donar-nos:

"No podem anar per ahi medint la nostra bondat per allò què no fem, per allò de què ens privem, per allò a què ens resistim i per aquells als qui excloïm.

Deuríem medir la bondat per allò què abarquem, allò en què creiem i als que acceptem".

Sobre el victimisme, l' auto-marginació i el vampirisme emocional...

2008-11-22T10:02:00.000+01:00

No hi ha dia, per erre o per bé, que no em vinguen al cap eixe tipus de gent, malgrat que jo he pogut pecar a vegades d'eixa tara, i almenys ho reconec, i reconec també que procure adonar-me'n a temps i canviar el xip de la tonteria, que no sóm el melic del món, home ja!! (Loles León dixit)

Anem a parlar dels especímens ambs qui m'he creuat ja a l'edat adulta (que pareix mentida, als meus trentaitants):

Els que tenen complexe de mediocres però amb mala llet i enveja solapada:

Es consideren mediocres, inferiors. Es dirigeixen cap a tu amb intencions amigables i de simpatia i tendresa. Quan ja han captat la teua atenció, pareix com si la responsabilitat de tot el que succeïxca en eixa relació fora teua (a tu tal volta et consideren "superior"). Atenció: no superioritat intel.lectual ni acadèmica, sino superioritat emocional.

És fàcil per a ells mostrar-se com necessitats d'afecte, i deixar que sempre sigues tu el que els crides per telèfon, els òbrigues el Msn o els envies algun mail. Ara, cuidao el dia que no ho fas, perquè com deia el llibre aquell, Arde París!!.

Pareix que ells no són conscients què tu també penses, també plores a vegades, també et sents sòl, també t'agradaria que et malcriaren. No, ells sempre estan pitjor que tu.

I sempre que sen's creua un vampir d'aquestos la cosa sol acabar igual: malament.

M'explique amb un exemple viscut per mi, no cal anar molt lluny:

Persona amb qui tens una relació més o menys cordial via internetera. En una d'aquelles, parlant de tot un poc, et diu: - és que tu ets més popular que jo, a tu la gent t'estima més... ; La primera reacció teua és de sorpresa monumental: No, disculpa, reina, no perquè jo faça més soroll que tu significa que siga més popular, estàs molt equivocada. Com més parles, més n'erres, i precisament puc suscitar més antipaties que tu perquè parle el triple.

Després, quan ja estem acabant la conversa, li dic: mira, no és per res, però anem a fer una cosa, la propera vegada que t'abelleixca parlar amb mi, no dubtes en picar el meu nom; m'agradaria que em donares eixa sorpresa, ja que sempre et salude jo i agrairia que de tant en tant em saludares tu, no sé, per variar encara que fora...; resposta: ei, és que com tinc por de destorbar-te... (excusa principal dels còmodes). Eixe tindre por de destorbar-me dic jo que implica que ella pensa que el que estiga fent jo és més important que el que estiga fent ella, o que jo sóc algú important a qui demanar audiència, no sé...

La cosa és que, després de acomiadar-nos afectuosament (a Nadal farà un any), esperes i esperes i esperes, i tornes a esperar, i encara a hores d'ara segurament estaràs esperant, com aquell que diu.

Fa rissa si et pares a pensar, sempre hi ha que buscar-li el punt còmic a les situacions, però... quina conclusió s'ha de traure d'açò?

La suspicaç in extremis:

Tens una relació més bé cordial i diària, i comenceu a intimar, però arriba un dia en que no la saludes per qualsevol motiu exògen, i abans d'utilitzar "la navaja de Okcham", i sense parar-se i pensar els vertaders motius: una malaltia, més feina, problemes familiars, un viatge... , pensa que si no li parles és perquè "no és sant de la teua devoció". Una altra volta eixa persona et dóna a tu el poder, com a les pel.lícules de ciència-ficció, Tú tienes el poderrrrr !!

Ambdós maneres de ser porten a l'auto-marginació pel què respecta a la gent amb qui es relacionaven fins eixos moments, o siga, l'última mona, o siga, tu. És a dir, deixen de parlar-te però no per vies naturals (a vegades coneixem gent i el temps ens separa sense traumatismes), sino forçades, i amb acumulació de resentiment. I, el que és pitjor, resentiment per a les dues parts, que és el més trist.

Correspon aquest tipus de gent al conjunt d'encaradissos, que quan t'exprimeixen tot el suc passen a la següent "víctima"?

En fi... va dir Catón:

"Quan un té motius de queixar-se d'un amic convé separar-se d'ell gradualment, i deslligar més bé que trencar els llaços de l'amistat".

Aquell divendres al Rhin...

2008-11-14T20:27:00.000+01:00

Era una nit de temperatura agradable i ambient festiu a Santiago de Campo de Estrellas. A Las Marías ens reunírem un grup de gent excepcional; la gran majoria no ens havíem vist mai en persona. Però qué importava això? Els rostres de rialles nervioses, ansioses i felices ho deien tot: es pot dir que aquella image simbolitzava la felicitat i l'alegria.
Res tenia que envejar aquella estampa d'un grup de persones de diferents punts d'Espanya, adults, cadascun d'ells amb els seus problemes, uns més seriosos, els altres més lleus, a l'imatge d'un bebé o d'un paisatge bonic. Aquella gent formava una miscel.lània d'inquietuts, de curiositat per la vida i, sobretot, d'alegria, que feia goig, i tant que sí!
Buscant bar, entremesclats pel carrer d'eixa ciutat tan preciosa com històrica com festiva, anàrem a parar a l'únic lloc on ens acceptaren per sopar (erem una vintena i eren les onze ja de la nit!!).
Veus madrilenyes, castellanes, asturianes, gallegues, valencianes... formaven un conjunt d'un colorit d'allò més original.
Però l'alegria, aquesta és la paraula clau, va ser la que ho va fer tot senzillament... perfecte.

Benvinguts

2008-11-04T20:05:00.000+01:00

Benvinguts els que sempre tenen un somriure a la cara, els que saluden a tothom pel carrer, els que donen les gràcies, els agraïts (pareix el mateix però no ho és, jeje), els educats, els que tenen curiositat per saber, els bons lectors, els sensibles, els amables, els solidaris, els que agrupen, els que uneixen, els que fan el rogle gran en lloc d'acotar-lo, els tolerants, els indulgents, els ecologistes, els respectuosos, els melòmans, els cultes, els sinzers, els modestos... les bones persones.

Stop!

2008-11-04T19:43:00.000+01:00

No als hipòcrites: aquells que per un lloc estan rient-se amb tu i per l'altre estan rient-se de tu.

No als falsos: aquells que diuen que sempre els agrada tot el que fas, que sempre estan d'acord amb tot el que dius. Desconfie cegament d'aquest tipus de gent, que precisament quan el destí els desvia, i partiu cap a camins diferents, són els primers als qui no agrada res del que fas i que mai estan d'acord amb res del que dius.

No als malpensats, als qui els molesta que no els parle. Això només em porta a pensar que, per eixa regla de tres, si ells a mi no em parlen és per deixar-me caure que estan enfadats.

No als vampirs emocionals. Et contagien el seu mal rotllo, els seus sentiments d'inferioritat, absorbint-me la teua energia positiva, que merma poc a poc en la seua presència.

No als encaradissos, als que no són capaços de veure l'acció sense fixar-se en qui la fa. Als que miren qui ho diu abans que qué diu.

No als falsos amics. Els que s'encaren només quan estan avorrits, els que et diuen que eres allò, que eres el més, la més... i que encamant només tenen excuses a l'hora de la veritat.

No als desagraïts, que en l'era de la comunicació, tal volta l'època en que menys costa quedar bé, amb ordinadors, mòbils i telèfons fixes al seu abast, no són capaços de perdre un segon del seu temps per dir només: hola, o gràcies.

No als diplomàtics. És del tot impossible quedar bé amb tothom. Hi ha que recordar que, per a quedar bé amb algú, a vegades has de dir que no a un altre. Sinceritat abans que res.

No als classistes, a la prepotència dels qui es creuen més per tenir més estudis, que volen continuament rectificar a l'altre al.ludint que la seua font és més fiable que la teua.

No als maltractadors: de xiquets, de dones, d'animals, de gent feble.

No als insolidaris, als egoïstes, als masclistes, a les males persones.

Tothom som d'algun d'aquests tipus en menor o major mida en algun moment de la nostra vida.

Cal identificar el moment per a respirar fons, mirar cap amunt... i canviar el xip.

La resta ens ho agrairà. Nosaltres també.

Aquell món que era el meu món...

2008-11-03T10:05:00.000+01:00

Quan vaig descobrir l'Esther, tindria tal volta onze anys, potser inclús deu, i eixa diferència d'edat de dos, tres anys entre ella i jo em feia veure el que li passava, la seua vida, com potser una mena de esbòs del futur que m'esperava.

Com jo, ella era del muntó; com jo, sempre tenia algú a qui comparar-se i sortir mal parada. Com jo, el seu amor sempre pareixia impossible: Sí però... no; Aiii, quasi, però...

Les seues frustracions, felicitats i decepcions foren també les meues, complint-se els auguris que ja es veien vindre.

I per cosa d'edicions i de viure a un poble on no arribava tot en quant a publicacions i llibres, li vaig perdre la pista sense saber ben bé com acabava la seua història, si finalment Juanito acabava enamorant-se d'ella, o si finalment ella aconseguia oblidar-lo.

Tots els xiquets i xiquetes del món deurien de tindre herois o anti herois als qui seguir, referències fictícies, al.licients en forma quadrada i plenes de fulles de paper, amb eixa oloreta de nou.

Hi ha llums que mai s'apaguen

2008-11-02T23:20:00.000+01:00

Escoltar-los em fa retrocedir als anys vuitanta, a l'institut, més concretament a 2on de BUP, ves tu a saber per què¡¡

I de veres, he de confessar que deuria haver conegut a determinada/des persona/es en eixos moments a L'Om, escoltant aquesta cançó, i parlant de l'idioma anglés, que tant m'apassionava ja aleshores.

Tal volta no hauria desviat la meua atenció i avui seria una feliç professora d'anglés... o no.

Homenatge als meus animalets

2008-10-24T22:20:00.001+02:00

A tots vosaltres, als cinc éssers més purs que vaig conéixer, i que em vareu fer millor persona:

Skippy:

Què afortunat vares ser, no ho saps bé. Arribares a una casa plena de xiquets; perquè xiquets hi havia a tota hora, de sis anys, de deu i de catorze. Tant els meus germans com jo cresquérem sempre amb amics, amb cosins, amb veïnats... i tu hi vas estar eixe temps. Els temps de les correries cap a l'Era, on abans triaven l'arròs i ara -coses de la vida- hi ha una escoleta i una oficina de turisme; el temps del Monopoly, del Tragabolas, dels Geyper-mans.

Visqueres poc, però fores feliç, galandran. Tots t'estimàvem. Salva el que més t'ho demostrava (sempre tenia els braços plens d'arrapades). I quan vas menjar verí o matarrates ves tu a saber d'on, i la mare et va ficar dins del tambor de Colon cilíndric, vas fer arribar el silenci.

Recorde molts detalls d'eixe dia. Rafa va romandre estona i llarga dins del quarto de bany plorant. Skippy, eres un gatet comú, atigrat, gris. I Rafa i Salva et van fer una creueta de fusta amb el teu nom; encara ho recorde com si fos ara mateix.

Perla:

Vaig arribar a desenvolupar fòbia als gossos. De tal manera que els meus tios tenien que lligar el Micky al tronc de la morera a la platja perquè em feia pànic veure'l. I aleshores, un estiu, quant jo tenia quatre anys, arribares a la nostra casa. Eres una boleta de pèl beig, un dels meus colors preferits.

També tu vas ser afortunada, ja que encara vas arribar abans que el gatet. Però vas tindre més sort, ja que te'n vas anar més tard que ell. Formares part de totes les nostres aventures infantils fins que vaig complir catorze anys. Parires dues vegades, fent-nos partíceps de la meravella que és la vida, veient els teus cadellets.

I em maleïsc perquè els teus últims dies apenes et vaig fer cas. M'ho tindràs que perdonar, estava a una edat "burra", i m'abellia anar amb les amigues a jugar a la repla. I no n'era conscient què eren els teus últims dies. Pensava que mai em deixaries, tu que m'havies canviat per complet la meua actitut cap als gossos. No vas fer soroll, discretament i serena vas desaparèixer. Quan vaig preguntar per tu ja feia unes hores que se t'havien endut. I eixes hores no vaig reparar en la teua absència.

Però sàpigues que per a mi vas ésser la primera.

Morgan:

Gos preciós, quina meravella vas ser!. Grandot i pelut, el pastor alemany més bonic que mai havia vist. Tothom es girava al teu pas; tothom et volia veure de prop i tocar. Eres noble, atrotinat, simpàtic.

I malgrat això, vas ser el que més mala sort va tindre, mecaguen la mar! Vull que sàpigues que no et vam allargar l'agonia. Nosaltres teníem totes les esperances de que isqueres d'eixa. I saps que romaníem turnant-nos a la teua cuna perquè no estigueres sol quan veies que volies aixecar-te i les teues cames de darrere no et responien. Elles van anar morint-se i matan-te poc a poc, però el teu cos i la teua cara seguien sent precioses, mare meua, i tant!

Prendre aquella decissió als teus tres anys de vida va ésser duríssim, no ho dubtes mai. I mira que ho vam intentar, però al lloc on anares et volien jove, no se m'ho ocurreix més explicació.

Menut:

Dins d'una bossa d'esport, a una casa amb adolescents i joves, arribares des del barri o carrer de Mascarell a València un divendres a la poqueta nit. Salva t'havia portat amagat al tren tot el camí, i després al bus. Saps que li apasionaven els gats; i per això no va poder resistir-se a aquell gatet blanc i negre de cap gran i ulls verds que el seguia tot el camí pels carrers del Cap i Casal.

Fores la debilitat de mon pare, bé ho saps. Quan arribava de fer feina a la nit cansat i brut, sempre estaves a la porta esperant-lo, com un gos. I ell t'ho recompensava, dedican-te totes les dies el poc temps del que disposava d'una estona llarga de carícies mentre tu ronronejaves.

Tu sí que vas viure. Lligares amb totes les gates de la contornada; anares a l'hospital d'animals vàries vegades, miràvem que et mories, i sempre tornaves a la vida.

Consumires les teues set vides, aprofitant-les al màxim. I eres tan passota que, fins i tot, algun estiu vas decidir no tornar al poble i quedar-te sol a la caseta de la mar, i inclús el cas contrari: nosaltres a la mar, tu al poble. Et penses que no sabíem que el volies era dur-te als teus amics i muntar-vos bones festes?

Quan va passar el temps des de la teua última escapada i vam vore que no tornaves ja ens olíem que no era com les altres voltes.

I diuen que no es pot saber si algú és mort fins que no es troba el cos. I mai trobàrem el teu cos. Potser encara ets viu? Fantasiege amb eixa possibilitat, ara tindries setze anys, tampoc és tant, no creus?

Rulla:

Quan et vam portar un diumenge humit de la tardor, tu que havies nascut un vint-i-set d'agost, eres la coseta més bonica que mai havia tingut a les meues mans. També, com Perla, tenies el pèl d'un color que m'encanta. Eres color xocolata, els teus ulls erem àmbar i el nasset d'un marró més obscur. Eres preciosa, Rulli.

El teu caràcter dolç i amorós ens va fer a tots els de casa canviar. Mon pare et comparà amb un àngel, dient que havies vingut com un regal. I la veritat és que jo no vaig ser la mateixa que abans després de la teua visita al món.

Les teues bregues amb Menut eren d'antologia. Quanta vida eixos dies! Mira que li tenies mania, i ell estava abans que tu!! però ereu tan diferents, ereu ell tan gat i tu tan gosseta, que no podieu per menys que comportar-vos com a tal: com el gos i el gat.

Quina mala passada em vas fer anan-te'n. Ja pensava que ens havia arribat l'hora de què un animalet ens durara més anys, i n'estava convençuda de què així seria. No parava de repetir-ho: aquesta està saneta, aquesta viurà vint anys...

I no va ser així. Per anar-te'n tu vaig emmalaltir jo, causant-me un nus dintre del pit que m'impedia respirar con toca.

Saps que no volia anar a casa els meus pares eixes setmanes. Que el moment d'obrir la porta i no veure't se me feia insuportable. Mai una absència m'havia causat tant de dolor, i tampoc volia anar a la platja. Els estius ja no serien el mateix sense tu, sense veure't prendre el sòl panxa cap amunt i rascar-te, feliç.

Perquè vas ser la gosseta més feliç. Estàvem destinats a coneixer-te, a que entrares a les nostres vides i ens feres tant de bé.

Des d'ací: gràcies, cotiua.

Cova del Rull

2008-10-23T09:41:00.000+02:00

Entrar dins i emocionar-me, tot una cosa. Quedar-me absorta en els meus pensaments, rodejada de quaranta persones i malgrat això, sentir-me sola, gaudint jo sola de la bellesa. Escoltant el silenci de la natura només trencat per la caiguda pausada de les gotes de pluja; pensant que eixe lloc està així des de fa milions d'anys, imperturbable. I que nosaltres venim i ens n'anem, però ella romandrà així per tota la eternitat.

Una experiència totalment recomanable.

La natura, una vegada més, demostra que està per damunt de qualsevol obra d'art feta per l'home.

Oscar Wilde

2008-10-17T10:14:00.000+02:00

Mireu-lo: una image val més que totes les paraules que hi puga escriure sobre ell.

Si un fet em dóna ràbia és que ell mai no va saber el que va arribar a significar una vegada mort, soterrat i desaparegut del tot. Rebel, intel.ligent, cínic, nascut tal volta a una època que no era la més adient per a la seua ment lliure i sense prejudicis ni per a la seua llengua sense fre.

Deixe ací un petit homenatge ficant algunes frases genials que digué:

"L'únic deure és el deure de gaudir terriblement"

"Com no va ésser genial, no tingué enemics"

"Viure és el més estrany d'aquest món, docs la major part dels homes no fem altra cosa que existir"

I l'última, que encara que la digué ell, a ell li la dedique:

"Millor ser un cohet caigut que no haver resplendit mai"

Tu sempre vas brillar, Oscar, no has de preocupar-te per això!!

De visita a l'Aldea Gala

2008-10-13T12:02:00.000+02:00

Aprofitant el pont pontós de divendres passat, i seguint la norma que tenim (no escrita), de ara tu, ara jo, ara tu, ara jo... vaig rebre la inestimable visita de Amaia, Cris i Pere.

L'oratge no acompanyava, cosa que ja intuíem, però això no va impedir una dinadeta i una sobretaula còmoda i entretesa. Teníem altres plans com anar a visitar les meravelloses Valls, però escolta, cap problema!, després de dinar a L'Om, lloc emblemàtic on els hi haja, vam acudir a L'Ona (quants records ambdós llocs per a mi, ains...). D'allí, cap a la Casa de la Cultura i el Museu.

Com vegeu, poca estona, mal oratge, però dia ben aprofitat.

No cal que diga que, amb aquesta gent, encara que fora sentats damunt d'un marge de pedra menjant dues taronges, ja que la companyia és el que importa.

Ara, ja sabeu el que pertoca... ens veiem a les Valències prompte!

Una... de l'Oest?

2008-10-07T15:16:00.000+02:00

Acabe de veure (de nou): Jeremiah Johnson:

Com bé diu un amic meu, la natura a vegades és tractada com a personatge al cinema, inclús com a personatge principal. Aquesta pel.lícula n'és exemple, com també ho serien Into the wild, o Master and Commander... (sent haver-me apropiat dels teus exemples, turista accidental)

És un plaer per als sentits veure aquesta mena de cinema, enriquir el nostre cervellet, embellir els nostres ulls reflectant en ells aquells meravellosos paisatges nevats de les Muntanyes Rocoses i deixar gaudir els nostres oïts amb els remors dels rierols, del xiular del vent fred i el grall de les àligues, que ens obliguen a mirar cap al cèl i ser conscients què tota eixa bellesa ens pertany d'alguna manera, i que hem de tindre cura d'ella.

I que hem de intentar ser encara que siga una miqueta ecologistes, procurar-ho només.

Pense que tot açò val realment la pena. I veure aquesta pel.lícula val la pena, i intentar comprendre perquè una persona poc desitjar intensament la soledat i fugir de la vida còmoda anant-se'n a viure a les a vegades hostils muntanyes.

Tants i tants interrogants...

Una joieta que us recomane.

Octubre

2008-09-23T11:25:00.000+02:00

Sempre m'ha agradat el mes que vaig nàixer. El mes de la tardor, del canvi de roba, de les fulles caigudes, del col.legi en horari normal, de tornar a la rutina que tant m'agrada.

Els U2 li van dedicar una cançó:

Octubre
I els arbres es queden nus
de tot el que portaven
qué m'importa?

Octubre
I naixen els regnes i moren els regnes
però tot el món continúa endavant
continúa endavant

Into the Wild

2008-09-17T09:11:00.000+02:00

Ací es va titular "Cap a rutes salvatges"

Havent llegit feia tan poc temps Walden, i amb eixa idea de la recerca de vida fora de la nostra cotidaneitat, de respirar en espais immensament més oberts que els que respirem habitualment, veure aquesta peli ha segut ja el súmmum.

Una ensenyança del principi fins al final. Els detalls de la peli en sí, tals com fotografia, música, guió... són immillorables; però jo sempre acabe quedant-me amb la història, amb el "meollo", i ací la història és la mateixa utopia tantes voltes repetida i poquíssimes voltes aconseguida que hem tingut la majoria d'éssers humans.

Hi ha diàlegs i frases que són certament mereixedors d'escriure en paper i col.locar a la tauleta de nit. Em quede amb això de que la felicitat és millor quan és compartida, i hi ha que sortir i veure el món.

El fet de nomenar els diferents estadis del viatge com si es partira d'un naixement físic em resulta preciós.

La necessitat de viure intesament, el dit de la vida als anys contra els anys de vida, la recerca de la individualitat a l'Univers... tot açò li dona un atractiu general. Però per a mi, a aquesta història hi ha un petit defecte, si és que es pot dir així, i és que Chris no busca només com a únic fi, sino que fuig, abans que res, fuig. Aquesta matització és la que li dona amargor a la seua empresa, i la que el fa aturmentar-se en alguns moments.

I, una vegada més, la tremenda tristor que causa el fet què la majoria dels somnis moren d' inanició, fet perfectament simbolitzat a la peli, malgrat basar-se en fets reals.

On està la meua ment?

2008-09-14T23:34:00.000+02:00

Tant de dir-ho, tant de dir-ho, i encara no l'havia ficada, ainssss.

Ací la teniu, la meua cançó prefe:

Where is my mind, dels Pixies:

Para!

Amb els peus en l'aire i el cap al sòl
Intenta aquest truc i gira, sí
El teu cap s'enderrocarà si no tens res dins
I et preguntaràs a tu mateix:

On està la meua ment? On està la meua ment?
Sortint de l'aigua, la veig nadant...

Amélie

2008-09-10T22:31:00.000+02:00

Que per qué una pel.lícula pot canviar la manera de pensar d'una persona tal volta siga assumpte de "meigues". D'ençà que vaig veure aquesta meravella que alguna coseta dintre meu es va moure, i no ho va parar de fer fins ara, que continúa movent-se.

Preciositat d'història, preciositat de protagonista, de fotografia, de música, de tot, de tot, de tot.

Com la màgia viu dintre de nosaltres, i com hi ha persones capaces de plasmar-la per a què tothom la gaudeixca.

Evocacions

2008-09-08T10:57:00.001+02:00

Correria l'any 1989, tal volta principis dels 90, no ho recorde amb exactitud. El que recorde és que anava a 3er de BUP, i Tomàs ens havia manat com a única tasca una poesia. Aquell va ser un any diferent en quant a la llengua; era un professor atípic que només volia formar bons lectors i passables escriptors.

I ahi que, mentre esmorzava a la creu del Passeig Cervantes, que algú ho va recordar. I jo no havia escrit res. I com que sempre hi ha algú que trau "al pati" una carpeta i un boli, allà que em vaig ficar. I va resultar açò;

Evocacions

Encara continuava al mateix lloc
el perfum de gesmil per tot arreu
abans tanta alegria, tanta gent

Però ara tot desolat, buit, trist
vaig veure el vell retrat, el vell cofre
fins i tot vaig sentir el tic-tac del rellotge

Les velles escales, les corcades baranes
el corredor il.luminat,
més enllà, el vell balcó lloc de reunió nocturna: "que vé la tia!"

A la dreta, el dormitori, dossel senyorial
l'armari, el tocador... ja no hi estan
algú sel's ha emportat, a qui li importen ja?

La rama del vell xop arriba ja a la finestra
però ha arribat tard
quantes bacades inútils..., si haguera estat abans!

Vaig notar que algú em cridava
no podia ésser, estava sola
una veu de fora em va traure dels meus records
no havera baixat mai, tan bé estava...

Algun dia hi tornaré
queden encara moltes coses que desenterrar.
Em sent impotent
els vells temps ja no tornaran...

Tenia un recadet...

2008-09-03T22:48:00.000+02:00

... d'un xicot de Vilamarxant.

Ahí va el meu Meme:

Peli: Amélie (no podia ser altra).

Cançó: Where is my mind, de Pixies.

Llibre: El amor en los tiempos del cólera.

Alguna cosa que em done rábia: bufff, la gent hipócrita.

Alguna cosa que m'agrade: llegir, fins i tot les etiquetes dels pots de sabó, de xampú, de detergent...

Plat preferit: per exemple la truita de creïlles, el xinés, la pizza, la paella, l'entrepà de llomello amb albergínia i formatge.

Beguda preferida: mistela sense gel, sidra, burret amb cola, fríiiiiiigola.

Col.lecció: col.leccione experiències, que no és poc.

Raresa: tot em sobra, excés de minimalisme, agafar objectes amb els dits dels peus, menjar els tramussos amb pell, no depilar-me el bigot (no es penseu que no és estrany, quasi totes les dones que conec ho fan).

Desig: sempre, sempre, ser feliç sense fer mal a ningú. Encara que és força difícil a vegades que ningú no pateixca.

Galicia Calidade

2008-08-31T23:35:00.000+02:00

El títol ho diu tot, no puc expresar amb paraules la meravella de gent que m'ha rebut a eixa terra adorada per mi d'ençà que tinc ús de raó. Quí m'havera dit a mi que en menys d'un any hi aniria dues vegades!

Bò, he visitat i viscut a Vigo (a dues cases diferents), Ourense, Chantada... He vist la Ribeira Lucense, Baiona, Cangas do Morrazo, Moaña, el pont de Rande (jeje). Però rés de tot el que he vist hauria segut el mateix sense la extraordinària companyia amb la que he gaudit aquests cinc dies inoblidables. Javi, Martiño, Pachi, Maruxiña, Rocío (ordenats per ordre de vista). Cinc gallegs, dos de Vigo, un d'Ourense, l'altra de Chanta i la Ro de Lugo.

I tots van agafar el cotxe per estar tots junts, mai els ho agrairé el que pertoca, mai...

Rialles, anècdotes, records comuns (El Informal...), inclús va haver un moment Master & Commander amb comentaristes d'excepció!!!

Xinés, arròs amb pollastre, Trivials, Tele-Tortilla, Macarrons gratinats, tapes (pementeirosssss), italià, pa amb tomaca...

Creuar la Ria, observant el cèl encapotat, escoltar a tota hora les gavines. Mare meua, mai no acabaria.

Menció especial a la gent que es va molestar en trucar-nos per preguntar com ens ho estàvem passant: Amaia (Béteraaaa), María Deyanira (una besada, guapíssima), Pere, el Koma (ains, cosí, quatre telèfons diferents, nya nya...), els sms de Carmen B i Rosamary (una altra vegada serà, no sé on ni quan, però serà, clar que sí). Una besadeta molt especial també per al Mini-kuato, el xiquet dels ulls preciosos: Álex.

Sempre ho dic quan estic a flor de pell, però ara amb més motiu si cap: vos portaré sempre al meu cor, meus.

Quina veritat!

2008-08-20T13:16:00.000+02:00

... i no la tenim present a tota hora.

Poema de Jaime Gil de Biedma:

No volveré a ser joven

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
- como todos los jóvenes,
yo vine a llevarme la vida por delante

Dejar huella quería y marcharme entre aplausos
- envejecer, morir,
eran tan sólo las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Rastrejar...

2008-08-19T12:01:00.000+02:00

Aquest estiu he redescobert el plaer de rastrejar.

Vaixelles, lamparetes de nit, taules, marcs de fotos, capsetes decorades... ; em fa goig pensar en l'origen d'aquestes peces úniques i precioses. Tal volta vinguen de cases victorianes angleses (vist la nacionalitat de la majoria de venedors), o de cottages, o tal volta del Tirol...

Quan agafe entre les meues mans un objecte que m'enamora a primera vista, pense en tot aquest valor afegit que hi té, del que careixen els objectes comprats nous a la tenda. Eixa individualitat i eixa història desconeguda em fan assaborir-lo més encara.

I sóc una mica més feliç.

Canviar de vida

2008-08-01T12:03:00.000+02:00

Pensem que és fàcil canviar de vida, que si un cop de destí ens donara la oportunitat de poder donar un gir a les nostres rutines, seríem diferents, millors, obviaríem errades del passat i miraríem cap avant com a persones noves.

Però ahhhh!!!, il.lusos!!, aquesta novel.la ens mostra que no tot és tan fàcil, amb l'exemple del protagonista, el Mattia Pascal.

Absolutament deliciós, narrat de forma àgil, fresca, graciosa, mediterrània, italiana...

Gran paradoja la que ens narra Luigi (la seua manera de escriure m'incita a tutejar-lo): no podem ser mai lliures del tot. La utopia de la llibertat sempre hi troba un lligam, encara que siga subtil i transparent. Per molt que ens dolga, som el que vam ser, encara que ens canviem físicament, psíquicament o d'estatus. El que som va amb nosaltres com un apèndix més del nostre cos.

Ací, per exemple, una de les primeres sentències, per anar obrint boca a la peculiar manera de vore el món de'n Mattia:

Y olvidamos a menudo y voluntariamente, que somos unos átomos infinitisimales, a fin de respetarnos y admirarnos recíprocamente, y somos capaces de vérnoslas por un trocito de tierra o de molestarnos por ciertas cosas que, si estuviéramos verdaderamente compenetrados con lo que somos, nos habrían de parecer miserias incalculables.

Seguim després per la seua catarsi personal:

Así leí un poco de todo, desordenadamente; pero especialmente libros de filosofía. Pesan mucho, pero quien se nutre y se los mete en el cuerpo, vive en las nubes (...). Me desbarataron el cerebro, ya de por sí extravagante.

Quan estrena la seua ansiada nova vida, les seues primeres impressions:

Estaba solo, muy solo, como nunca habría podido estarlo en la tierra, desligado, al presente, de toda ligazón y de toda obligación, libre, nuevo y absolutamente amo de mi, sin en rastro de mi pasado y con el devenir que podría forjarme a mi gusto delante de mi. (...)

Muy bien, paciencia: me armaría de una discreta filosofía sonriente para pasar en medio de esta pobre humanidad, la cual, por más que yo pensara en esforzarme, me parecía difícil que dejara de parecerme un poco ridícula y miserable.

I qué em dieu d'aquesta escena, on es desfà de la seua alliança matrimonial...

!He aquí un resto de la cadena que me ligaba al pasado¡ un anillo pequeño, ligero, y con todo, tan pesado¡

Una de les millors frases, sense dubte:

La ilusión, gran vendedora, gran vendedora de vidrios de colores.

I ací la conclusió final, la que l'obliga a plantejar-se el seu retorn al món dels vius:

Muy bien, estoy muerto de veras. ¿Muerto? Peor que muerto (...) los muertos no pueden volver a morir y yo sí: aún estoy vivo para la muerte y muerto para la vida.

Com a conclusió, una obra mestra, un referent per a quan sen's passe pel cap eixa idea d'anar-nos-en i començar de nou en un altre lloc.

Pensat i Fet

2008-07-24T16:05:00.000+02:00

Bò, hi ha que vore com a vegades les millors coses succeïxen sense planificar-les, pensat i fet, que diem els valencians. Enmig d'una teranyina de coses al meu cabolet, més tristona que contenta, m'havia decidit a anar a passar el cap de setmana a les Valències, aprofitant que l'Il.lustre Koma venia des de Salamanca a veure el seu germà. La veritat és que, al principi, no sabia ben bé siquiera si ens voríem, ja que ell tenia la seua agenda ben pleneta, i em sabia greu cridar a la resta de la gent i ficar-los en un compromís. Pensava pujar-hi de tota manera i canviar d'aires.

En açò, mira tu, de repent (... un estrany, jeje), vaig rebre la cridada telefònica del vigués dient-me que se'n venia a València a visitar-nos, i jo, que estava en un Stand-By que ja durava prou, em decidí a cridar al Koma, que estava amb la Mabel, i després al Pere i a l' Amaia.

Tothom acceptà encantat, i escolteu, el millor encara estava per vindre: Martiño s'apuntava al Road Trip!!

Bò, l'alegria ja va ésser d'antologia.

I sobre els dies allí, no tinc paraules: eixes rialles al Mercat de Colom, eixes converses sempre interessants, la meravellosa nit a la terrassa de la Mabel mirant Júpiter i la Lluna de València..., diumenge al Palmar, a Alboraia..., conéixer Ana i Salma, dos noves incorporacions meravelloses i plenes d'alegria. Uf, tantes coses, tantes sensacions.

En fi, l'eco d'aquesta trobada (ja d'amics, clar) durarà fins un parell de mesos, no dic mentides.

Mentrestant: Més lluny, hem d'arribar més lluny!!!

Master & Commander

2008-06-24T16:43:00.000+02:00

Surcar la mar, respirar sal, escoltar gavines...

Un geni

2008-06-21T10:05:00.000+02:00

No puc menys que deixar plasmar, en sentit homenatge, el GENI que és (mentre encara puguem gaudir dels seus films i de la seua filosofia vital, no s'ha de parlar en passat... Charles Chaplin.

Ell és el major exemple de com les idees han estat sempre dintre de la ment humana, de com sempre hi ha hagut gent amb una manera de ser, de pensar, d'actuar, plenament lliure, fresca i compromesa.

El seu cinema és abundant en tendresa, sensibilitat, humor, crítica social, i sobre tot si alguna cosa em crida l'atenció de la seua tasca és el marcat perfeccionisme: els seus films, la seua música, són, senzillament tan genials que no tenen més remei que sobreeixir entre muntonades i muntonades de mediocritat.

Una no ha vist encara (tot anirà fent-se) tot el seu treball, però destacar un diàleg, per exemple:

Candilejas

Calvero: La felicidad... ¿existe? ¿donde? Cuando era niño me quejaba a mi padre porqué no tenía juguetes y él respondía señalándose la frente con el dedo índice: Este es el mejor juguete que se ha creado. Todo está aquí. Ahí está el secreto de nuestra felicidad.

Ballarina: Veo futilidad en todas las cosas. La veo incluso en las flores, la siento hasta en la música. La vida no tiene objeto ni significado.

Calvero: ¿Por qué habría que tenerlo? La vida es deseo, no significado. El deseo es el motivo de toda existencia.
A veces en la juventud tenemos pocas ganas de vivir, que no sea demasiado tarde cuando nos aferremos a la vida... Como a mi edad, a estas alturas la vida llega a ser un hábito.

Ballarina: Un hábito sin esperanzas.

Calvero: Pues aprenda a vivir sin ellas, viva para el presente. Aún así hay momentos maravillosos.
Cuando se ha perdido la salud, no los hay. Estoy cansada de luchar
Porqué lucha contra sí misma. No quiere darse una oportunidad. La lucha por la felicidad es hermosa.

(...)

Ballarina: ¿Por qué no me dejó morir?

Calvero: ¿Qué prisa tiene? ¿Siente algún dolor? Es lo único que importa. Lo demás es fantasía. Millones de años hemos tardado en ser conscientes de esto y usted quiere olvidarlo, desmentir el milagro de la existencia, lo más importante de todo cuanto hay en el universo. ¿Qué hacen las estrellas? Nada salvo seguir en sus ejes. ¿Y el sol? Lanzando llamas a millones de km, ¿y qué? Desperdicia sus recursos. ¿Puede pensar, el sol? ¿Es consciente? No! Pero tú sí.

¿Por qué vale la pena luchar? Por todo. No es la misma vida suficiente para vivirla, sufrirla, disfrutarla... He aquí una razón poderosa. La vida es preciosa, magnífica. Existe algo tan inevitablemente poderoso como la muerte. Es la vida. Piense en la fuerza que hay en el universo, la que mueve la Tierra, hace crecer los árboles y esa fuerza es la misma que usted lleva dentro si es que tiene valor y voluntad suficientes para utilizarla.

Sí, la vida puede ser bella si no se la teme. Sólo se necesita valor, imaginación y un poco de dinero.

Doncs, només amb eixes paraules està tot dit: un geni en tots els àmbits, inclús l'àmbit de la saviesa de viure.

"Atrapasueños"

2008-06-16T16:04:00.000+02:00

Hace mucho tiempo cuando el mundo era joven, un viejo líder espiritual Lakota estaba en una montaña alta y tuvo una visión. En esta visión Iktomi, el gran maestro bromista de la sabiduría apareció en la forma de una araña. Iktomi le habló en un lenguaje sagrado, que sólo los líderes espirituales de los Lakotas podían entender.

Mientras le hablaba Iktomi, la araña tomó un aro de sauce, el de mayor edad, que también tenía plumas, pelo de caballo, cuentas y ofrendas, y empezó a tejer una telaraña. Él habló con el anciano acerca de los círculos de la vida: de cómo empezamos la vida siendo bebés, pasando a la niñez y a la edad adulta. Finalmente llegamos a la ancianidad, donde deberíamos ser cuidadosos como cuando éramos bebés, completando así el círculo.

Pero Iktomi dijo -mientras continuaba tejiendo su red- : en cada tiempo de la vida hay muchas fuerzas, algunas buenas, otras malas. Si te encuentras en las buenas, ellas te guiarán en la dirección correcta. Pero si tú escuchas a las malas, éstas te lastimarán y te guiarán en la dirección equivocada. Hay muchas fuerzas y diferentes direcciones y pueden ayudar a interferir con la armonía de la naturaleza y con el gran Espíritu y sus maravillosas enseñanzas.

Mientras hablaba continuaba entretejiendo su telaraña, empezando de fuera y trabajando hacia el centro. Cuando Iktomi terminó de hablar, le dió al anciano Lakota la red y le dijo: la telaraña es un círculo perfecto, pero en el centro hay un agujero; usa la telaraña para ayudarte a ti mismo y a tu gente, para alcanzar tus metas y hacer buen uso de las ideas de la gente, sueños y visiones. Si tú crees en el gran Espíritu, la telaraña atrapará tus buenas ideas y las malas se irán por el agujero.

El anciano Lakota le pasó su visión a su gente y ahora los indios Sioux usan el Atrapasueños como la red de su vida. Creen que éste sostiene el destino de su futuro.

Se cuelga encima de sus camas para escudriñar sus sueños y visiones. Lo bueno de estos es capturado en la telaraña de la vida y enviado con ellos. Lo malo escapa a través del agujero y no será más parte de ellos.

Grans Planícies, llacs, aire pur

2008-06-13T16:12:00.000+02:00

No sé a quina raó obeïx, però cada vegada que arriba aquest temps, amb la calor, els dies llargs, em veig connectada com per un fil lleuger però alhora consistent, amb les praderes dels EUA, que tant gaudia quan era menuda mirant les pelis de l'Oest.

N'és sensació estimulant, com una, sense haver-hi estat mai allí (ja arribarà el dia, ja...), trobe a faltar respirar aquell ambient, veure aquells paisatges que em fascinen, saber que hi ha llocs tan extensos que pots començar a córrer i no parar mai...

Els pulmons se m'obrin completament quan imagine les Grans Planícies nordamericanes, els territoris verges, els ossos grizzlies, els búfals.

En fin, somniar és gratis.

Hallellujah

2008-06-11T17:03:00.000+02:00

Cant a la llibertat

2008-06-11T16:38:00.000+02:00

Atribuïda en ocasions a Walt Whitman, i en altres a autor anònim, recorda alhora l'altre poema atribuït també a Pablo Neruda. Qué n'importa l'autor, l'interessant és el missatge:

Aprovecha el día, no dejes que termine sin haber crecido un poco, sin haber sido feliz, sin haber alimentado tus sueños.

No te dejes vencer por el desaliento.

No permitas que nadie te quite el derecho a expresarte, que es casi un deber.

No abandones tus ansias de hacer de tu vida algo extraordinario.

No dejes de creer que las palabras y las poesías sí pueden cambiar al mundo.

Porque, pase lo que pase, nuestra esencia está intacta.

Somos seres humanos llenos de pasión.

La vida es desierto y es oasis; nos derriba, nos lastima, nos enseña, nos convierte en protagonistas de nuestra propia historia.

Aunque el viento sopla en contra, la poderosa obra continúa. Tú puedes aportar una estrofa.

No dejes nunca de soñar, porque sólo en sueños puede ser libre el hombre.

No caigas en el peor de los errores, el silencio. La mayoría vive en un silencio espantoso.

No te resignes. Huye.

"¿Emito mi alarido por los techos de este mundo?" dice el poeta.

Valora la belleza de las cosas simples, se puede hacer poesía bella sobre las pequeñas cosas.

No traiciones tus creencias. Todos necesitamos aceptación, pero no podemos remar en contra de nosotros mismos. Eso transforma la vida en un infierno.

Disfruta el pánico que provoca tener la vida por delante. Vívela intensamente, sin mediocridades.
Piensa que en ti está el futuro, y encara la tarea con orgullo y sin miedo.

Aprende de quienes pueden enseñarte. Las experiencias de quienes nos precedieron, de nuestros ¿poetas muertos?, te ayudan a caminar por la vida.

La sociedad de hoy somos nosotros, los ¿poetas vivos? No permitas que la vida te pase a ti sin que la vivas.

Sister Golden Hair

2008-06-07T11:34:00.000+02:00

Un estil de música tan fresc només pot venir dels EUA¡

Amèrica

2008-06-07T09:39:00.000+02:00

Fragment d'una carta del gran jefe Seattle al President dels EUA:

¿Cómo intentar comprar o vender el cielo, el calor de la tierra? La idea nos resulta extraña. Ya que nosotros no poseemos la frescura del aire o el destello del agua. ¿Cómo pueden comprarnos esto? Lo decidiremos a tiempo.

Cada pedazo de esta tierra es sagrado para mi gente. Cada aguja brillante de pino, cada ribera arenosa, cada niebla en las maderas oscuras, cada claridad y zumbido del insecto es santo en la memoria y vivencias de mi gente.
Sabemos que el hombre blanco no entiende nuestras razones. Una porción de muestra tierra es lo mismo para él, que la siguiente; para él, que es un extraño que viene en la noche y nos arrebata la tierra donde quiera que la necesite. La tierra no es su hermana sino su enemiga y cuando la ha conquistado se retira de allí. Deja atrás la sepultura de su padre, no le importa.

Plagia la tierra para su hijo, no le importa. Olvida tanto la sepultura de su padre como el lugar en que nació su hijo. Su apetito devorará la Tierra y dejará detrás sólo un desierto. La sola vista de sus ciudades, llenas de pánico a los ojos del piel roja. Pero quizá esto es porque el piel roja es un "salvaje y no entiende...

No existe un lugar pacífico en las ciudades del hombre blanco. Ningún lugar para oír las hojas de la primavera o el susurro del vuelo de los insectos. Pero quizá porque yo soy un salvaje no logro comprenderlo, el repiquetear parece que insulta los oídos ¿Y qué vivir, si el hombre no puede oír el adorable lamento del chotacabras o el argumento de las ranas alrededor de una charca en la noche?

El Indio prefiere el agradable sonido del viento lanzado sobre la cara del estanque, olfatear el viento limpio por un mediodía de lluvia o esencia del pino. El aire es algo muy preciado para el piel roja. El hombre blanco parece no notar el aliento del aire. Como un agonizante de muchos días, está aterido para olfatear.

Si decidiera aceptar lo haría con una condición. El hombre blanco debe tratar a las bestias de esta tierra como a sus propios hermanos. Yo soy un salvaje y no entiendo ninguna otra forma. He visto millares de búfalos muertos por el hombre blanco, para que pudiera pasar un tren.
Yo soy un salvaje, y no entiendo cómo el humo del caballo de hierro puede ser más importante que el búfalo, el que nosotros matábamos solamente para poder sobrevivir ¿Qué es el hombre sin las bestias? Si todas las bestias fuéranse el hombre moriría de una gran depresión de espíritu. Cualquier cosa que le pase a los animales le pasará también al hombre. Todos los seres están relacionados. Cualquier cosa que acontezca a la tierra acontecerá también a sus hijos.

Walden, la vida als boscos (Henry David Thoreau)

2008-05-23T16:20:00.000+02:00

Em va sorprende (gratament, per cert), trobar-me de cop i casualitat, mitjançant una cadena d'azars (maruxiña em recorda El Club de los poetas muertos; la veig; entre a blogs per saber-ne més d'eixa peli; a un blog llegeixc una frase d'Henry David Thoreau; la utilitze com a signatura a un fòrum; tusitala hi fa un comentari al respecte, nomenant-me aquest llibre; indague, cride a la llibreria...) amb un autor qui era per a mi desconegut completament i que, a partir d'ara, formarà part de la meua vida per sempre. Sona bonic, i realment n'és. Vagen ara uns fragments:

1854...
La mayoría de los hombres viven una vida de tranquila desesperación. Lo que llamamos resignación no es más que una confirmación de la desesperación. De la ciudad desesperada pasamos al campo desesperado, y tenemos que consolarnos con la magnificencia de los visones y ratas almizcleras. Hasta detrás de los llamados juegos y diversiones de la humanidad se encuentra una desesperación estereotípica, aunque inconsciente. No hay diversión en ellos, porque esta viene sólo después del trabajo. Pero no hacer cosas desesperadas es una característica de la sabiduría.

Cuando consideramos cuál es la principal finalidad de los hombres —para hacer uso de las palabras del catecismo— y sus principales necesidades y medios de vida, pareciera que hubieran elegido deliberadamente esta forma de vivir porque la prefieren a cualquier otra; sin embargo, ellos piensan honradamente que no es posible elección alguna. Pero las naturalezas activas y saludables recuerdan que el sol ascendió con claridad. Nunca es demasiado tarde para renunciar a nuestros prejuicios.

No se puede creer firmemente, sin pruebas, en alguna forma de pensar o de hacer, por antigua que sea. Lo que hoy todo el mundo repite y acepta como verdadero, puede convertirse en mentira mañana, una mera opinión de humo que algunos creyeron fuera nube que daría agua fertilizadora para los campos. Tratad de hacer aquello que la gente antigua afirma ser imposible de realizar, y demostrad que sí podéis. Los hechos antiguos pertenecen a las generaciones antiguas, y los nuevos, a la nueva generación.

Hace unos treinta años que vivo en este planeta y todavía estoy por oír la primera sílaba de los serios o valiosos consejos de mis mayores, pues no me han dicho nada, o quizá no puedan decirme nada, de utilidad. Aquí está la vida, un experimento, la mayor parte del cual no ha sido realizado todavía por mí; pero no me beneficia en absoluto que otros lo hayan realizado. Si poseo alguna experiencia que considero de valor, puedo asegurar que mis mentores no me dijeron una palabra acerca de ella

Fui a los bosques porque quería vivir a conciencia, enfrentar sólo los hechos esenciales de la vida, y ver si podía aprender lo que ella tenía que enseñar, no sea que cuando estuviera por morir descubriera que no había vivido. No quería vivir lo que no fuera la vida; ¡es tan hermoso el vivir!; tampoco quise practicar la resignación, a no ser que fuera absolutamente necesaria. Quise vivir profundamente y extraer toda la médula de la vida, vivir en forma tan dura y espartana como para derrotar todo lo que no fuera vida, cortar una amplia ringlera al ras del suelo, llevar la vida a un rincón y reducirla a sus menores elementos, y si fuera mezquina, obtener toda su genuina mezquindad y dar a conocer su mezquindad al mundo, o si fuera sublime, saberlo por propia experiencia y poder dar un verdadero resumen de ello en mi próxima salida.

Quintada 2008

2008-04-22T16:56:00.000+02:00

Doncs finalment, un any més, i ja van quatre ocasions, ens vam reunir el passat 19 d'abril per cel.lebrar que seguim en la bretxa un any més, malgrat els nostres (quasi) 35 anyets de res. Va ésser un goig estar de nou tots junts (encara que faltava molta gent volguda: ara la primíssima, ara la Noe, Xaro...). El millor va ser el fons musical, amenitzat per Dj Pablo :D, amb la música remember que tant ens havia marcat a tots i totes. Va ser escoltar Walk Away i recordar amb Tere, els Cure amb Rafa, Immaculate Fools amb la Inma i el Tavallus. Uf, no pararia, la Sur, recordant vells temps. Vam gaudir tantíssim que ja hem planetjat una festa a la platja d'ací a mes i mig poc dalt o baix, que hi ha gent que té que vindre expressament de Barna.
Gràcies a tots per eixa nit¡¡¡

Sympathy for the Devil

2008-04-16T10:40:00.000+02:00

Una de les pel.lícules que més m'han agradat i impactat en la meua vida va ser Coming Back Home, ací traduïda com El Regreso. A banda de les escenes de sexe, que pense que són de les millors que he vist mai en un film nordamericà, està l'escena on el germà de l'amiga del personatge que interpreta la Jane Fonda se suicida. Mitjançant una injecció d'aire, i mentre escolta el Sympathy for the Devil dels Stones... Esgarrifadora.

Oda al dia feliç...

2008-04-15T22:01:00.000+02:00

Oda al Día Feliz (Pablo Neruda)

Esta vez dejadme
ser feliz,
nada ha pasado a nadie,
no estoy en parte alguna,
sucede solamente
que soy feliz
por los cuatro costados
del corazón, andando,
durmiendo o escribiendo.
Qué voy a hacerle, soy
feliz.

Soy más innumerable
que el pasto
en las praderas,
siento la piel como un árbol rugoso
y el agua abajo,
los pájaros arriba,
el mar como un anillo
en mi cintura,
hecha de pan y piedra la tierra
el aire canta como una guitarra.

Tú a mi lado en la arena
eres arena,
tú cantas y eres canto,
el mundo
es hoy mi alma,
canto y arena,
el mundo
es hoy tu boca,

dejadme
en tu boca y en la arena
ser feliz,
ser feliz porque si, porque respiro
y porque tú respiras,
ser feliz porque toco
tu rodilla
y es como si tocara
la piel azul del cielo
y su frescura.

Hoy dejadme
a mí solo
ser feliz,
con todos o sin todos,
ser feliz
con el pasto
y la arena,
ser feliz
con el aire y la tierra,
ser feliz,
contigo, con tu boca,
ser feliz.

2008-04-01T12:11:00.000+02:00

"Cada fracàs ensenya a l'home alguna cosa que necessitava aprendre".

Quanta sabiduria tanquen les paraules escrites en forma de dites, proverbies, refranys...

"Benaventurat el que res espera, perquè mai serà defraudat".

Soltar lastres...

2008-03-27T11:36:00.000+01:00

Doncs sí, per fi, per fi m'he decidit a llevar de la meua vida algunes "cosetes" i "noms" que no m'aportaven res possitiu. A l'igual que netegem els calaixos i tirem roba vella, usada, igualment és possitiu de tant en tant anar esborrant (rés més fàcil en aquest món d'Internet, per altra banda) el que em llevaba en lloc d'afegir-me.
I com dic jo: més clar: aigua.
Salut¡¡¡

Tretze anys

2008-03-17T10:28:00.001+01:00

Una vegada arribats al punt de tenir ja 34 anys cumplits, no puc menys que, tirant la vista cap arrere, i tenint en compte que la memòria humana és possitivament selectiva, veig que, malgrat els meus complexos físics i alguns problemetes familiars afortunadament solventats (tot açò passarà...), vaig ser una xiqueta absolutament feliç.

És del tot inevitable per a mi quedar-me en algunes ocasions absorta pensant i recordant aquells anys de còmics, llibres, llapisseres, dibuixos i històries que bullien dintre del meu cap, tant, que, a vegades la meua imaginació semblava inesgotable absolutament. En fi, només per eixa part de la meua vida, i mirant ara el meu present, on totes les persones a qui estime tenen salut, només em queda donar gràcies a la vida per haver-me tractat tan bé. Sense aquella infantesa i aquelles sensacions encara tant presents, no seria l'adulta xerraire i riallera que hi sóc. Aleshores, com cantaven Violeta Parra i Joan Báez: gràcies a la vida, que m'ha donat tant...

Thank U

2008-03-01T12:42:00.000+01:00

Arriba la primavera

2008-03-01T12:37:00.000+01:00

Bò, pareix que, com diu aquella frase tan famosa: demà serà un altre dia (de fet, no em referia a eixa frase, però de l'altra no m'enrecorde, tot siga dit). Vé el bon temps, l'oratge sembla més bé de l'abril, i encara estem començant març. I tant, que avui és el primer dia¡¡.

Primer dia de 2008

2008-01-01T14:58:00.002+01:00

Hola, holita¡¡, en este día del año nuevo 2008, voy a hacer algo excepcional en mi universo bloggil. Escribiré en lengua castellana, aunque sea para hacer la gracia a mis numerosos amigos de allende las montañas alicantinas, léase las Galizas, las dos Castillas, las Asturies, las Andalucías, las Baleares, los Mandriles, etc, etc.

Empiezo con una poesía que, cosa rara, escuché antes de leer. Me la pasó Gema (aunque yo prefiera llamarla Gemín), ilustre psicóloga pegolina radicada en el Cap i Casal, con la que, por cierto, hace ya un tiempo que no converso larga y pausadamente. Me la dio en la misma cinta en que me grabó mis primeros acercamientos a Silvio Rodríguez, allá por 1997-98. En esos momentos vivíase en Pegolandia una especie de dictadura más digna de República Bananera que de estas preciosas tierras antaño habitadas por árabes, romanos, íberos...

NUEVO CANAL INTEROCEÁNICO

Te propongo construir
un nuevo canal
sin esclusas
ni excusas que comunique por fin
tu mirada
atlántica
con mi natural
pacífico.

(Mario Benedetti)

Una vez puesta y leída, poco queda por añadir. Si acaso, sed felices y sobre todo, todito, vivid al día, reyes y reinas, que ya lo decía el Punk: No Future.
Carpe Diem (rosamary, vaya este guiño para ti, zaragozana)

Feliç Any Nou

2008-01-01T14:58:00.001+01:00

Encara que per a mi l'any comença en acabar agost i començar setembre, a tots els que esteu plens de bons propòsits, vos desitje que tots aquells siguen duts a terme.

Fireta Nadal

2007-12-15T11:25:00.000+01:00

Les comparacions són odioses... jeje

Pablo Neruda ja ho va dir...

2007-10-21T01:11:00.000+02:00

Dedicada a la meua cosina Susana, a la meua amiga Noe i a mi mateixa...

Muere lentamente quien no viaja,
quien no lee,
quien no oye música,
quien no encuentra gracia en sí mismo.

Muere lentamente
quien destruye su amor propio,
quien no se deja ayudar.

Muere lentamente quien se transforma en esclavo del hábito
repitiendo todos los días los mismos trayectos,
quien no cambia de marca,
no se atreve a cambiar el color de su vestimenta
o bien no conversa con quien no conoce.

Muere lentamente quien evita una pasión y su remolino de emociones,
justamente estas que regresan el brillo
a los ojos y restauran los corazones destrozados.

Muere lentamente quien no gira el volante cuando esta infeliz
con su trabajo, o su amor,
quien no arriesga lo cierto ni lo incierto para ir detrás de un sueño
quien no se permite, ni siquiera una vez en su vida,
huir de los consejos sensatos.

¡Vive hoy!
¡Arriesga hoy!
¡Hazlo hoy!
¡No te dejes morir lentamente!
¡No te impidas ser feliz!

Marcuse (en el Rhin)

2007-10-01T22:37:00.000+02:00

No passaran¡¡

2007-10-01T22:28:00.000+02:00

Amaia i jo encara tenim gana de bulla... i ens va costar una bona culada, jis jis...

Obradoiro

2007-10-01T22:24:00.000+02:00

A l'endemà a la plaça de l'Obradoiro, davant mateix de la Catedral de Santiago de Compostela. La ciutat em va fascinar, ja que em va recordar Edimburg, i , escolta¡, està més a prop¡¡

Maruxiña

2007-10-01T22:22:00.000+02:00

Una de les persones a les que més ganes tenia de conéixer. María, encara que per a tots nosaltres és Maruxiña, gallega de pura cepa.

Galícia...

2007-10-01T22:18:00.000+02:00

Esperanza, Adrián, Maruxiña, jo mateixa, Moncho i Raquel, dos madrilenys, tres gallegs i una pegolina de peluix¡¡

Dos caretes dolces...

2007-05-12T12:26:00.000+02:00

Una manxega, l'altra, valenciana. Dos dones espectaculars.

Parella de gent genial

2007-05-12T12:24:00.000+02:00

Ella, jo mateixa (jeje), because I worth it¡, ell, filòleg, sensible, un altre crack¡

Dos guapes, guapes

2007-05-12T12:22:00.000+02:00

Des d'Elx i des de la Nova York Manxega, una dona amb un gran sentit de l'humor, i sobretot, amb molta paciència, i una amant del Anime, ho sap tot sobre el Japó¡

Família de "xatosos", que diu Max

2007-05-12T12:21:00.000+02:00

Sense comentaris, Max, senzillament, genial¡¡ Males nits de rialles¡¡